A la novel·la barreja la història del descobriment de l’estructura de l’ADN, un antic secret familiar i un escenari peculiar, com és l’illa bretona de Batz. D’on surt aquesta combinació?
—De trames, n’hi ha dues. Una és la que porta la Júlia, la protagonista, de 31 anys, que és un secret familiar que travessa tota la novel·la i que té el seu origen en la invasió nazi de la Bretanya. És la principal. La secundària és el descobriment de l’ADN. Com que la Júlia és guionista de documentals de ciència, el planteja com una història de suspens, amb la Rosalind Franklin i el James Watson com a protagonistes.
—James Watson se’n va endur la fama i el premi Nobel però sense la feina poc coneguda de la seva competidora de Cambridge, Rosalind Franklin, no li hauria estat fàcil.
—Jo volia recuperar la figura de la Rosalind Franklin, que ha estat molt maltractada per la història de la ciència. I d’escenaris, n’hi ha tres. Barcelona, l’illa de Batz i Anglaterra, amb tota la descoberta de l’ADN.
—Per què l’illa de Batz?
—Necessitava que fos un territori on hi hagués hagut la Segona Guerra mundial i volia que fos França, perquè la meva mare era francesa, hi he anat molt —al sud, no pas a la Bretanya— i vaig viure cinc anys a Estrasburg. Volia que passés a França, però no sabia on. Va ser documentant-me que vaig veure que Rosalind Franklin havia estat una vegada a l’illa de Batz (a la novel·la dic que hi va ser dues vegades, però no és veritat) i vaig decidir que passaria en aquesta illa.
—La protagonista, de bon començament, no vol tenir fills. El debat de la maternitat també recorre tota la novel·la.
—Si, la Júlia s’està plantejant, pressionada per la seva parella, si vol o no vol ser mare. Però és que totes les dones de la novel·la, fins i tot la besàvia, que fa cent anys, també la veiem vinculada a la seva maternitat. M’interessava aquest debat sobre el mandat de ser mares que s’ha imposat a les dones. De fet moltes frases fetes demostren que “la missió” de la dona a la vida era la maternitat. Quan a una dona li treuen l’úter, diuen que l’han “buidada”. Bé, potser si et treuen el cervell, et buiden, però les dones podem sobreviure perfectament sense úter. I no afecta la teva manera de ser.
Per tant, per a mi era important mirar la maternitat amb altres ulls en aquesta novel·la. I poder dir que les dones es poden plantejar no ser mares i que no passa res.
—També va triar el tema de l’ADN per una qüestió relacionada amb la maternitat, en certa manera?
—També. Però això està vinculat a la història principal i, si en parlo massa, faria un spoiler. Però sí, la descoberta de l’ADN i la història familiar també acaben tenint un punt de contacte. De fet, la idea inicial d’aquesta novel·la —tot i que potser no ho sembli— comença quan em parlen de la Remedios Varo, que és una pintora surrealista catalana, nascuda a Anglès (Selva). Jo no la coneixia —vaig descobrir que era meravellosa—, i em sap greu que se li hagi donat tan poca visibilitat. Llavors decideixo que faré una novel·la sobre la Remedios Varo. El que passa és que després la novel·la va girant cap a altres bandes, i Varo va quedant com una figura secundària, encara que tingui un paper important.
—I aquí és on fa aquella petita trampa de veure en un quadre seu el dibuix de la doble hèlix de l’ADN.
—Sí, però no podem explicar molt més per no descobrir res. En tot cas, a banda de les intrigues, la novel·la serveix per posar de relleu dues dones: la Remedios Varo i la Rosalind Franklin.
—Li interessa la ciència?
—Moltíssim. Potser perquè visc amb un científic. La historia del documental sobre l’ADN em permet recuperar una figura científica que ha estat gairebé ignorada per la història, i treballar un tema que m’interessa molt, que és la genètica.
—Es curiós com els literats donen l’esquena a la ciència, en general. La ciència-ficció n’és l’excepció, però la resta de gèneres no s’hi barregen.
—A mi m’interessa: llegeixo bastants llibres de ciència i m’agrada traslladar-ho a la literatura.
—La majoria de científics són molt llegits i estan molt interessats en la literatura; en canvi...
—... en canvi els literats, no.
—Són vostès molt refractaris a la cultura científica.
—Sí, és cert. Fa poc el meu home, que és físic, ho deia: els científics llegim narrativa però en canvi vosaltres no llegiu prou ciència. Doncs sí que llegeixo ciència. I m’interessa molt tot el que fa a neurociència. Per això, per a mi és molt important la construcció psicològica dels personatges. Abans de posar-m’hi a escriure, treballo molt els personatges des del punt de vista de la personalitat i com són psicològicament: en funció de com sigui psicològicament el personatge, tindrà unes motivacions o unes altres i la novel·la anirà per un costat o un altre. I al final el personatge haurà canviat —perquè els personatges han d’evolucionar—, però m’interessa que canviïn no només pel que els passa sinó també en funció de la seva pròpia manera de ser. Això, ho treballo moltíssim.
—Per què Remedios Varo?
—Té unes pintures extraordinàries. Algunes tenen una certa base científica i sovint una atmosfera fantasmagòrica. Crec que és una gran pintora i cal reivindicar-la. A més és catalana i aquí no...
—És més coneguda a fora que aquí?
—Sí. Va ser una dona molt lliure. Va tenir diverses relacions sentimentals i sexuals i va viure en molts llocs. Va néixer a Anglès però després es va traslladar a Madrid amb la seva família. Per qüestions de casaments, se’n va anar a viure a París i, al final, a Mèxic. Allà potser és més coneguda, però l’hauríem de reivindicar aquí. El quadre que jo faig sortir a la novel·la es diu Harmonia. És una dona que està asseguda davant d’un pentagrama. El pentagrama són cinc cordes que podrien ser fils de niló o cables metàl·lics i allà hi ha penjades coses importants per a ella. La dona, que representa que és ella mateixa, està buscant el fil invisible que relaciona totes les coses de l’univers. Per això el títol de la novel·la: el fil invisible que relliga la quarta generació, la Júlia, amb la primera, que és la besàvia, la Yvonne.
—I aquest fil és...?
—El secret familiar.
El fil invisible
GEMMA LIENAS
Edicions 62
Barcelona, 2018
Novel·la, 416 pàgines