Albert Llimós va publicar fa dues setmanes a l’Ara un reportatge que recollia més de seixanta testimonis dels abusos a menors que l'entrenador de futbol i professor d'educació física Albert Benaiges va realitzar durant els vint anys d'exercici com a docent a l'Escola Barcelona, del districte barceloní de les Corts. Benaiges va ser, a més, coordinador del futbol base del FC Barcelona i de la Unió Esportiva Sants. Benaiges havia tornat al club blaugrana durant el nou mandat del president Joan Laporta, però va ser acomiadat en tenir-se constància de la investigació de l’Ara. Arran de la revelació dels abusos, Laporta va declarar que col·laboraria amb els Mossos d’Esquadra per esclarir si Benaiges va agredir menors que jugaven al futbol base. Per la seva part, la UE Sants va habilitar un correu electrònic per rebre denúncies d'exjugadors del centre.
Arran del cas, la directora de Público, Ana Pardo de Vera, va defensar l’obligatorietat d’ensenyar educació sexual a les escoles per evitar els abusos infantils. No és una opinió aïllada, sinó que se sol plantejar quan delictes d'aquesta mena apareixen als mitjans. La visió va en la línia de les recomanacions d'organitzacions internacionals com la UNESCO, que periòdicament publiquen directrius sobre la creació de plans d'educació sexual per a criatures i adolescents, on s'inclou la formació per identificar conductes abusives i d'explotació sexual. No hi ha cap mena de dubte que formar les criatures en educació sexual és important perquè puguin identificar conductes sexuals no desitjades i, en cas de patir-les, poder-les denunciar. Tot i això, defensar únicament això comporta el risc d’amagar la importància de les relacions de poder estructurals que legitimen, justifiquen i perdonen aquests delictes. Un exemple en són les circumstàncies mateixes del cas Benaiges.
En primer lloc, Albert Llimós explica que alumnes de l'Escola Barcelona van intentar evitar que Albert Benaiges continués abusant d'ells. El periodista escriu que el professor fomentava que nenes i nens es dutxessin junts, malgrat que a partir de cinquè de primària es feia per separat. Un curs, nenes i nens van decidir dutxar-se per torns. “Quan ell ho va saber, va obligar un noi i una noia a dutxar-se junts”, continua Llimós. Així doncs, amb l'oposició dels menors als abusos no n’hi va haver prou per frenar-los.
En segon lloc, tampoc n’hi va haver prou quan l'alumnat va explicar-ho als progenitors. La direcció de l'Escola Barcelona es va fer l’orni davant les denúncies d'algunes famílies. El 1997 un jutge va arxivar una denúncia d'abusos. A hores d’ara, una exprofessora del centre encara ha tret importància als delictes titllant-los de “bromes”, i considerant que les acusacions són producte d'un suposat corrent feminista purità que censura actes que abans es veien fruit de l'alliberament sexual. La complicitat de les institucions és un dels grans esculls per acabar amb les agressions sexuals, siguin a menors o a adults.
Precisament, Albert Llimós i la seva companya a l’Ara, Núria Juanico, van revelar els casos d'abusos sexuals perpetrats per diferents professors de l’Institut del Teatre. El cas té similituds amb el de l'ex coordinador del futbol base blaugrana. Una és la forma que tenien els agressors d'abusar de les víctimes, fent-se valer de l’autoritat com a professors, i la creació d'oportunitats que donessin lloc als abusos. L’altra, la falta d'interès de la institució a l'hora d'investigar les denúncies. Les víctimes de l’Institut del Teatre eren adultes. Sense cap mena de dubte, coneixien els límits del seu cos. Tot i això, no van poder evitar les agressions.
En el cas de Benaiges, la falta de diligència pot estendre's al Futbol Club Barcelona mateix. Segons informa El Periódico, el 2014 Benaiges ja va ser acomiadat del club de futbol Chivas de Guadalajara, Mèxic, perquè diverses famílies el van denunciar per pràctiques pedòfiles. És una negligència gravíssima que ni la candidatura de Víctor Font, que el va incorporar a les llistes en les passades presidencials del Barça, ni la junta de Joan Laporta, que el va repescar durant el mandat actual, tinguessin constància d'aquest acomiadament i les acusacions que el van motivar.
En tercer lloc, resulta contradictori ensenyar a les criatures a negar-se a tenir contactes no desitjats quan els adults perpetuem pràctiques que vulneren el seu consentiment, com exigir petons, abraçades o carícies, completament amistoses, quan no els ve de gust. El compte d’Instagram de Criar.cat recollia fa uns dies els xantatges més comuns que els adults fem als nens durant el Nadal, com ara que s’acabin un plat sencer sota l’amenaça que, si no, “no vénen els Reis Mags”. Tal com assenyalen expertes en consentiment com Shaina Joy Machlus o Laura Roqueta, la nostra societat és plena de pràctiques quotidianes on es busca viciar el consentiment d'una persona o no respectar-lo, sigui menor o adulta.
També a l'àmbit dels drets sexuals i reproductius, moltes dones cis i homes trans han d'enfrontar-se a violència obstètrica durant el part. A inicis del 2020, el Comitè de les Nacions Unides per a l'Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW) va condemnar Espanya a indemnitzar una dona per la violència obstètrica patida durant el part: va ser sotmesa a deu tactes vaginals injustificats, una inducció i una episiotomia innecessaris i sense el seu consentiment. Aquesta cultura del no-consentiment va més enllà, com mostra l'entramat econòmic i jurídic que va bastir el frau de les accions preferents de bancs i caixes d'estalvis, que dificultava que les persones que signaven aquests contractes entenguessin en què consistien. Un estudi d’Uri Benoliel i Shmuel I. Becher, publicat el 2018 al Boston College Law Review, que analitzava els termes d'ús dels 500 llocs web més populars dels Estats Units, va concloure que els termes i condicions que els usuaris havien de signar per fer servir els serveis d'aquestes webs presentaven dificultats per llegir-los i comprendre’ls. Existia el risc demostrat, doncs, que moltes persones no tinguessin molt clar què acceptaven a canvi d'utilitzar-les.
Finalment, cal tenir en compte el tractament social que reben els agressors un cop se sap què han fet. La normalització o, fins i tot, la celebració d'aquesta persona pot portar al fet que víctimes d'altres agressors descartin denunciar la seva situació, en preveure que allò serà més perjudicial per a elles que per a ells. El cas Benaiges ens alerta com factors de classe i fama poden fer que molts agressors no perdin el favor social. Després de l'anunci de Joan Laporta de col·laborar amb els Mossos, el Barça masculí de futbol va jugar a l'Aràbia Saudita, un dels països que més vulnera els drets de les dones i nenes, un partit d'homenatge a Diego Armando Maradona, agressor masclista acusat de pederàstia. Maradona va utilitzar la seva condició d'un dels millors jugadors de futbol masculí de la història per projectar prestigi i poder a les seves víctimes; el fet que Benaiges convidés jugadors del primer equip del Barça masculí li va valer la fama de professor enrotllat. Quants dels indignats amb les agressions de Benaiges van veure el partit en homenatge a Maradona?
El suport social, i sobretot professional, s’ha d’estendre als periodistes que investiguen aquests casos. Un dels acusats d’agressions per les alumnes de l’Institut del Teatre, Joan Ollé, ha començat una campanya de difamació contra la feina d’Albert Llimós i Núria Juanico. El mes passat vaig denunciar la complicitat de certs mitjans de comunicació amb la restauració de la imatge pública d’Ollé, una mostra de violència masclista de caire institucional. Aquest mes, la setena edició del Premi Ramon Barnils de Periodisme d’Investigació tan sols ha premiat la investigació sobre l’Institut del Teatre de Juanico i Llimós amb una menció especial. El primer premi hagués estat tant una forma de reconèixer la valentia de les denunciants com una mostra de suport de la professió a uns periodistes que s’enfronten a una campanya de difamació pública. Cal recordar, a més, que l’exdiputat de la CUP Quim Arrufat ha denunciat l’Ara i Llimós per haver publicat, l’octubre del 2020, que l’exdirigent havia abandonat la formació per una denúncia interna per agressió sexual. Cap agrupació de periodistes ha donat suport a Llimós.
En definitiva, el cas Benaiges, i la situació professional d’algun dels periodistes que denuncien aquest i altres casos, ens mostra el que és el risc més gran de brandar l'educació sexual com la vareta màgica que posarà fi als abusos a menors: responsabilitzar-los a ells de frenar el que som incapaços d'eradicar com a adults.