La simulació d'un encierro de San Fermin, un aurresku a la basca, un correfoc, roses de Sant Jordi i una falla fora de temporada. Jotes aragoneses, sevillanes i paradetes amb productes locals de les diferents províncies de l’Estat espanyol. Tota aquesta parafernàlia folklòrica constituïa un gens gratuït eix vertebral del festival Viva 21, organitzat pel partit d’extrema dreta Vox, els passats 9 i 10 d’octubre a l’espai Ifema de Madrid.
Un joc d’il·lusionisme a l'entorn de la idea de l’Espanya diversa que alguns podrien considerar que xoca amb el discurs de Santiago Abascal durant el míting de l’acte celebrat a la capital espanyola. “Quin orgull saber-nos hereus dels que descobriren el nou món, que van posar fi al genocidi dels indígenes, dels que inventaren l’imperi solar espanyol”, deia el líder de Vox tot citant una idea, la de “l’imperi solar espanyol”, manllevada del pensador Ramiro Ledesma Ramos (1905-1936), fundador de les Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista (JONS), que més endavant s’uniria a la Falange Española de José Antonio Primo de Rivera (1903-1936). No era el primer cop que Abascal citava aquest pilar ideològic del falangisme i el franquisme, atès que ja ho va fer al Congrés l’any 2019, rescatant la frase “només els rics poden permetre’s el luxe de no tenir pàtria”.
La dualitat entre el regionalisme i “l’imperi solar espanyol”, lluny de ser una contradicció, constitueix un dels fonaments de la “guerra cultural” de l’extrema dreta a l’Estat espanyol. El catedràtic emèrit d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra, Enric Ucelay-Da Cal, ho justifica dient que el folklore és un “regionalisme que és manejable”. El passat, explica, “està essent constantment reinventat, per això pot presentar-se com a apolític i, per tant, com a neutre o bo”. Pot servir, doncs, per “demostrar que, com que alguns ballen sardanes, no estan en contra de Catalunya o, com que ballen muiñeira, no estan en contra del nacionalisme gallec”. Així doncs, aquest historiador exposa que “l’ús del folklore i la idea falsa que el folklore és ancestral va lligat a la idea que allò que és tradicional és neutral”. Permetia, doncs, tant “fer nacionalisme defensiu i actiu durant el franquisme a través de l'organització d'una colla sardanista per donar cobertura a un grup catalanista clandestí; com mostrar, des del poder, que no s'estava en contra del país real, sinó del país artificial dels nacionalistes”. Això darrer, doncs, aniria en la línia del relat que intenta construir Vox amb actes com el d’aquest passat cap de setmana.
Ucelay-Da Cal assenyala que aquesta és una pràctica que té orígens en la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930), amb una exposició de vestits tradicionals celebrada l’any 1926. Aquesta dictadura oferia “un element modernitzador”, explica . Un canvi planificat que va servir per “tipificar el passat”. Per exemple, amb l'ús de “la roba de festa i els balls tradicionals” per crear una “noció de vestimenta típica i una identificació d’una vestimenta típica amb un discurs nacionalista”. És un procés que segueixen diferents regionalismes, també els perifèrics de l’Estat espanyol, encara que els utilitzin de formes divergents. “És una arma de doble fil. Pot servir per reivindicar qualsevol de les identitats de l’Estat espanyol o per, des del poder, justificar que aquestes no estan sent reprimides”, diu Ucelay-da Cal.
Falangisme i folklore
En el cas del nacionalisme espanyol d’extrema dreta, la diversitat, com a fil per relligar la unitat d’Espanya, es fa present en una coneguda cita de José Antonio Primo de Rivera: «Espanya no es justifica per tenir una llengua, ni per posseir una raça, ni per ser un patrimoni de costums, sinó que Espanya es justifica per una vocació imperial per unir llengües, per unir races, per unir pobles i per unir costums en un destí universal… Espanya és una unitat de destí universal”.
I encara, en una altra ocasió, la seva germana, Pilar Primo de Rivera (1907-1991), responsable de la Secció Femenina de la Falange, afirmaria: “Així, els catalans cantaven en català; els bascos en basc; els gallecs en gallec, en un reconeixement dels valors específics, però tot això i només en funció d’Espanya i la seva irrevocable unitat, dins de la unitat peninsular”.
Una diversitat que, segons recull el professor de la Universitat Autònoma de Madrid, Gonzálo Álvarez Chillida, al text ‘Ernesto Giménez Caballero: Unidad Nacional y política de masas en un intelectual fascista’, “tant per Giménez Caballero (1899-1988) -introductor del feixisme a Espanya-, com per Ledesma i Primo de Rivera, la diversitat no impedia fonamentar la unitat espanyola mitjançant un destí comú a l’exterior”.
Segons recull l’historiador i catedràtic de la Universitat de Santiago de Compostela, Xosé Manuel Núñez-Seixas al capítol 'La región y lo local en el primer franquismo', dins el llibre Imaginarios y representaciones de España durante el franquismo (Casa Velázquez, 2014), per Ledesma Ramos “la pàtria havia de ser unitària, disciplinada, tot i que podia admetre formes de descentralització més innòcues (municipal i comarcal) que permetessin anar més enllà del regionalisme i el separatisme i capbussar-se en les autèntiques essències de la pàtria”. El mateix escrit recull una cita del jonsista català Josep Maria Fontana i Tarrats (1911-1984), que el 1933 afirmava que l’espanyolisme homogeneïtzador només faria créixer el separatisme, i proposava una “unitat d’esperit i fervor patriòtic en la varietat de necessitats, matisos i formes”. Així doncs, recull Núñez-Seixas, les JONS van tenir en els primers anys “un cert component intel·lectual perifèric”, sobretot gallec, i van jugar “amb la retòrica de la ‘pluralitat imperial’”. Així doncs, afirmaven que “cada província i regió posseïa els seus passats particulars i els seus mites d’origen singulars, enriquint el patrimoni de la pàtria, a manera d’estils peculiars, aportant un ‘accent propi’. Però cap d’aquests ‘accents’ era suficient com per convertir-se en fonaments d’una nació diferent”.
Agafant l’exemple del conjunt de vestits regionals, Seixas mostra com aquests eren vistos pel falangisme com “una autèntica expressió de la pàtria”, el valor de la qual, però, residia en “la seva complementarietat per formar un conjunt: una ‘simfonia’ que servia de metàfora de la nació, l’harmonia interna de la qual era causa, en última instància, de la mà de Déu”. El falangisme, però, també tindria interès en el folklore, segons Seixas, a través d’una “idea més moderna i difusa: el folklore no només havia de ser recuperat, sinó modernitzat, doncs havia de transcendir el seu caràcter de relíquia local per transformar-se en una arma de solidaritat i d’imperi mitjançant la seva depuració i codificació”.
En el cas català, segons recull Seixas, el falangisme consideraria que el “folklorisme és l’essència del poble d’ahir, d’avui i de sempre”, i considerava que elements com la barretina no eren separatistes, sinó símbols “de la ‘Catalunya autèntica i vertadera’ que s’havia oposat a les tropes napoleòniques. Només la modernitat hauria inoculat el virus del separatisme”.
Una idea que també prendria més endavant el franquisme, en especial a través de la ja mencionada Secció Femenina de la Falange. En el seu article ‘Folklore, tipísmo y política’, la investigadora del Centre de Ciències Humanes i Socials de Madrid (CSIC), Carmen Ortíz, explica que el folklore va ser una de les vies que va trobar el franquisme per fer front al temor del ressorgiment dels nacionalismes separatistes durant els primers anys de dictadura. “La solució trobada era reconvertir el regionalisme en un element estètic i emocional, amb el qual la diversitat regional passi a ser un aspecte no problemàtic en la composició del marc general de la nació”, explica la investigadora. Així doncs, segueix, “la diferència regional és folkloritzada, és a dir, es resumeix en l’expressió de la pluralitat de dialectes (mai llengües), usos i costums, músiques, festes i vestits regionals, en els quals es manifesta veritablement el ‘poble espanyol’”.
La lloança despolititzada i descontextualitzada dels elements característics de la cultura dels diferents pobles de l’estat esdevé, doncs, per a l’extrema dreta, una eina per blanquejar el seu projecte uniformitzador espanyolista.