Ens situem a l’octubre de l’any 1976. Encara no feia un any que les restes mortals del dictador Francisco Franco havien estat dipositades al faraònic mausoleu del Valle de los Caídos. I haurà de passar un any perquè el País Valencià puga veure una històrica manifestació unitària demanant l’estatut d’autonomia, el toc d’atenció perquè la dreta autòctona activara tots els mecanismes coneguts per corregir el fervor autonomista. És un moment, certament, de construcció identitària i redefinició política.
Entre més coses. En l’àmbit cultural, l’articulació d’una escena literària amb creadors, editorials i públic lector, estava, sent benèvols, a les beceroles.
Hi havia la llavor intel·lectual sembrada per Joan Fuster. Hi havia el magisteri poètic de Vicent Andrés Estellés. I una generació de poetes, com ara Josep Piera, Eduard Verger o Marc Granell, que van abandonant el radi d’influència dels Novísimos i de la llengua castellana per anar posant les bases d’una poètica en català al País Valencià, inaugurada amb el seminal recull Carn fresca, del 1974, al qual dedicàrem un reportatge en el número 1623 d'EL TEMPS. Pel que fa a la narrativa i la novel·la, tanmateix, (quasi) tot està per engegar: el 1972, Joan Fuster definia la situació en Serra d’Or com “una carència singular”.
L’esperó dels Octubre
Una editorial, Tres i Quatre, i els Premis Octubre inaugurats el 1973, que atorgaven als autors un plus de promoció i visibilitat, actuen d’esperó. Els primers anys dels premis, per la consciència de crear unes certes bases, el premi Andrònima de narrativa es reserva a autors valencians. Els primers títols a adjudicar-se aquest guardó esdevenen emblemàtics, per diferents motius. Assaig d’aproximació a Falles folles fetes foc, d’Amadeu Fabregat, és el primer títol guanyador. Una novel·la important, de caire experimental, que posa la narrativa valenciana en l’ona de les experiències literàries en l’àmbit internacional. Un intent agosarat per al qual, malauradament, encara no hi havia un públic. Potser no n’hi ha hagut mai.
La guanyadora següent, Els cucs de seda, de Joan Francesc Mira, és una proposta ben diferent que prefigura el que serà el gènere dominant en la novel·lística valenciana durant dècades, la narrativa de caire històric. Una temàtica que sí que troba un públic. Mentrestant, la successora, Matèria de Bretanya, de Carmelina Sànchez-Cutillas, la brillant evocació de la infantesa de l’autora a Altea, és una altra fita. Dues obres, les darreres esmentades, capaces de concitar el favor crític i despatxar alhora milers d’exemplars.
L’estudiós Gabriel Garcia Frasquet va suggerir, en un article publicat per la revista Aiguadolç, “Ramona Rosbif, una tragicomèdia rural”, que l’ambientació a la Marina Baixa de Matèria de Bretanya, podia haver empès Joan Baptista Mengual (Sanet i els Negrals, la Marina Alta, 1945), a presentar als Octubre de 1976 la novel·la que, finalment, va resultar guanyadora.
Ramona Rosbif, en tot cas, introduïa la literatura del País Valencià en un paradigma ben diferent, en terreny ignot. En el pla superficial, aquesta novel·la sobre una dona que torna des de Middlessex —comtat d’Anglaterra de nom substanciós— a un típic poble valencià de la postguerra, presumiblement de la Marina, és una mena de relectura del sainet, amb la seua càrrega col·loquial i costumista, d’una naturalitat sense prejudicis que posava a prova els paladars més intel·lectualitzats.
Amb tot, l’obra signada com a Isa Tròlec, l’alter ego de Mengual, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’educació i especialista en psiquiatria, era molt més que l’esperit d’Eduard Escalante transportat a la narrativa de l’últim quart del segle XX. Hi ha en Ramona Rosbif un esperit transgressor i un joc contemporani amb els codis de la literatura i d’uns altres llenguatges que en valoritzen el resultat final.
Joan Oleza, membre del jurat, qüestionava en un pròleg signat el 1978 la feblesa argumental de la novel·la, la “vulgaritat casolana i tipificada de les situacions”. Però es rendia a la seua radical originalitat, a l’esperit oral, de rapsode, agafat de la rondalla i acompanyat d’una “tècnica insuperable de la síntesi, del resum, del balanç expeditiu”. I també destacava el “valencià immediat i fresc” de la novel·la. Amb tot, encertadament, Oleza ressaltava la quantitat aclaparadora de recursos desplegats provinents de la publicitat, el cinema, les novel·les radiofòniques o fins i tot el còmic. Mecanismes que no dubta a qualificar com avantguardistes.
En Ramona Rosbif hi ha aquesta dualitat. D’una banda, l’humor festiu, amb un punt bèstia, molt valencià. Una lectura divertida, plaent. I també una escriptura farcida de troballes, eixuta com un erm, esmolada: “El camí. Qualsevol paisatge que es puga veure pels vidres del cotxe, val. Tots els paisatges del territori són pareguts. Secà, negres, grisos i, perquè no diguen, una mica de verd. // I la misèria, la fam, la lleganya i el moc. // I com sempre, molt de silenci”.
Mari Catúfols, que s’obria amb cites de Mercè Rodoreda i Oscar Wilde, es mou per territoris diferents. Aquesta novel·la sobre una dona en la trentena que rememora els seus records vitals a la cala Granadella de Xàbia, té una altra arquitectura, un altre to. De nou, hi ha els personatges femenins amb un punt d’innocència, dones sotmeses als valors patriarcals. També perdura el to col·loquial, el recurs a les dites i cançons, el pes de l’oralitat. Mengual aprofundeix així mateix diferents recursos expressius, de nou meritoris, amb l’ús del cal·ligrama o d’enginyoses aplicacions dels punts suspensius. El to, tanmateix, és més aspre, desapareix la broma de traç gruixut. “Em vaig mirar a l’espill. La xiqueta que hi havia dins havia canviat: li eixien pits com a sa mare (...) L’espill ja era menudet per a mi. Vaig mirar la bateta, i era tan remenudeta que només em tapava el pit. I la xiqueta de dins l’espill va arrancar un plor. I jo vaig plorar també”.
La ingenuïtat i els diminutius dissimulen les càrregues de fons, com ara quan s’invoca una cançoneta que normalitza la violència masclista: “Blai, Blai / li pega a la dona. / Blai, Blai / la fa en camisola”. “I jo estava tan contenta que això no ho fera mon pare amb ma mare!”, esclata la protagonista. Alhora, hi ha un desplegament líric més gran, però conté un cert neguit, com ara quan aborda temàtiques com la soledat o la mort. La bròfega Isa Tròlec s’estava posant un altre vestit. Però calia llegir amb atenció, entre línies. La novel·la va guanyar el premi Ciutat d’Alacant de 1977.
Les dissimilituds entre una novel·la i l’altra no passen desapercebudes. “Aquell punt de grotesc i de joc, tan viu en Ramona Rosbif, es converteix ara en una inflexió torbadora i fins i tot patètica”, diu Joan Fuster en el pròleg de Mari Catúfols, tot i que també detecta en la novel·la anterior “un no sé què d’inquietant, una mena de lirisme camuflat i dramàtic”. El diagnòstic final és que Mengual podia “anar més enllà”, però per al seu gust “les dues obres pequen d’un excés de ‘color local’”, de “‘folklorisme’ incidental”. Fuster, amb tot, com també feia Oleza, ressaltava l’aportació d’Isa Tròlec a la construcció d’una “novel·lística ‘valenciana’ amb ambicions de ‘normalitat’”.
Tothom no compartia aquesta visió. En una llarga ressenya publicada en Serra d’Or, Vicent Franch rebat les acusacions de folklorisme, sobretot en Mari Catúfols, una novel·la que considera molt superior a l’anterior, alhora que defensa la universalització d’un indret com la cala Granadella. “Mari Catúfols, en suma, enceta un camí fins ara inèdit en la nostra narrativa, i ens dóna la dimensió i les possibilitats (...) d’aquest excel·lent escriptor que és Joan B. Mengual Llull, per entendre’ns, Isa Tròlec”.
Comptat i debatut, Ramona Rosbif va ser un gran èxit de vendes, amb més d’una desena d’edicions entre 1976 i 1999. Un dels llibres més venuts de la història de Tres i Quatre. Un fet que ratifica l’intent de dotar de normalitat el panorama narratiu valencià. Mari Catúfols no tingué tant de recorregut comercial, però era un senyal per a la producció literària posterior de l’autor, amb llibres més intencionals com Bel i Babel (1980) i 7x7=49 (1984). També va publicar una novel·la en castellà, Cabo de Palos, finalista del premi de novel·la Blasco Ibáñez del 1978, segurament escrita abans de Ramona Rosbif, reproduint el canvi de llengua literària tan comú en aquell moment.
Mengual, amb tot, malgrat l’esperit innovador de la proposta, carregava amb el relatiu estigma del to bandarra del seu gran èxit. Com recordava no fa massa Víctor Labradoen un magnífic article de la revista lletrA, el crític Àlex Broch elogiava el 1991 el tarannà innovador de la novel·lística valenciana dels anys precedents i citava, justificadament, els noms d’Amadeu Fabregat, Josep Gandia Casimiro, Ferran Cremades i Josep Lluís Seguí. Autors de la generació del 70, nascuts al voltant de 1945, com el mateix Mengual. Però Labrado fa constar que Broch “no incloïa Tròlec en la nòmina dels ‘arriscats’”.
Mengual, sorneguer de mena, tampoc no col·laborava gaire en la reivindicació de la seua obra primigènia. En una entrevista que li va fer Miquel Alberola en aquesta revista, l’any 1986, contestava això després de ser interpel·lat per les xifres de vendes: “Potser per fenomen històric. Ramona Rosbif va obrir un bloc que encara no era cobert, perquè, com el país era analfabet, havien de comprar llibres, així, per a burros, com eren els meus, molt senzills, mal escrits, etc. La prova és que quan n’he fet un de millor, com 7x7= 49, no s’ha venut tant”.
Mengual va arribar a ser director del Centre de Diagnòstic i Orientació Terapèutica i cap de servei de la Direcció General de Sanitat. I va desenvolupar una intensa activitat relacionada amb la seua professió, la qual cosa explica una obra narrativa relativament curta. Els quefers professionals i el fet malaurat que va morir prematurament, l’any 1992, a 47 anys, d’un coma diabètic. A més de les obres esmentades, va deixar una novel·la pòstuma, Ploure la mar, de caire experimental. No podrem saber mai com hauria evolucionat la seua obra.
El fet cert és que, com ressaltava Labrado, “ningú no podrà acusar mai Isa Tròlec d’oportunista, per haver intentat explotar indefinidament una fórmula que tan alt rendiment li havia donat des dels primers intents”. Per contra, va buscar la complexitat i va renunciar al públic acumulat.
Amb tot, Ramona Rosbif i Mari Catúfols tenien vida i mèrits al marge del seu èxit comercial. Tant de bo la més que escaient reedició servisca per trobar nous públics per a aquestes obres tan suggeridores. I per culminar la necessària revisió crítica.