“Els catalans juguem a la primera divisió de les narracions universals”

-Vostè destaca la importància del canal d’Urgell i, al mateix temps, lamenta la poca atenció historiogràfica que ha rebut aquesta infraestructura.

-Jo sempre em faig la mateixa pregunta: quin país hagués fet el canal d’Urgell, en aquell moment l’obra hidràulica més important del món, i no el posaria com a bandera? El que es va fer aquí és absolutament increïble i èpic. Es va treballar durant segles en aquest miracle, des del comte Jaume d’Urgell fins mitjans del segle XIX. I el canal moltes vegades s’ha vist com una cosa de ciment, però no s’han vist les persones que hi ha hagut al darrere. La gran plana d’Urgell és el rebost de Catalunya i d’Europa, perquè on hi havia un desert, on es va passar del marró misèria al verd esperança, es va crear la rampa de llançament del futur.

-El canal d’Urgell va provocar, de fet, un gran canvi econòmic i social.

-La família Girona, per exemple, representa això que dius. Es tracta d’un model de burgesia molt determinada, va ser la família més rica i poderosa de tot l’Estat, un símbol total de la revolució industrial i mental. Els Girona van fer el canal, van portar aigua, van plantar fruites i hortalisses i van fer les vies del tren. Catalunya és l’únic país d’Europa que es paga la xarxa de ferrocarrils de la seva butxaca. El canal és la demostració que davant la insuficiència de l’Estat espanyol hi ha l’autosuficiència catalana. El canal no és només un canal d’aigua: és un procés de transformació d’una de les zones regades més importants d’Europa. I encara es viu del canal. És la nostra conquesta de l’oest. Per això ho comparo amb la conquesta nord-americana.

-En quin sentit?

-Els nord-americans van anar d’una banda a l’altra buscant el futur, buscant or. Van anar a parar a Califòrnia, però la nostra contesta de l’oest va ser millor, perquè vam portar l’or, l’or líquid, l’aigua a domicili. L’única diferència és que nosaltres vam fer el canal, com els americans van fer la conquesta, però els americans ho van explicar. Per això es van inventar el western: per explicar el somni americà. Nosaltres vam fer la infraestructura tècnica, però no hem creat la infraestructura de l’explicació. El canal no només va ser l’obra hidràulica més important del món: el túnel de Montclar, de cinc quilòmetres, va ser el més llarg d’Europa durant un segle. Avui que es parla tant de la Catalunya buida, el canal va ser el primer antídot contra aquest fenomen, perquè va arrelar les persones al país.

-De fet, vostè explica que el canal va servir per forjar la relació econòmica entre la ciutat i la ruralia.

-És que, de fet, el canal d’Urgell és el primer pas per al reequilibri territorial: un pacte ciutat-camp, pagesos-burgesos, entre la gent que produeix i la gent que consumeix. També és un llenguatge entre Barcelona i ponent, entre l’antic comtat de Barcelona i el d’Urgell. I continua sent la gran nevera de Catalunya i d’Europa. I, alhora, el canal és el futur per moltes raons. Sobretot, perquè el bé més preuat i de més futur serà l’aigua. L’aigua cotitza a les borses dels Estats Units. Hi ha molta gent del món que compra les zones regades d’Europa. L’aigua no només és or líquid: és la cosa més necessària que hi ha. I nosaltres tenim l’eina del futur. Alhora, el canal també té un programa polític, és política, perquè genera una manera de ser molt catalana: cadascú té el seu bocí, el seu hortet. El canal va permetre que milers de pagesos miserables poguessin progressar amb el seu terreny i el seu jornal per a cada pagès. Quan dic que és polític ho dic perquè és molt diferent el model minifundista català del latifundista espanyol, on molt pocs tenen molt. Per tant, això també és un model polític i econòmic des de tots els punts de vista. Per tant, també és un motiu d’orgull.

-Per què pensa que no s’ha fet la infraestructura de l’explicació de què parlava?

-Perquè aquest és un dels problemes de Catalunya. Hi ha una Catalunya congelada, tot i ser real, que no es veu però està dempeus. Els catalans tenim una relació molt ambivalent amb el concepte de l’orgull. L’orgull és el sentiment legítim d’estima per les coses que fem bé. I com diu la dita pagesa, “la pitjor collita és no sembrar”. Nosaltres vam sembrar el canal, en van sortir fruits, però una cosa que no vam collir és l’orgull. Un dels grans problemes és que oblidem les persones. Les infraestructures terrestres superen distàncies, però encara manquem d’infraestructures mentals. El canal és el far-west, és llunyà, però com és que els americans sí que han explicat el far-west? No estem explicats.

-La història del canal, però, no només és una història d’èxits i d’encerts.

-Jo relato que hi van morir centenars de persones. Foradar el túnel de Montclar va ser una brutalitat: es tardava cinc mesos a foradar vuitanta metres. Es foradava el túnel, sortia l’aigua i molts dels qui van fer el túnel eren presoners, que treballaven forçadament en condicions de vida duríssimes, que morien ofegats, per malalties respiratòries o per suïcidi, que volien fugir i els guàrdies els disparaven... Alguns, fins i tot, queien vuitanta metres a sota caient als pous. I, alhora, una gran paradoxa és que aquelles aigües entollades van generar el paludisme. Aquesta aigua també va provocar morts. I l’epidèmia de paludisme va assolar el 70% de la Plana d’Urgell. El canal es va acabar el 1862 i va tardar dècades a donar fruits. El fet que centenars de persones morissin fent aquella obra ens dona la dimensió de l’èpica. Juguem a la mateixa divisió de les narracions universals, però suposo que per complex no estem capacitats per explicar la nostra vida o pensem que no cal explicar-la. I això també explica el termòmetre de la democràcia de molts països: si la conquesta d’Amèrica està tan explicada, per què no ho està la nostra conquesta del nostre oest?