Quan el sociòleg Josep Vicent Marquès va presentar en roda de premsa Tots els colors del roig, un assaig editat per Tres i Quatre, no va tindre cap problema a mostrar la seua indignació amb l’editor, Eliseu Climent, que estava assegut al seu costat. “Em va dir que em presentara al Premi Joan Fuster —cridava Marquès, més roig que el seu llibre— i després no guanyo!” Era l’any 1997 i Josep Vicent Marquès era un sociòleg consolidat, guanyador d’un Premi Joan Fuster vint-i-cinc anys abans per una anàlisi sociològica del País Valencià (País perplex) i un personatge popular, fins i tot mediàtic, per les seves aparicions en diversos programes d’entreteniment de Televisió Espanyola durant els anys vuitanta. Ni li havia passat pel cap que, animat per Climent, el seu original no fos declarat vencedor.
Els jurats dels Octubre sempre han tendit a fer el que més els abellia, i Tres i Quatre, a creure en ells. El resultat ha estat un bon nombre d’escriptors novells que han publicat per primera vegada gràcies a les decisions dels jurats dels premis Joan Fuster d’Assaig, Vicent Andrés Estellés de Poesia, Andròmina de Narrativa o Pere Capellà de Teatre: entre ells Josep Piera, Isabel Olesti, Martí Domínguez, Josep Lozano, Ponç Puigdevall o Joan Margarit. També han guanyat algunes veus consolidades que han volgut presentar-se, com Isabel-Clara Simó (Hum... Rita! L’home que ensumava dones), Matthew Tree (Ella ve quan vol), Manuel Molins (Dones, dones, dones) o Toni Cucarella (Quina lenta agonia la dels ametllers perduts), però Josep Vicent Marquès no ha estat l’únic decebut de no haver guanyat. A diferència d’altres guardons, els Premis Octubre no són el llançament comercial de l’autor més exitós de l’editorial ni la tàctica per furtar l’últim pseudònim comercial a la competència.
La història
El primer Premi Joan Fuster no el va lliurar l’editorial Tres i Quatre sinó la Societat Coral el Micalet de València. Va ser una iniciativa del seu impulsor, Enric Tàrrega, que l’any següent assumiria Tres i Quatre. El primer guanyador d’aquell premi va ser el sociolingüista Francesc Vallverdú (Barcelona, 1935-2014) amb El fet lingüístic com a fet social, que va editar 62. El 1973, l’editorial d’Eliseu Climent convocaria el Premi Fuster i dos guardons més, el Vicent A. Estellés de Poesia i l’Andròmina de Narrativa, constituint el que es va batejar com a Premis Octubre, per la data triada per celebrar-ho (última setmana d’octubre) i pels ressons revolucionaris del desè mes. És per això que enguany se celebra la 50a edició del Joan Fuster —i per extensió dels Octubre— i la 49a de les convocatòries de narrativa i poesia. La convocatòria de teatre començà molt després, el 2003, i posteriorment es va batejar com a Premi Pere Capellà.
Després de la dictadura naixerien les jornades lligades als Premis Octubre que desembarcarien a València centenars d’estudiants dels Països Catalans disposats a creuar experiències, comparar accents i formar-se en els congressos d’història, pensament o literatura que reunien experts d’arreu durant una setmana sencera. Els sopars dels Premis esdevingueren populars i nombrosos, se celebraven a la Fira de València, i el lliurament dels Premis van passar a ser televisats per diverses cadenes autonòmiques.
L’arribada del PP, primer a l’Ajuntament de València i després a la Generalitat, va convertir els Premis Octubre en l’objectiu a batre. Primer, va ser Rita Barberà prohibint les banderoles que anunciaven la setmana dels Octubre pels carrers de València; després, Eduardo Zaplana impedint que els Octubre poguessin celebrar-se en espais teòricament independents, com l’espai firal.
Els Premis Octubre van superar els atacs polítics, es van mudar —com no podia ser d’una altra manera— a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània i van resistir crisis i embats fins a la celebració, enguany del mig segle. Cinquanta edicions i molta literatura pel camí. •