El 5 de juliol de 1962 França va reconèixer la independència d’Algèria, la que havia estat la seua colònia durant 130 anys, després de quasi una dècada de guerra. Es tractava d’un desenllaç que va afectar directament la comunitat pied-noir, una distinció amb origen desconegut –alguns la vinculen a les botes negres que gastaven els primers colons militars francesos– amb què s’identificava la ciutadania francesa resident al país nord-africà. Entre tots aquells francesos hi havia una gran comunitat de persones amb origen valencià –fonamentalment de la part meridional del país– i menorquí. El final de la guerra va fer que molts d’ells tornarren a les comarques del sud i que es retrobaren amb els seus orígens. Molts altres, sense cap lligam amb el passat, també van establir-se a Alacant després d’haver perdut la guerra. Antoni Seva ho va explicar al primer llibre editat per Tres i Quatre, l’any 1968, en aquell Alacant, 30.000 pied-noirs que avui és tota una referència de l’assaig en català i que, malgrat la seua antiguitat, conserva una gran vigència.
Alacant, que era una ciutat de vora 120.000 habitants –actualment en supera els 330.000– veia, de manera sobtada, augmentar la seua població en una quarta part. Tot i que no tots els nouvinguts hi van arribar al mateix temps ni en les mateixes condicions. Hi havia, també, qui tornava als petits pobles de la Marina, dels quals els seus avantpassats immediats havien fugit d’una agricultura insuficient per provar sort amb una nova vida al nord d’Àfrica. D’altres, però, arribaven, tant a Alacant com a localitats properes, sense haver xafat mai el territori, i amb l’única referència que bona part dels seus compatriotes trobaven la procedència en aquelles comarques. Alguns, fins i tot, tornaven amb la desagradable certesa de no ser ben rebuts a França, l’Estat al qual pertanyien. Bona part dels francesos continentals menyspreaven els seus compatriotes africans.
Així ho recorda Antoinette Acosta, nascuda a Orà el 1939, de pares alacantins i establerta a la seua ciutat d’origen l’any 1965, tres anys després de la independència d’Algèria. Abans, ella i el seu marit havien provat sort a Saint-Éttiene, on no es van poder quedar. “El meu home patia mirades indiscretes perquè els pied-noirs érem malament vistos a França: es pensaven que anàvem a llevar-los els llocs de treball. Els polítics tampoc no ens van ajudar molt”, destaca Acosta, qui també recorda sentir parlar català amb accent alacantí durant la seua joventut a Orà. Com a exemple d’aquella mala rebuda a la França continental el de Gaston Defferre, alcalde socialista de Marsella entre 1953 i 1986, que va rebutjar l’arribada de francesos procedents d’Àfrica aquell 1962.
A la República Francesa, recorden molts testimonis, els pied-noirs arrossegaven l’estigma de defensar la colonització en uns temps en què la lluita anticolonial dominava bona part del relat polític europeu. El discurs militarista i les accions violentes amb què estaven disposats a defensar el seu estatus a Algèria, diferenciat de la població nadiua, generava un rebuig important a la França que menys de vint anys abans havia derrotat el nazisme. Hi coincideix José Torroja, nascut a Barcelona l’any 1929 i traslladat a Algèria durant la Guerra d’Espanya per quedar-s’hi fins la independència del país. “França va generar una reacció contra els pied-noirs perquè molts soldats van morir combatent a Algèria, i hi havia el sentiment que per mantenir la colònia estaven morint els fills de la pàtria i que no compensava”. A aquest factor cal sumar que bona part dels ciutadans francesos residents a Algèria no eren d’origen francès, cosa que estimulava encara més aquella xenofòbia interna contra els seus propis compatriotes.
A tot això calia sumar un factor polític ben determinant. Aquella era la França de Charles de Gaulle, qui va presidir la República Francesa entre 1959 i 1969 i qui havia esdevingut el gran referent de la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. No debades, l’aeroport de París li ret homenatge amb el seu nom. Però no tots els francesos recorden amb afecte la figura d’aquest polític. Geneviève Guérin va nàixer a Alger el 1937 i va arribar a Alacant el 31 d’octubre de 1961. Reconeix que, en aquell moment, tenia por perquè “les coses no anaven com havien d’anar, tot i que els francesos d’Algèria es pensaven que perdre la guerra era impossible”. Guérin no se sent derrotada per Algèria, sinó traïda per França, i concretament per Charles de Gaulle. “Tot va ser una maniobra seua: ell va visitar Alger i ens va dir que ens protegiria, però el seu pla era liquidar la colònia”. Segons Guérin, la teoria més assumida entre la comunitat pied-noir va ser que a la Conferència de Ialta, a Ucraïna, al febrer de 1945, nord-americans, britànics i soviètics van acordar ajudar França contra Hitler a canvi de liquidar les colònies en menys de vint anys i provocar, així, la pèrdua de poder territorial francès arreu del món.
Torroja, crescut a Barcelona, fill d’un reusenc i d’una terrassenca i que encara conserva con català nadiu gens interferit, argumenta aquella “traïció” amb el fet que “molts algerians, i també els àrabs, van ser mobilitzats per a combatre durant les dues guerres mundials. Tots van ser abandonats per De Gaulle”. De fet, ell mateix ha escrit una novel·la, autoeditada i “basada en fets reals” amb un títol prou explícit: Sudor y sangre, la traición de un general, en què explica la seua versió de tot aquell episodi. Torroja no tenia cap avantpassat francès, però es va polititzar en aquella etapa històrica i fins i tot va organitzar misses a la concatedral de Sant Nicolau d’Alacant –l’espai religiós més característic de la ciutat– en memòria dels dirigents de l’OAS –Organització de l’Armada Secreta–, grup armat constituït per dur a terme un colp d’Estat contra De Gaulle com a resposta a la derrota colonial. Aquella organització, clarament identificada amb l’extrema dreta, va representar un dels grans suports electorals de Jean Marie Le Pen abans que aquell candidat adquirira més transversalitat i fora el segon més votat a les eleccions republicanes del 2002. Encara avui, molts els pied-noirs residents a Alacant, amb dret a vot a França, continuen votant Le Pen –ara Marine Le Pen– i identifiquen Emmanuel Macron, precisament, amb De Gaulle, en qui diuen que s’emmiralla l’actual president francès. A les misses pels dirigents de l’OAS, recorda Torroja, hi assistien també les autoritats franquistes locals de l’època.
De fet, molts militants de l’OAS van restar a Alacant fins que França va decretar l’amnistia l’any 1968. Fins aquell moment, molts d’ells sobrevivien a les comarques meridionals del país gràcies a les ajudes econòmiques que els arribaven des de França. Tant era així que el Liceu Francès, fundat a Alacant a l’octubre del 1962 per l’esmentada Geneviève Guérin, va ser ignorat durant anys per l’Estat francès, atès que sospitaven que aquell era un refugi dels exiliats de l’OAS.
El Liceu Francès encara resta obert a Alacant i acull cada curs centenars d’alumnes. Alguns anys, fins i tot, n’ha superat el miler. Guérin recorda que quan el va obrir, a l’octubre de 1962, ho va fer després que bona part dels seus compatriotes assumiren que no tornarien mai més a Algèria. “Es pensaven que la guerra no es podia perdre i que passat l’estiu podrien tornar, que aquella estada a Alacant seria com unes vacances, però no. Acabat l’estiu van haver de buscar feina, muntar negocis i establir-se a la ciutat. Els xiquets havien de tornar a escola”. Va ser aquesta la motivació perquè Guérin, mestra de formació que havia exercit la docència a Alger, obrira una escola francesa al cèntric però estret carrer de Sant Vicent. Pocs anys més tard va haver de traslladar-la al barri de Bonavista, a tocar del mont d’Orgègia, on van poder obrir un centre amb més capacitat. Recentment hi va haver un nou trasllat, ara a la zona de Villa Marco, al terme municipal del Campello, on hi ha l’actual Liceu.
Aquella escola va servir per acollir els fills dels pied-noirs, però immediatament va animar molts pares i mares alacantines a apuntar els seus fills per dotar-los d’una educació diferent. Guérin recorda que, per part de les autoritats franquistes, els impulsors d’aquell centre mai no van tindre entrebancs, sinó tot el contrari. “L’acollida va ser fantàstica”, recorda, i aquell centre va servir per crear un espai de convivència entre els francesos d’Algèria nouvinguts i els alacantins, que no van patir problemes d’integració. A la segona generació de pied-noirs, de fet, els consultats reconeixen que la comunitat colona ja estava totalment diluïda al si de la societat alacantina.
Això va ser així, entre altres coses, per la gran “empenta” que aquesta comunitat va donar a l’economia local. És un terme emprat per José Torroja, qui recorda que en aquell moment Alacant era “una ciutat tancada a si mateixa en què nosaltres vam construir bars, restaurants i discoteques a la platja i vam estimular el turisme. El capital local, que estava adormit i no s’arriscava mai, va trobar un gran impuls amb el nostre treball. Quan van veure que les cafeteries i els locals funcionaven, els empresaris locals s’hi van animar. La ciutat va veure multiplicats els seus habitants amb la nostra arribada, i amb l’impuls del turisme es va multiplicar encara més”, explica aquest francès nascut a Barcelona. Tot allò, segons ell mateix, animava encara més els alacantins a escolaritzar els seus fills al Liceu, a aprendre francès i a descobrir una comunitat fins llavors desconeguda. “Fruit d’això és el fet que molts alacantins que van ser alumnes del Liceu han pogut marxar a treballar a França en les etapes de més dificultat econòmica, de la mateixa manera que dues netes meues han pogut anar a estudiar i a treballar a Barcelona gràcies a haver après valencià a l’escola”, argumenta.
Seixanta anys després, la comunitat pied-noir està totalment integrada al si de la societat alacantina fins al punt que, més enllà d’algunes reunions tradicionals, es pot dir que ningú no la distingeix. La seua supervivència, per tant, també és motiu de debat. Torroja reconeix que la memòria pied-noir està més present al conjunt de França, però que a Alacant només la recorden els qui ho van viure en primera persona. Els descendents “de tant en tant pregunten, però estan casats amb gent d’ací i tot queda en el record”. Torroja no sent llàstima per aquest oblit gradual, perquè diu que és fruit “de la vida”. En el mateix sentit s’expressa Guérin, que tot i lamentar que els seus besnets possiblement no parlaran el francès, celebra que tot això siga el resultat d’una integració a la societat alacantina.
Antoinette Acosta sí que sent certa pena, però es resigna i assumeix que l’oblit és inevitable en les pròximes generacions. Alguns dels seus nets ja no parlen el francès i els seus fills van deixar de celebrar la romeria de la Santa Creu, organitzada a finals de maig pel dia de l’Ascensió, una tradició obligada a l’Algèria francesa que els primers pied-noirs van mantenir a Alacant. Sí que queda l’esperit d’una economia de serveis que els francesos d’Algèria van estimular amb la seua iniciativa i el joc de la petanca, que ells mateixos van introduir a la ciutat.
Aquest desenllaç el va pronosticar amb una precisió perfecta Antoni Seva a l’assaig editat per Tres i Quatre el 1968 citat al principi de l’article. “L’assimilació dels pied-noirs potser es farà esperar, però és inevitable: a la segona generació, a la tercera, a tot estirar. Al capdavall, com foren assimilats a l’Algèria els seus pares o els seus avis: la història torna a començar. Quant als alacantins, poc notaran aquesta assimilació. Poc l’han notada fins ara. En definitiva, els pied-noirs no han aportat cap premissa qualitativa nova: accentuen les ja existents, tot incrementant-les. Forasters incorporats al mateix engranatge, operaris de darrera hora, hauran afegit un nou color, passablement exòtic, al calidoscopi alacantí”.