Jordi Colomer és un dels artistes referencials del país. La seva obra treballa sobre temes universals, però des d’un profund arrelament local. És capaç de crear imatges simbòliques i perdurables, però sense especular, posant la presència humana al centre. És una obra filourbanita, però en una ciutat que sempre guaita des dels marges. I finalment, emanen de la seva obra les més diverses ànsies i inquietuds del nostre temps, com el desig irresolt de construcció de comunitats subjectives, alternatives al model ultraindividualista que ens anorrea per arreu.
L’esclat de la crisi va agafar Colomer en el seu taller de LaInfinita a l’Hospitalet, forçant-lo a estroncar aquest insòlit projecte de creació i residència, obert i transdisciplinari, que havia iniciat amb Carolina Olivares i Eduard Escofet. LaInfinita era, és, la materialització d’una evolució lògica del treball últim de Colomer, sadollat d’anhel comunitari, com el que es desprenia del Pavelló espanyol de la Biennal de Venècia (Join us!) o la Manifesta de Palermo (New Palermo Felicissima). L’esclat pandèmic va frenar aquell esperit de trobades, residències, tallers, concerts, accions performàtiques que no només alimentaven el projecte de LaInfinita, sinó també el seu propi treball artístic.
Les sèries fotogràfiques de Standard MEX i El Dorado estan realitzades durant un viatge de Colomer a la ciutat de Mèxic durant el 2019, però premonitòriament anuncien alguns dels recursos, més espartans i autosuficients, que utilitzarà anys a venir. Destaquen per la simplicitat del mètode de treball: amb l’artista com a referència i un telèfon en mà, que li serveix com a eina fotogràfica durant dues derives a través dels marges urbans de la ciutat de Mèxic. L’itinerari el fa fornit de dues referències artístiques singulars: les atmosferes cromàtiques de l’arquitecte mexicà Luis Barragán —els esplendorosos murs pintats dels colors vernaculars mexicas: roses, violetes, fúcsies— i els principis DIY de cromatisme expandit de Josef Albers —Interaction of Color (1963)—, que Colomer havia après durant els seus estudis d’arquitectura i disseny, i amb els quals hi tornà a connectar durant la seva visita a la casa taller de Barragán, a la vista d’unes obres adaptades a la residència fetes pel pintor alemany.
El color alliberat, en efecte, tractat no com un objecte sinó com una experiència. L’experiència de deambular a l’atzar pels barris de Mèxic, o per les carreteres secundàries de Xile (Celeste Payne, 2020), buscant grans parets urbanes, o senyals de trànsit autoconstruïdes, pintades amb colors populars, sobre les quals poder fer un lliure exercici d’acció i composició cromàtica, i amb cartolines adquirides a botigues locals. És un gest, una acció, un salt alliberat i espontani en els marges de les grans metròpolis del món, i que tant ens relliguen amb projectes anteriors com Anarchitecton: de nou la dualitat entre estructura passiva —murs, objectes urbans— i activa: la performativitat, la vida de carrer, que sempre és més vida als afores, a les rodalies, allunyat dels centres on es concentra el capital, el lucre, l’ambició i l’estandardització.
Totes aquestes sèries americanes connecten, de cop, amb l’Hospitalet. És la peça central de l’exposició (Red RPC, 2021), allà on apareix l’artista hieràtic i palplantat, com un objecte més d’un carrer solitari, anònim i desolat qualsevol de l’extraradi metropolità. Els objectes improbables i abandonats que l’envolten, les portes industrials mig obertes vesteixen una atmosfera inquietant que apareix com un poderós contrapunt a la mirada vitalista i performativa de les sèries precedents.
Colomer pensa en tots els detalls i connexions possibles, que es van introduint a l’exposició d’una manera progressiva i expansiva. A Red PPC se serveix també de cartolines de color adquirides al barri, però les usa ara com a vestits estrellats, introduint-nos subtilment el codi polític de la bandera. Pocs passos enllà, les estrelles reapareixen escampades sobre una gran cartolina, blava, que travessa tota la sala d’exposicions central d’ADN. Incapaç de renunciar a l’element comunitari en el cabal d’un projecte, l’artista ha generat un gran espai de trànsit sobre cartons industrials, i un acollidor espai d’invitació per descalçar-se. Amb aquest mood relacional el visitant es topa amb Europa (2021), el darrer treball audiovisual de Colomer. Un vídeo hilarant, sorprenent, crític, en què apareix un actor de circ fent de xanquer i disfressat amb la bandera europea —feta novament a partir de cartolines i estrelles—, tot passejant desenfadadament pels carrers d’un suburbi indeterminat. El personatge ni tan sols es mira les gents, torbades davant l’escena. Una metàfora amb punch d’aquesta Europa altisonant i estirada, de buròcrates i banquers, amb qui, malgrat les adhesions de base, costa tant empatitzar i construir, tal com ens proposa el treball artístic de Colomer: a través de comunitats lliures transnacionals, deslliurades del lucre, dels algoritmes i de l’interès, i alimentades a partir dels principis de creació, utopia i fraternitat.