Els crítics

Tots els colors de la calamitat

‘La sorra vermella’ narra en trenta-sis capítols les vides creuades de distints personatges que van combatre a la Guerra Civil o van patir les seqüeles del conflicte. Es tracta d’una novel·la extensa amb moments de tensió, de discussió ideològica, de fugides impossibles i detalls de microhistòria.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les múltiples versions literàries sobre la Guerra Civil i totes les històries que van configurar aquell conflicte s’han anat multiplicant al llarg dels darrers anys. Distintes veus han volgut dir-hi la seua a l’hora d’explicar els infinits capítols d’aquesta etapa donant veu a períodes, a famílies, a persones, a personatges rellevants i, en definitiva, a casos concrets, la gran majoria anònims. Tots plegats contribueixen a la comprensió d’un fenomen que mai no és excessivament testificat. Si seguim els criteris dels partidaris de fer memòria, tot testimoni és positiu per no oblidar les barbaritats del passat. Determinants, per cert, en la construcció de la dictadura posterior i en la realitat sociològica present, malgrat que alguns vulguen obviar-ho.

La sorra vermella és una versió més —o dos, o tres...— d’aquest període, construïda gràcies a les històries personals de la gran quantitat de personatges que la formen. Són les narracions distingides per capítols, amb distintes veus, amb nombrosos salts en el temps, hàbils, sense caure en la desconnexió o en els vincles forçats. Són els milers de testimonis que envolten una història de tragèdia, com totes les que giraren al voltant de la Guerra Civil.

La història de la parella que arrisca el seu futur per uns ideals assumits i defensats malgrat tot. La de l’exili forçat per camins tortuosos, vigilats per infinits agents que justifiquen la venjança més instintiva amb la necessitat d’establir —el seu— ordre. La de les esquerres dividides en egos particularistes i en matisos improcedents enmig d’una batalla que allargaren amb més il·lusió que raonament. I que perderen, entre més coses, per les discrepàncies internes. La dels benestants fraternals, demòcrates i catalanistes que pagaren amb la mort la seua posició social. La dels altres benestants que ascendiren per la seua afecció al règim. La de la venjança d’uns pares que ho havien perdut tot i no podien perdre més. La de l’optimisme tret de sota les pedres, quan la lluita ja només és mantinguda per la utopia, per l’esperança més inversemblant que tot s’acabarà capgirant. La de l’Europa sacsejada relatada en notícies llegides en veu alta en alguna trinxera. També la de la camaraderia. La de l’amor en temps difícils. La de la fidelitat i el sacrifici pels teus quan saps que és millor renunciar a la pròpia vida perquè el teu company arribe més lluny.

La sorra vermella
J.N. Santaeulàlia

Proa
Barcelona, 2017
Novel·la, 419 pàgines

En el llibre, dos amics i companys de guerra decideixen tornar a una Barcelona grisa, vençuda, hostil, presonera d’un règim que s’ha aconseguit instaurar. Ambdós romanen a l’exili francès i tenen un objectiu impossible de complir: recuperar la filla d’un d’ells, segrestada per les institucions del franquisme després d’afusellar la mare. Per recobrar la filla, els dos recorreran —evidentment d’incògnit— un munt d’aventures i viuran milers d’experiències. Des de la bondat de l’eclesiàstic traumatitzat per haver presenciat l’afusellament de la mare fins a les mentides dels funcionaris de l’orfenat, amb pretensions de protegir el règim i d’amagar les barbaritats institucionalitzades. La solidaritat inesperada de molts personatges que es van sumant és una constant en la novel·la. Com per exemple, l’ajuda indispensable d’una metgessa que treballa per al consolat britànic. Les sorpreses també són habituals. Com l’entrada dels protagonistes a la casa de la família adoptiva. El servei, coses de la guerra, reconeixerà un dels segrestadors.

La novel·la de Santaeulàlia està exempta de sentències lapidàries i de fragments dignes de ser rescatats per reflectir-los en una ressenya. Perquè tot va lligat a un context del qual és impossible fugir. Cada paraula, cada frase, cada episodi no es pot divorciar del tot que dóna forma a un extens escrit ple de testimonis, de retrospectiva, d’anhels, de patiment i de futur. Hi ha fragments d’humor, com la captura d’uns combatents de la guàrdia mora de Franco, amb intencions inútils d’exculpar-se ideològicament insultant el dictador i aplaudint la República amb lemes apresos per si es donava una situació adversa. Amb nusos de gola inevitables, com les escapades a mitja nit per trobar un metge que tractara el ferit terminal de bala en una casa anònima que serví com a hospital improvisat. Enmig d’un estat policíac de postguerra, fugir de les instàncies oficials és sempre una condició indispensable. O els moments més amargs, com els comiats que volen evitar la paraula adéu tot i ser conscients de la impossibilitat del retrobament.

Tot és narrat amb l’idioma que toca en cada moment. Al català del narrador se sumen els diàlegs dels principals protagonistes. D’algun d’ells es remarca l’accent valencià. El castellà natural d’alguns i el forçat dels adeptes al règim, així com l’anglès puntual d’algun esporàdic també s’hi inclouen per garantir la màxima fidelitat al context. Els laments, les inseguretats, els dubtes inevitables procedents de l’ímpetu valent de molts protagonistes són relatats amb exactitud. Com també les estratègies dels afavorits, les seues mentides fabricades, els seus pensaments tenebrosos i les seues actuacions exemptes d’humanitat. Aquesta és una història més de les moltes que donen una altra visió als infinits contextos de la Guerra Civil. Aquesta és la perspectiva de desenes de perspectives més que s’entrecreuaren per ser testimonis de finals tràgics, inevitables enmig d’un conflicte prolongat i finalitzat amb la pitjor cloenda possible: la institucionalització de la venjança contra els perdedors. Venjança en la versió més bàrbara. Basada, entre altres coses, en el segrest de criatures per ser destinades a famílies alienes. Drama de drames. Tragèdia de tragèdies. La calamitat referenciada pels seus defensors i per les seues víctimes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.