A la seu del president del Consell de Ministres d’Itàlia hi ha una sala de reunions coneguda com la «sala dels paisatges boscosos», la Sala dei Paesaggi Boscosi. Els frescos de les parets mostren imatges idíl·liques d’una Itàlia on la gent descansa a la riba de llacs, passeja sota els arbres i el cel està solcat d’angelets amb flors.
A un quart de 10 del matí, Francesco Giavazzi entra a l’estança i fa un cop d’ull a l’idil·li immortalitzat l’envolta. És un vell amic del primer ministre, Mario Draghi. De fet, comparteixen el mateix somriure murri d’intel·lectual, però Giavazzi té els cabells més blancs.
En diverses ocasions al llarg de la vida, Giavazzi i Draghi han seguit el mateix camí. «De joves vam estudiar a l’MIT de Boston», explica Giavazzi, com a seguidors de Milton Friedman i de l’escola neoliberal. Després van ser docents a la universitat de Venècia i a la dècada dels noranta van traslladar-se al ministeri de Finances de Roma per intentar posar les regnes als deutes del país.
Pràcticament no hi ha ningú al Palazzo Chigi —la seu del primer ministre— que conegui millor la manera de veure el món, de pensar i de sentir de Mario Draghi. Quan de sobte van nomenar-lo president del Consell de Ministres el febrer del 2021, Draghi va incloure el seu amic a l’equip de govern com a assessor econòmic, com a precursor d’un programa de reformes amb el qual vol empènyer l’economia del país a la primera línia europea. A un paradís com el que mostren els frescos de les parets d’aquesta sala, un en el qual l’angoixa no hi té cabuda.
«L’economia italiana no ha crescut substancialment des de fa vint anys», afirma Giavazzi. La seva recepta per contrarestar aquesta realitat inclou més competitivitat, més creixement i menys deute públic. Amb tot, la nova llei per a la competitivitat gairebé va fracassar quan tan sols era un projecte legislatiu perquè els gestors de les platges d’arreu del país, des de Rimini fins a la costa Smeralda de Sardenya, van defensar les seves velles llicències d’explotació en front de la competència d’altres llocs d’Europa. L’opinió pública gairebé els va convertir en herois nacionals. Arreu d’Itàlia hi ha resistències i tabús, remuga l’economista. «Per a una persona que lluita per augmentar la competitivitat des de fa dècades, això és terrible.»
Com a molt tard, les properes eleccions parlamentàries d’Itàlia tindran lloc d’aquí a un any, si no abans. Mario Draghi, doncs, ja no té gaire temps per implementar el seu programa. De fet, dins de la coalició de govern els ànims ja són tensos. La guerra d’Ucraïna ha crispat l’ambient i les conseqüències econòmiques del conflicte han reblat el clau en un país debilitat per la pandèmia. Els partits comencen a inquietar-se i els seus presidents ponderen diàriament les seves opcions d’èxit un cop Draghi hagi abandonat el càrrec.
L’estiu es perfila turbulent. A principis de la setmana passada, el Moviment Cinc Estrelles es va descompondre com a grup parlamentari arran del debat al voltant de l’enviament d’armes a Ucraïna i el ministre d’Afers Exteriors, Luigi Di Maio, va anunciar la creació d’un nou partit. Arran d’això, la Lliga de Matteo Salvini, un grup polític populista de dretes, va convertir-se en el partit més gran i fort dins de l’aliança de govern.
Per si això no fos prou, molts membres de la Lliga i del Moviment Cinc Estrelles pressionen Draghi perquè adopti una política menys bel·licista en el cas d’Ucraïna. Va estar a punt d’haver de viatjar a la cimera europea de Brussel·les, a la trobada del G7 al castell Elmau i a la cimera de l’OTAN de Madrid amb les mans lligades.
Finalment, però, Draghi es va imposar, tot i que cada cop hi ha més dubtes sobre la lleialtat de la coalició que lidera.
De fet, Mario Draghi, de 74 anys, neda entre dues aigües. A nivell internacional és un europeu exemplar de projecció clarament transatlàntica. Com a antic president del Banc Central Europeu (BCE), va defensar la cohesió de la Unió Europea amb credibilitat i autoritat. Té un paper central en les negociacions internacionals i són molts els que acudeixen a ell per la seva dilatada experiència.
Com a president del Consell de ministres, però, a Roma camina per damunt d’arenes movedisses. Les condicions mai no havien sigut tan favorables per al país, ja que s’hi han destinat gairebé 200 mil milions d’euros del pla recuperació de la Unió Europea a canvi d’una sèrie de reformes substancials. Tanmateix, el suport trontolla i Matteo Salvini crea mala maror envers Europa. El primer ministre ja va advertir que, si es continuava així, els diners de Brussel·les correrien perill.
Si fos així, hauria fracassat el renaixement més recent del país fins i tot abans que hagués començat.
Draghi gaudia de la jubilació quan es va desintegrar el govern anterior, el gener del 2021. S’havia disposat a dur una vida d’home d’estat retirat, passejant amb el seu gos de caça i ocupant-se de la casa d’estiueig que té a la regió d’Umbria. Aleshores va arribar el missatge de socors de Roma: els partits han partit peres i no hi ha manera de trobar una majoria política.
El president, Sergio Mattarella, ofereix a Draghi formar «una coalició d’unitat nacional», un gabinet governamental format per tecnòcrates i amb el suport de gairebé tots els partits de l’arc parlamentari. L’objectiu de Draghi és superar la pandèmia, gestionar les ajudes multimilionàries de Brussel·les i posar en pràctica les reformes que impliquen.
«Jo només soc un avi al servei de les institucions», diu Dragui d’ell mateix. Molts es mostren entusiasmats. Durant mesos el celebren com a salvador de la pàtria i el seu govern es considera «el govern dels millors». La població està orgullosa de tenir un primer ministre amb tant de renom als cercles internacionals.
El mes de desembre, The Economist encara nomena Itàlia Country of the Year (el país de l’any) per haver superat la fase més aguda de la crisi del coronavirus amb més d’un 6% de creixement econòmic… fins i tot per davant d’Alemanya.
Són mesos d’entusiasme i Draghi els aprofita a la seva manera. El seu estil polític és gairebé antiquat: evita els debats televisius, viu apartat de les xarxes socials i tampoc no ofereix entrevistes. És fins i tot més taciturn que el canceller Olaf Scholz. A diferència del seu col·lega berlinès, però, aquest tarannà reservat no el perjudica.
Com que no ha de servir a cap partit, tampoc no es dedica a passejar-se amunt i avall pel país. En canvi, es dedica a construir tot un aparell de govern a Roma que només ha d’aprendre a treballar amb dues velocitats. D’una banda, vol rebaixar les revolucions del discurs públic per calmar els debats que els populistes s’han ocupat d’atiar. D’altra banda, vol accelerar les reformes perquè sap que no queda gaire temps fins a la propera cita electoral. I en aquest mecanisme confia els comandaments més importants a experts.
Aquesta manera de treballar canvia notòriament l’ambient de la política italiana. Mentre els presidents dels partits es dediquen a bramar sobre qüestions marginals com les llicències de l’explotació de platges, Draghi i el seu equip treballen silenciosament en les reformes.
Vittorio Colao forma part d’aquest equip. Format a l’escola de negocis Harvard Business School, havia dirigit la junta directiva de Vodafone Itàlia i havia treballat per a McKinsey. El febrer del 2021, Draghi, que ja el coneixia de feia molts anys, va atorgar-li la cartera ministerial per a la transformació tecnològica i la digitalització.
Colao va escollir treballar amb gent de fora del ministeri, amb «persones amb un rerefons totalment diferent que realment poguessin ajudar-me», explica. Aquest antic empresari vol internacionalitzar el país tal com va fer en el seu moment amb l’empresa per a la qual treballava. Itàlia s’ha de convertir en un dels pilars més sòlids d’Europa. «Només pots tenir influència si també t’asseus a la taula», afirma.
Quinze membres del govern provenen del món de la política i només vuit son experts aliens als partits, com Colao, però aquesta minoria és la responsable de la major part dels milions d’euros vinguts de la Unió Europea. Fou una decisió deliberada del primer ministre. «D’aquesta manera, les inversions es plantejaran a llarg termini», explica Colao. La frase que més vegades ha repetit és: «Jo no sento pressió perquè no he de tornar a guanyar cap eleccions.»
Draghi intenta gestionar Itàlia com si fos una empresa. «Diumenge li envio un missatge o el truco, em respon: “Passa dilluns o dimarts mitja horeta pel despatx”, i el problema està resolt», diu Colao. Les reunions de govern que se celebren al Palazzo Chigi tenen una dinàmica similar. Un membre del govern presenta la qüestió, Draghi escolta cinc o sis opinions, ho resumeix tot plegat i es pren una decisió. «I ho fa amb total concentració, de manera sistemàtica, com un director d’orquestra; coneix el seu ofici», afegeix Colao.
Cada dia hi ha funcionaris de la Comissió Europea que es posen en contacte amb el govern. Les ajudes del pla de recuperació, que es desplegarà al llarg del cinc anys, s’aniran transferint en diversos trams si s’assoleixen els objectius acordats o si s’aproven les reformes corresponents en matèria de competència, de fiscalitat i de justícia. Fins a les eleccions del 2013 s’haurien d’haver fixat el 70% dels projectes, segons Colao. «El proper govern s’haurà d’encarregar de posar els projectes en pràctica, però no ho haurien de tenir gaire difícil. Si no hi ha retards, fins i tot en veurà els resultats.»
Els dilluns, Enrico Letta es retira de l’enrenou del dia a dia. Fins i tot evita la seu central del partit socialdemòcrata, del qual és president, i es queda tranquil a la seva oficina situada al centre de Roma, reflexionant sobre el país.
Durant els anys 2013 i 2014 fou primer ministre i va viure en primera persona els canvis que les grans crisis provoquen en el país. La crisi del sector immobiliari, la crisi de l’euro, la crisi financera, la crisi del deute públic… A Roma no sentia parlar de res més que no fos austeritat i Wolfgang Schäuble. Schäuble i austeritat, austeritat i Schäuble. Els programes d’austeritat que va dictar la Unió Europea —pressionada principalment per l’aleshores ministre de Finances alemany— van ser un trauma per a Letta. «Fou una calamitat. La situació d’Itàlia era molt complicada», explica. «El preu que vam pagar per aquelles mesures imposades va ser molt alt.»
Letta està convençut que aquelles mesures van esperonar el populisme, tant a Itàlia com arreu. Tanmateix, hi va haver un home que en aquell moment va aconseguir consolar-lo: Mario Draghi. Com a president del BCE, havia promès fer tot el que calgués («whatever it takes») per salvar l’euro i això va pal·liar la pressió sobre el país.
A dia d’avui, Enrico Letta encara creu que la generositat i les ajudes són la solució, no pas la garreperia i els càstigs. Després del seu mandat, curt i turbulent, Letta va abandonar provisionalment la política i va anar-se’n a fer classes de ciències polítiques a París. Tanmateix, tan bon punt Draghi va haver format govern, Letta va tornar a Roma per liderar el partit socialdemòcrata. Actualment és el partidari més important del programa de reformes del govern.
«No tornarem a tenir una oportunitat com aquesta. L’ajuda financera d’Europa és enorme», afirma l’antic primer ministre. «No podem perdre la credibilitat i hem de demostrar als escèptics del nord que el millor que pot fer Europa és ajudar aquells que estan en situació d’emergència en comptes de precipitar-los a l’abisme.»
El problema de Letta és que no tots els membres de l’aliança de govern són del mateix parer, sobretot el seu soci Salvini. «Estic molt preocupat perquè està reviscolant de nou el populisme nacionalista», explica Letta.
Aquest any, de fet, havia de ser estel·lar per a Itàlia, però la guerra ho ha canviat tot. «El govern corre el perill de perdre la unitat i que cadascú només miri pels seus propis interessos», continua.
El passat 15 de juny, a les 23:48, un comboi ferroviari especial de color blau va partir de l’estació polonesa de Przemyśl en direcció Kíiv. Draghi estava situat en un lloc inusual: la seva delegació ocupava els tres primers vagons del tren. A la part central hi havia Emmanuel Macron i al final de tot, Olaf Scholz. Itàlia al capdavant: una imatge inaudita durant dècades a Europa.
Una imatge, però, que no sorprèn. Fa setmanes que el primer ministre italià, a diferència dels seus homòlegs de Berlín i de París, s’ha expressat clarament a favor que Ucraïna es converteixi en estat membre de la Unió Europea. «Cal avançar tan ràpidament com es pugui en aquesta direcció», digué al mes de maig. En el marc de la visita a la capital ucraïnesa, va reafirmar el missatge al costat de Scholz i de Macron.
Aquest polític veterà, a més, també té un paper important en la política de les sancions contra Rússia. Com a antic president del BCE, coneix els punts dèbils del país. Juntament amb la ministra de Finances dels Estats Units, Janet Yellen, va preparar una sèrie de sancions contra el banc central de Rússia que van agafar Putin desprevingut, ja que no comptava perdre l’accés al diners que el país té a l’estranger.
La crisi d’Ucraïna, però, també ha revelat el que potser és el punt més dèbil de Draghi: no té base de suport sobre aquesta qüestió. A diferència de les reformes econòmiques, no pot delegar les qüestions de guerra i pau a experts. Qui ha de decidir són els presidents dels partits.
A Alemanya, el canceller és qui frena un possible enviament d’armes pesades a Ucraïna que tindria molt de suport popular. A Itàlia és just a l’inrevés: el primer ministre vol ajudar Ucraïna amb recursos militars, però tan sols un 16% de la ciutadania s’expressa a favor d’enviar-hi més armes.
Fins ara, Draghi s’ha servit d’un mecanisme peculiar, i és que els enviaments d’armes a Ucraïna són confidencials. Oficialment no se sap si Itàlia hi ha enviat artilleria pesada o només cascs. Tan bon punt es comenci a discutir sobre tancs i obusos, el govern pot trontollar. L’antic primer ministre, Giuseppe Conte, cap del Moviment Cinc Estrelles, s’ha posicionat en contra de l’enviament d’armes pesades. El president de la Lliga, Matteo Salvini, té una opinió similar. Un Salvini que, per cert, ha perdut pistonada al costat de la nova superestrella de la dreta, la cap de l’oposició, Giorgia Meloni. Just aquesta setmana, el parlament encara ha aprovat una resolució molt genèrica sobre Ucraïna, però quant de temps pot durar, tot plegat?
L’últim govern tecnòcrata d’Itàlia va ostentar el poder entre el 2011 i el 2013, i va ser liderat per Mario Monti. Tal com Draghi, Monti també venia del món de l’empresa i havia treballat per a les institucions europees, concretament com a Comissari de Competència. «A tots dos ens van cridar perquè els partits no eren capaços de sortir de la crisi de torn», explica.
Avui, aquest expolític de 79 anys parla dels últims temps del seu mandat des de Roma. El deute públic d’Itàlia estava descontrolat. En comptes d’ajudes multimilionàries, la UE es dedicava a imposar mesures d’austeritat. «Temíem acabar com Grècia», explica Monti. Va dedicar-se a limitar les despeses, a augmentar els impostos i es va presentar a les eleccions amb un programa de reformes que tan sols li va valer un 8% dels vots.
Monti veu que l’afany de reformes dels partits ja està minvant i tem que Itàlia perdi l’oportunitat de convertir-se en una economia social de mercat amb èxit. Espera, també, que el govern aguanti fins al 2023. «Ara tenim unes ajudes abundants i Draghi al capdavant: un autèntic expert en l’ofici de gestionar. No sé pas quan es repetirà una conjuntura com aquesta», diu Monti. «Cal que l’aprofitem fins a l’últim dia de la legislatura.»
Traducció de Laura Obradors