La principal contribució d’Humberto Rivas (Buenos Aires, 1937- Barcelona, 2009), un dels majors exponents de la fotografia espanyola de finals del segle XX, consisteix en haver estat un referent per una generació de fotògrafs que va lluitar des de finals dels anys setanta per situar la fotografia com una més de les arts; entesa com l’expressió personal de l’autor. Establert a Barcelona el 1976 fugint de la repressió de la dictadura argentina, es dedicà plenament a la fotografia com a professional des del 1957. El seu llenguatge proposa un retorn a la presentació pura i directa de la realitat, apostant per la sobrietat i la nuesa des d’una pràctica essencialista per posseir la veritat de l’objecte o del subjecte, o sia per captar l’essència no l’aparença. La seva arribada, en plena transició cap a la democràcia, marcarà un abans i un després en la fotografia de creació a Catalunya, relacionant-se des dels començaments amb els seus principals protagonistes: Xavier Miserachs, Toni Catany, Joan Fontcuberta, Pere Formiguera, Manel Esclusa, entre d’altres, per als quals Rivas fou un revulsiu.
José A. Aristizábal, autor del llibre Humberto Rivas: Buenos Aires/Barcelona o la renovación de la fotografia espanyola (1970-2000), parteix de la hipòtesi inicial que Rivas no se sentia com un fotògraf que atrapa moments o documenta esdeveniments, sinó com un creador, i la seva obra és el resultat d’un artista replegat sobre si mateix amb la intenció de produir una imatge reflex del seu univers interior, la qual cosa es pot explicar des de la ment de l’artista romàntic, encara que el context no sigui el romanticisme. Les diferents lectures que s’havien fet fins ara sobre la seva feina no havien examinat de forma completa tota la trajectòria, sinó que eren observacions parcials.
Aquesta recerca parteix d’una tasca exhaustiva que ha consistit en la revisió de milers de negatius, fotografies, fulls de contacte, materials audiovisuals, documents personals i correspondència en diferents arxius i hemeroteques, principalment de Buenos Aires i Barcelona, però també dels EEUU, França i Alemanya, seguint la pista de les seves activitats i exposicions internacionals fins a trenar una biografia que es desenvolupa d’una manera cronològica en dues parts. La primera, tracta de l’etapa del fotògraf a Buenos Aires, la seva infantesa, adolescència i joventut; des de l’entorn modest on va néixer, fins al despertar de les seves inquietuds artístiques en una ciutat cosmopolita que als anys 60 era una de les més modernes de l’Amèrica llatina i coneixedora dels principals moviments artístics europeus. La segona part, està dedicada a la vida a Barcelona i al seu impacte a l’escena catalana i espanyola, des de la seva arribada el 1976 fins el 2009 quan es produeix el seu decés. Dos fils narratius que l’autor va creuant per explicar la fotografia com a autoexpressió, o sia la creació d’imatges des de la fotografia en una època en la que aquesta començava a fugir dels límits del reportatge gràfic per situar-se en la categoria de l’art. Per una banda l’arribada de la democràcia a Espanya i el que representa d’apertura i modernitat per als joves fotògrafs i de l’altra el seu desenvolupament i evolució com a artista.
Humberto Rivas: Buenos Aires/Barcelona o la renovación de la fotografia espanyola (1970-2000)
José A. Aristizábal
Casimiro Libros. Madrid, 2022
Un llenguatge, el seu, que s’estructura envers els tres principals temes de la pintura; el retrat, el paisatge i les natures mortes. Tres gèneres que se submergeixen en la visió immanent de l’artista: per a Rivas la imatge ha de comunicar el seu jo més intrínsec i descriure la seva pròpia situació emocional. Fidel al blanc i negre com una opció de referència a la història clàssica de la fotografia, en tot el seu treball privilegia una actitud contemplativa. La reflexió substitueix la intuïció i assumeix una poètica intimista. No deixa de banda la realitat, encara que aquesta li serveixi per desenvolupar un exercici de subjectivitat.
Conegut com el fotògraf del silenci, Rivas utilitza la seva lent com una eina que interroga, amb una mirada que qüestiona la representació per indagar el pas del temps i el mutisme de les seves restes. Transcendeix la simple observació i, apropant-se als llindars del que és invisible, capta imatges precises que esvaeixen la concreció: paisatges crepusculars, espais abandonats, llocs deshabitats, ruïnes urbanes o indrets despoblats que ens parlen de transfons filosòfics. Especialment, s’interessà pel retrat i ho va fer amb una gran austeritat expressiva, escorcollant en els rostres i en la solitud d’uns personatges que ens revelen el seu món íntim i la seva història introspectiva. La precisió expressiva dels seus retratats –congelats en una frontalitat pertorbadora, sense localització espacial i mancats d’atributs- es deté en els semblants i en la pròpia soledat per endinsar-se en la condició humana.
Els seus retrats, paisatges i arquitectures han tingut una gran projecció internacional. Entre els guardons més importants compta amb el Premi d’Arts Plàstiques Ciutat de Barcelona (1996), el Premi Nacional de Fotografia (1997) i de manera pòstuma fou distingit amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona, dos dies després del seu traspàs. A aquests reconeixements se suma el Premi Konex, prestigiosa distinció argentina que va rebre els anys 1992 i 2012. Una de les mostres més representatives la va presentar el MNAC el 2006-2007 amb una setantena dels seus treballs retrospectius; una cinquantena dels quals foren donats per propi autor al fons de la col·lecció fotogràfica del museu.
José A. Aristizábal, artista i curador, és doctor en història de l’art per la Universitat Autònoma de Barcelona, forma part de l’equip extern de docents del Màster Oficial en Anàlisi i Gestió del Patrimoni Artístic, i és col·laborador del grup de recerca GRETA de la mateixa universitat. Ha participat en diferents projectes vinculats a Xarxaprod, Idensitat i Hangar. Entre les seves publicacions més importants es troben: el llibre que ocupa aquest article i Dones fotògrafes llatinoamericanes: una història complementaria (1860-1980) (Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona, 2014) entre d’altres.