Hi ha pocs entorns naturals que mantinguen la puresa de la serra d’Ancares. Un indret paradisíac ubicat a cavall de Lleó i Galícia en què la flora és tan rica com la fauna i on encara perviu algun gall fer. I és que la pita do monte, com és conegut en gallec, o l’urogallo, com li diuen en castellà, és el símbol d’aquesta reserva natural. Gairebé ningú no l’ha vist, però tothom sap que els últims individus de la península Ibèrica habiten per la contornada.
Enxampar-ne un és tan difícil com escapolir-se’n de la llei en cas d’haver tingut èxit. Per tal de sorprendre’l, l’animal ha de trobar-se en actitud amorosa, cosa que no acostuma a passar. Si la sort ens ha acompanyat i estem a prop seu, el cant feliç que emet ens permetrà localitzar-lo, situar-lo en el punt de mira i prémer el gatell. Pam!
Fins la seua mort, en gener de 2012, Manuel Fraga sempre passava quatre o cinc dies a l’any a Ancares. Allà conreava les seues dues grans passions: la caça i la pesca. De vegades, arribant a l’èxtasi. Com quan fa poc més de mig segle, l’1 de maig de 1971, l’exministre franquista i futur president de la Xunta va abatre un exemplar d’aquesta espècie. Convenientment dissecat, la peça va quedar exposada en un alberg del terme municipal de Cervantes al costat d’una placa lluent amb el nom de Fraga escrit amb lletres majúscules.
Per la zona, qui tenia penjat al saló de casa la pell d’un os, el cap d’un llop o un gall fer amb els seus colors llampants era considerat un caçador de primera. Tant feia els mètodes que s’hagueren seguit per matar-los. Allò que importava era poder exhibir el trofeu. Res més.
A l’altra punta de la península, en el biòtop valencià, Mónica Oltra també representa un trofeu de caça major. No sols pel fet d’ocupar la vicepresidència de la Generalitat i per liderar des dels seus inicis la coalició Compromís, el segon soci de més pes del Consell. Amb la seua decapitació, els partits de l’oposició —i molt especialment, el PP— venjarien la caiguda de la dreta de 2015 i la desfeta de 2019. “Le voy a dar un dato”, que diria la vicepresidenta espanyola Yolanda Díaz: una dècada enrere, en 2012, el PPCV tenia 55 diputats a les Corts, prop del triple dels 19 que conserva avui.
Del silenci al soroll
A les files populars batega la convicció que, sense la figura d’Oltra, aquestes derrotes no s’haurien produït. O que, si més no, el PPCV hauria pogut retenir el Consell amb el suport de Ciutadans, primer, i de Ciutadans i Vox, després. L’obsessió amb Oltra era tal que, en els primers dos anys de legislatura del Botànic, els retrets sobretot anaven dirigits a ella. Com si Ximo Puig no existira. La presidenta de la formació, Isabel Bonig, estava convençuda que Oltra consumaria el sorpasso als socialistes i que s’erigiria en la veritable rival a les urnes.
Fins que les enquestes no van entestar-se a demostrar el contrari, el discurs dels populars va mantenir-se inalterable. Però al llarg de 2017 i 2018 —amb l’aterratge, a més, de Pedro Sánchez a La Moncloa— ja van concloure que Puig no perdria la posició capdavantera i van centrar-se a desgastar-lo a ell. Oltra va deixar d’estar en el centre de la diana.
No debades, Bonig va esforçar-se per reduir les eleccions de 2019 a un cara o creu entre ella i Puig. “O ell o jo”, venia a suggerir, cosa que deixava en segon plànol Oltra i el repatriat Toni Cantó, dos candidats amb un índex de coneixement fins i tot més elevat que el seu als quals —potser per això mateix— Bonig sempre va provar de menystenir.
El PP ha passat de romandre en silenci a convertir Oltra en objectiu número u, i no únicament a escala valenciana
Mesos abans de les eleccions de 2019, tant els populars com alguns mitjans de comunicació afins als conservadors van tenir notícia de la causa oberta pels possibles abusos sexuals comesos per l’exmarit d’Oltra, però ni tan sols van insinuar-ho públicament. Els uns i els altres van optar per un silenci respectuós. D’una banda, perquè el cas, sensible com pocs, encara es trobava en fase incipient; i de l’altra, perquè Bonig sempre va presumir de no voler tractar els governants del Botànic com els partits del Botànic havien tractat els governants del PP. Afirmava que rere cada investigació judicial hi havia persones —les directament afectades i els seus familiars– que no mereixien el calvari que ella havia vist passar a alguns companys de partit.
Els fets no van adquirir dimensió pública fins que, el 2 de desembre de 2019, l’Audiència Provincial de València va emetre la primera sentència condemnatòria contra l’educador. Un dictamen que després han corroborat la pròpia Audiència i el TSJCV i que és pendent de ratificació del Tribunal Suprem.
En aquest temps, el PP ha passat de romandre en silenci a convertir Oltra en objectiu número u, i no únicament a escala valenciana. Ja han instat la comissió de peticions de la UE perquè investigue les polítiques dels menors de la Generalitat i tant Pablo Casado com Teodoro García Egea fa setmanes que citen Oltra en les seues al·locucions públiques. Alguns dels mitjans que simpatitzen amb dreta i els digitals de la ultradreta també s’han adherit a l’ofensiva contra la vicepresidenta, esbombant l’existència de 175 casos d’abusos sexuals als centres de menors tutelats per l’administració valenciana. Unes dades esbiaixades.
Les explicacions d’Oltra
La compareixença d’Oltra d’aquest dimarts davant la diputació permanent de les Corts valencianes, a petició pròpia, tenia com a objecte explicar l’informe remès a la Sindicatura de Greuges sobre la situació dels centres de menors adscrits a la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives.
PP, Cs i Vox també havien formulat tres peticions de compareixença i amb l’elecció com a oradores de les seues respectives síndiques demostraven la transcedència que atorgaven a l’ocasió. A la compareixença d’abril de 2021 els tres grups opositors ja havien reclamat la dimissió d’Oltra, però sense posar tota la carn a la graella.
En la seua exposició, Oltra, visiblement molesta i acompanyada per la meitat de membres del Consell —adscrits a tots els partits que en formen part—, li retreïa a l’oposició l’allau de “veritats a mitges” i el “tergiversament de dades”. “En realitat, els dona igual quina és la situació dels menors”, subratllava, “són un instrument d’un sol ús per desgastar el Govern valencià i a mi en particular, mai no els han importat les seues vides”. Farta de “fakes i titulars tendenciosos”, la vicepresidenta assegurava que malgrat facilitar les dades dels centres de menors l’octubre passat, els grups de l’oposició “han convertit la transparència en un fangar”.
“Estan enviant un missatge terrible als xiquets i les xiquetes tutelats per la Generalitat: ‘la teua família ja t’ha fallat i ara també et fallarà el sistema de protecció’”, enunciava alhora que comparava els 91,1 milions d’euros destinats a la infància i l’adolescència de l’exercici de 2014 —l’últim del PP al Consell— amb els 260,2 milions dedicats en 2021. “Igual com vam unir-nos contra la violència de gènere, hauríem d’unir-nos també contra els abusos sexuals a xiquets i xiquetes”, proclamava Oltra.
“No són menors tutelats abusats, sinó que estan tutelats per haver sigut abusats, en la major part dels casos, dins de l’àmbit familiar”
Les dades que el PP, segons ella, “ha falsejat conscientment”, indiquen que 175 menors del sistema públic han denunciat abusos al llarg del darrer any. “Això no ho diu l’informe del síndic ni el de la Conselleria, vostès ho saben i han mentit descaradament a l’opinió pública”, es defensava Oltra. “Són 175 xiquets i xiquetes que han sigut derivats, i han sigut atesos, per un servei públic especialitzat, davant l’existència d’abusos, de sospita d’abusos o de conductes sexuals inapropiades per a l’edat. No són menors tutelats abusats, sinó que estan tutelats per haver sigut abusats, en la major part dels casos, dins de l’àmbit familiar”. Una “faula” basada en “dades que vostès mai no haurien donat” i que indica que 131 dels 175 abusos van produir-se fora de l’àmbit de tutela de la Generalitat, 73 dels quals estat denunciats ja sota la tutela pública. “El darrer any no hi ha hagut ni un sol cas d’abusos per professionals del sistema, ni un de sol”, emfasitzava Oltra. “Els xiquets i les xiquetes no mereixen que els utilitzen en els seus interessos vergonyosos.
La síndica del PP, però, insistia a acusar Oltra de “cínica” i de no ser “creïble”, perquè “ja ha canviat la seua versió dels fets tres vegades”. Per exemple, quan va justificar l’actuació de la Conselleria per l’absència de protocols que ara sí que existeixen, “per bé que, de protocol, n’hi ha des que va aprovar-se la llei corresponent, en l’any 1996”. María José Català li demanava els expedients per poder-los consultar mentre Oltra li contestava que “els tenen tots al seu abast de fa mesos, però només n’ha importat un”, en referència implícita al del centre Niño Jesús que ha comportat la condemna de l’exmarit de la vicepresidenta.
En la mateixa línia, la síndica de Cs, Ruth Merino, en una intervenció escrita, acusava Oltra de “divagar”, de “llançar pilotes fora” i de “girar l’esquena a la menor que havia de protegir”.
Perquè, en efecte, la teòrica onada d’abusos a menors en els centres tutelats per la Generalitat que PP i Cs tracten de propagar mai no va més enllà del cas que afecta personalment Oltra. “Fa mesos van dir que estaven estudiant dur-me als tribunals i continue esperant”, reptava Oltra al PP, un partit al qual qualificava, ras i curt, de “palmero de la ultradreta”.
De part dels grups del Botànic, Oltra rebia un suport ferm i indissimulat. Com és lògic, de Carles Esteve, de Compromís, però també d’Irene Gómez, d’Unides Podem, i de Carmen Martínez, del PSPV-PSOE. Martínez lamentava l’“oposició sense escrúpols” i lloava l’actitud d’Oltra a l’hora d’“alçar les catifes”. “O és que es pensaven que abans no hi havien, d’abusos? El que passa és que fins ara no eren públics”, al·legava la síndica adjunta socialista. “Em consta la implicació personal de la vicepresidenta, té el nostre suport per treballar en la mateixa direcció”, afegia.
Com l’abril i l’octubre de l’any passat, Oltra tornava a eixir indemne de les Corts. Hi jugava a favor, sens dubte, un format de debat que li concedia molt més temps que a l’oposició, cosa que li permetia d’explicar-se de manera clara. El problema arriba quan el debat es dirimeix en unes altres esferes polítiques i mediàtiques. En aquest sentit, que el tema dels abusos als menors tutelats per la seua Conselleria haja trencat les fronteres valencianes hi juga en contra, però, com l’animal que es troba acorralat, s’esforça per defensar-se. I és que, com els galls fers, Oltra continua amb vida.