Gemma Polo: "La Covid ha evidenciat que la condició laboral dels músics ha de canviar"

Com ha afectat la crisi del coronavirus al sector de la música?
El sector de la música encara no s'havia recuperat de l'antiga crisi. Jo, per exemple, que treballo tant en la música com en arts escèniques, vaig començar a treballar fa quatre o cinc anys i vaig agafar l'època de la remuntada. Venia a ser com "vinga va, que podem començar a sortir de la crisi de 2008". Això no era veritat i el sector cultural seguia agafat per pinces. Com passa amb totes les crisis, qui surt reforçat -o qui surt, sense més- són les grans empreses i grans productores. En paral·lel, hi havia tot un sistema de base que intentava canviar aquestes coses. Ara mateix, el que passa és que ha caigut tothom una altra vegada. Preveiem que, segurament, si s'ha de salvar a algú, se salvarà a les grans productores i grans empreses. Tots els que som projectes de base i treballadors intermitents -que en el món de la música som la majoria- tornarem a estar a l'estacada. Ara mateix ens hem quedat sense concerts, amb la incertesa del dia a dia no sabem tampoc com reaccionar. En aquest sentit les entenc, perquè no estan rebent informació, perquè no se'ls pot donar informació. Està tot tan explosiu i la sanitat és tan prioritària, que jo entenc que els governs no hagin pogut donar prioritat a altres sectors. Però, ara, tenint la situació sanitària més controlada, podrien diversificar una mica la feina i tornar cadascú a la seva parcel·la de treball i pensar en totes les necessitats socials, la cultura com una més d'elles.

Què es farà amb les programacions?
No saben si aquest any podran fer coses. Ho estan passant tot a l'any que ve. Això, a les treballadores, ens suposa una enfonsada total. Si ets treballadora intermitent, et cauen els concerts i mala sort. Però els projectes, fan una inversió de gira. Estem fent espectacles en viu i necessites inversió. En contraposició al teatre, on els festivals produeixen i coprodueixen, a la música no passa. Primer, perquè no hi ha la dinàmica de coproduir, després perquè la majoria de festivals són privats, encara que rebin subvencions públiques. Les cancel·lacions venen sense cap mena de compensació econòmica i la majoria de grups hem fet inversió per preparar la gira. En assajos, en vestuari, en equip tècnic... També tenim molta gent treballant pels projectes. És tot una bona liada. Ara mateix, encara estem convivint amb aquesta incertesa. Comença a ser una mica insultant que no s'estiguin proposant mesures concretes. Ara bé, si s'ha de fer el mateix que amb educació, continuarem en aquesta situació cinc mesos. És d'una complexitat brutal. Però bé, es poden fer coses. Si les estem fent la gent de base... La gent que té poder i diners, flipo una mica que no puguin fer res. Si ho estem fent nosaltres que estem amb les empreses paralitzades, congelades, treballant de gratis, no em diguis que no es pot fer res.

Fins ara què s'ha fet des dels Governs?
En un principi van sortir unes ajudes que només beneficiaven a empreses i sales. A contractants. Ara han tret la prestació aquesta extraordinària, que és tenir dret a l'atur. Perquè, com que som treballadores intermitents, no tenim dret a l'atur. Perquè, per tenir dret a l'atur, algú t'ha de fotre al carrer. A nosaltres no ens havien fet fora, només s'havia cancel·lat tota la feina. Van rectificar, i ara tenim dret a l'atur. Ara, si això ho desglosses, com a treballadora intermitent no tens les mateixes condicions d'atur que una persona que fa un treball regular. El nostre atur no ens salva de res. Hi ha moltes persones, a més, que queden fora de la mesura. Les tècniques, com que no estan en règim d'artista, no hi poden accedir. O, si t'han fet un ERTO, perquè no pots viure de la música -encara que el teu ERTO sigui de 20 o 50 euros, que existeixen- tampoc pots acollir-te a la mesura. O si estàs rebent alguna altra ajuda, tampoc. Hi ha unes condicions que ho limiten tot molt. No estan facilitant les coses.

Davant d'això, des de l'SMAC! heu iniciat una campanya on es fan diverses reivindicacions i també es presenta un projecte, el de la Caixa de Ressonància. En què consisteix?
La Caixa de Ressonància és una plataforma online on els artistes poden exposar activitats com concerts en petit format, xerrades, tallers... que es fan a través d'una plataforma de videoconferències, Jitsi. Això està fet a través de Goteo, que és un sistema de pagament ètic. Els músics hi poden un preu i un aforament. En el moment en què omplen l'aforament, programen l'activitat. Això es fa perquè els músics no treballem en va. Si dic que faig un concert demà per deu euros i només em paguen dues persones, no em surt a compte moure'n vuit. Aleshores, la Caixa de Ressonància, com a plataforma, es compromet a què l'activitat et surti rendible com a artista. Això està plantejat en contraposició a les grans plataformes com Instagram, Youtube, Spotify i altres grans monstres de la indústria de la música enregistrada. Fent servir alternatives ètiques i posant en connexió de manera més directa públic i artistes. Com que ho fas per Jitsi, l'activitat ja té una proximitat de per se.

De quina manera s'inclouen les treballadores tècniques a la Caixa de Ressonància?
Això ja depèn de cada projecte. Nosaltres, amb Roba Estesa, preparem un concert que serà en acústic. El que sí que farem, però, és preparar una bona sortida d'àudio. Aleshores, tenim la sort que el nostre tècnic de so viu al mateix municipi. Aquesta persona ens vindrà a fer una bona mescla perquè la sortida sigui bona. Acordarem un preu, que evidentment no és el preu de tècnic, però com a mínim sí que estem pensant en com ajudar a les treballadores del nostre projecte. És evident que aquestes persones viuen dels bolos i la majoria és gent amb famílies i fills. Nosaltres som joves solteres, però la majoria de les nostres famílies tècniques tenen famílies i és bastant feixuc no poder-les tenir al centre del projecte. M'imagino que la majoria de propostes més grans, tindran aquest plantejament de posar les persones al centre del projecte.

Quina rebuda ha tingut la iniciativa?
Encara li falta una mica de ressò. De moment, fins que no tingui una mica més de volada, no tindrà fruits més immediats. Ara està costant una mica. L'espai està molt bé per establir vincles i tenir alguna mena d'ingrés, encara que sigui poc. El que passa és que la majoria de projectes grans necessitem molts més diners. No ens salva de res. És un petit gra de sorra important, però també és important que l'administració faci la seva feina.

Quina mena d'ofertes i de quins artistes es poden trobar a la Caixa de Ressonància?
Es poden trobar projectes individuals que ofereixen concerts cara a cara o tallers i classes. La majoria d'artistes ens obliguem o ens obliguen a ser mestres, com a sortida més viable que treballar de lo teu. També hi ha propostes més grans com Alma de Boquerón, Corrandes són corrandes, també hi ha propostes de duo, trio... La Judith Neddermann i el Martin Leiton també hi estan posats. Això va molt bé, aquesta gent de renom als mass media... També hi ha estudis, com l'estudi de l'Olivera, on hi ha la Paula Grande i el Vic Moliner -que estan fent streamings a través de Ticketing, però també treballem en alguna iniciativa juntes.

Estan plantejant també altres reivindicacions per sortir de la crisi...
Hi ha moltes reivindicacions que l'SMAC! ja ha estat fent des de fa temps. Però, crec que ara s'ha evidenciat que la nostra condició laboral ha de canviar. La intermitència ha de ser una cosa reconeguda i elaborada en la seva mateixa especificitat. Hi ha altres sistemes, com el belga o el francès, que tenen aquesta mena de figura. Si ets artista, pots treballar i crear i tens una estabilitat econòmica. La teva condició no és de treballar una jornada sencera de dilluns a divendres. La teva jornada té a veure amb la creació. Tu necessites temps per crear i temps per explotar, per dir-ho d'alguna manera. Aquests altres sistemes ja permeten tenir aquesta especificitat. A més a més, funciona. No ens hem d'inventar res. Diem als governs que han d'observar a l'entorn, veure quines funcionen i com es poden adaptar al nostre context. Els resultats d'aquests sistemes i les condicions de vida de les treballadores de la música i les tècniques és bastant gratificant.