—Senyor Masala, s’han fet realitat els pitjors temors: el president Putin ha iniciat una ofensiva contra Ucraïna. Quines conclusions podem extreure de l’evolució actual des d’una perspectiva militar?
—L’exèrcit té un comportament de manual, sense cap sorpresa. Ara estem veient la primera fase: amb foc, artilleria, míssils balístics, llançamíssils i atacs aèries amb un suport terrestre enorme. Sembla que les defenses aèries ucraïneses estan desactivades. Jo diria que el següent pas serà la intervenció de tropes aerotransportades a gran escala, que ocuparan punts d’importància estratègica a Ucraïna. Després probablement entraran unitats mecanitzades blindades al país.
—Amb el desplegament actual, Putin pot prendre el control d’Ucraïna i mantenir-lo? És factible que vegem soldats russos pels carrers de Kíev?
—Jo no veig factible que Putin pugui ocupar tot Ucraïna amb 190.000 homes. Probablement el seu objectiu és derrocar el govern del president Zelenski o, si més no, obligar-lo a dimitir i col·locar-hi un govern prorús. Però un govern titella també necessitaria tenir de part seva les forces de seguretat, l’exèrcit i la policia ucraïneses. I la població hauria de mantenir-se en bona mesura apàtica. I això ho veig improbable, ara mateix. Sí, podríem veure soldats russos pels carrers de la capital, perquè l’exèrcit rus segurament intentarà prendre el control de posicions estratègiques, i a Kíev n’hi ha unes quantes. Però al mateix temps em sembla bastant improbable que hi hagi un combat casa per casa. Rússia no té prou tropes sobre el terreny per fer això.
—Com preveu la capacitat de resistència de l’exèrcit ucraïnès?
—No es desintegrarà com l’exèrcit afganès; oposarà resistència. La pregunta és a partir de quin moment serà inútil oposar resistència perquè l’actuació tàctica de les tropes russes ja serà aclaparadora. Crec que l’exèrcit ucraïnès haurà de rendir-se d’aquí a unes quantes setmanes.
—Com és que Putin pot fer tot això?
—Ho pot fer perquè sap que els EUA i l’OTAN no intervindran directament en el conflicte.
—L’OTAN, doncs, no hi pot fer res?
—Ara pot satisfer les necessitats de seguretat dels seus països membres de l’est i el sud-est d’Europa i reforçar aquests flancs. Per fer això també serveix la presència al mar Bàltic i al mar Negre. I l’aliança s’ha de plantejar si no declara per fi que l’Acta Fundacional OTAN-Rússia –que la Federació Russa ja fa temps que va rescindir– ha quedat obsoleta, és a dir, que pot planificar el destacament d’unitats permanents de l’OTAN als nous països membres. A més a més, trencant amb el costum, l’OTAN hauria d’oferir a Suècia i Finlàndia l’adhesió a l’aliança atlàntica.
—Considera realista que, després d’Ucraïna, el perill es dirigeixi als països bàltics?
—Considero que Putin és un actor molt racional i no un kamikaze. A ell li interessa tan poc un conflicte amb l’OTAN i els EUA com a l’inrevés. Per això no posarà els països bàltics sota tanta pressió com ha fet amb Ucraïna perquè sap que, si ho fes, s’activaria l’article segons el qual l’OTAN ha de defensar qualsevol país aliat, i la situació tindria unes conseqüències incalculables per a ell. En el pitjor dels casos, aleshores entrarien en joc míssils nuclears de llarg abast; i aquest és un límit que Putin tampoc vol traspassar.
—Com pot prendre la iniciativa a Putin, la diplomàcia occidental?
—No pot de cap manera. Occident basa la seva política en el supòsit que aplicant sancions impedirà que Putin faci augmentar la tensió. Però Putin ja ha tingut en compte les pèrdues econòmiques dins els seus plans.
—Un autòcrata amb ambicions de gran potència vol modificar l’ordre vigent a Europa sorgit després de la Segona Guerra Mundial. Quines lliçons de futur haurien d’extreure sobretot els europeus?
—Em sembla que estem entrant en una fase en què les grans potències duran a terme una política de poder i d’interessos despietada i sense reserves. I que Europa ha de tenir molt més en compte que fins ara la creació d’un contrapoder. Els europeus, sobretot, encara tenen la il·lusió que potser poden evitar aquesta via mantenint bones relacions amb totes les parts; que el comerç i la diplomàcia poden frenar determinats actors en bona mesura. Hem d’apostar més pel que abans se’n deia realpolitik. És a dir, més intimidació. Amenaçant militarment, a vegades s’aconsegueixen més coses que intervenint militarment. Putin n’és un exemple.
Traducció d'Arnau Figueras