Els crítics

Rubén Luzón: «Escriure em fa perdre la ingenuïtat de les grans aspiracions»

Rubén Luzón (València, 1982) va incorporar una nova fita a una obra i una poètica ben consolidades amb ‘Alguna cosa’, premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre. Poemari de maduresa afrontat des de la consciència de les limitacions pròpies. “No espere ja gran cosa d’aquest vici / de combinar paraules”, diu en el llibre. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En alguna entrevista he llegit que aquest premi era rellevant en la seua trajectòria.
Sí. Per dues raons. A títol personal, perquè em permet mantenir el ritme de publicació: he anat traient els llibres quan m’ho he proposat, quan els anava acabant. I un premi també és un estímul. Després, òbviament, els Octubre són una institució a escala de Països Catalans, tenen una història molt llarga i un prestigi consolidat. Sentir-me continuador dels poetes premiats fa respecte.


Entén la seua obra com un organisme viu, que va creixent amb les recerques poètiques. I en aquesta ocasió hi ha hagut també una gestació llarga, entre els anys 2012 i 2016.
En realitat, el llibre estava bàsicament acabat al cap de tres anys. Ma mare va morir, després d’una llarga malaltia, i això va aturar el procés. Quan em vaig veure amb cor de reprendre’l tampoc vaig fer grans canvis. Tots els meus llibres es plantegen d’una mateixa manera, són com reculls de les investigacions poètiques que he trobat més suggeridores en un període biogràfic determinat. Sempre al voltant dels tres anys. N’agafe les parts més rellevants i hi faig retocs. I el que queda és això. Potser el to dels llibres evoluciona en la mesura que jo també evolucione, però en el fons hi ha un substrat bastant semblant, marca de la casa.

Es refereix als interrogants essencials de l’existència, no? El llibre comença amb uns versos significatius: “No pretenc / coherència, / només l’honestedat...”.
És un estil de vida, no hi ha impostació. Escric com faig altres coses. Vaig omplint quaderns, faig coses mediocres, d’altres que ho són menys... Però tot ho vincule a una manera de viure i d’indagar. No hi ha gaire impostació més.


El llibre tracta de la insuficiència del llenguatge per explicar el món. 
Un no arriba mai a la visió total i completa a què aspiraria, a l’explicació del món. Això està relacionat amb les nostres mancances i amb la insuficiència del llenguatge, però això no invalida l’intent poètic. Al capdavall, no arribaràs mai a la cosa perfecta que t’ajude a explicar el món, però alguna cosa trauràs. I això és el que enganxa de la poesia: encara que no obtingues explicacions definitives, vas obtenint coses parcials que et permeten tirar endavant. Escriure és frustrant, perquè no hi arribes mai, però gràcies al llenguatge obtens provisionalitats que et permeten funcionar.


Com el plaer de l’escriptura.
I, eventualment, plaers d’escriptura. En els petits detalls trobes motius de satisfacció. El gaudi pel petit solc que has fet, que és petit però és el teu. No transcendirà tant com t’agradaria, ni arribarà tan lluny, però ser humans és això, ser petits i limitats.


L’escriptor s’enfronta als límits de les seues aspiracions literàries. I assolir-ne una part, encara que siga petita, és un triomf.
Sí, perquè escriure m’humanitza, em fa perdre la ingenuïtat de les grans aspiracions que pogués haver tingut i em fa descobrir el meu camí. A algú aquest discurs li pot semblar estrany fent una poesia tan formalista i experimental, que sembla que de vegades jugue i me’n vaig per la tangent. El poliestilisme dels meus llibres no respon a cap visió calculada, simplement ho intente de moltes maneres, vaig arrapant coses que em permeten vincular-me a una visió més humanitzada de com som i com podem ser.


Dins de la variació, en aquesta ocasió hi ha fins i tot prosa poètica.
És una cosa que no m’havia atrevit a publicar mai. Però vaig veure en aquestes proses poètiques quelcom que podia tenir efecte i ser rellevant. Vaig estar dubtant quasi fins al final. Veurem què passa.

Alguna cosa
Rubén Luzón
Tres i Quatre 
Paterna-la Canyada, 2017
Poesia, 75 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.