L’erupció volcànica a l’illa de La Palma, a Canàries, ha fet recordar que quan es viu a prop d’un volcà actiu tard o d’hora s’ha de fer front a la seva explosiva activitat. Als Països Catalans i a la Mediterrània en general hi ha diverses àrees volcàniques. La majoria afortunadament no presenten cap perill potencial. No és el cas, però, del Vesuvi, Stromboli i Etna, tot tres situats a Itàlia.
Zones volcàniques dels Països Catalans
En els nostres territoris existeixen zones volcàniques. Sense cap perill. Es tracta de records d’un remot passat. Al País Valencià n’hi ha dues. Són volcans “dormits”. Una catalogació que els experts, els vulcanòlegs, atorguen a aquells que no han tingut activitat durant els últims 10.000 anys. En el cas valencià porten molt més temps deixant en pau els seus veïns. Per tant, es considera que no presenten cap risc.
El cas més conegut de volcà valencià és el de Cofrents. De 527 metres d’altura, està adormit, com s’ha dit, i no presenta perill potencial. Però alerta, no està mort. En dona fe de la seva mínima activitat l’existència d’una cambra magmàtica a les profunditats que emet gas cap a la superfície. Gràcies a això existeix el Balneari d’Hervideros. El nom li ve del fet que l’aigua que emergeix de la terra fa bombolles degut a l’anhídrid carbònic i al metanol que porta. Des d’antic es coneixen les propietats de les seves aigües, declarades d’utilitat pública. En els anys setanta del segle passat, Cofrents es posà d’actualitat quan les autoritats franquistes hi ordenaren la construcció —a uns 3 quilòmetres del balneari— d’una central nuclear —que no entrà en servei fins al 1986— i s’hi feren tot tipus d’estudis geològics que conclogueren que el volcà porta molt més de 10.000 anys dormit, tants com 2 milions.
L’altra zona volcànica del País Valencià se situa a les illes Columbrets. De fet, tot l’arxipèlag té el seu origen en aquest fenomen geològic. Segons els estudis que s’hi han dut a terme, la coneguda com Illa Grossa és la que presenta un record d’activitat volcànica més recent, datada en uns 300.000 anys.
També a la zona de Picassent hi ha restes que són volcàniques. Ara bé, el pas del temps no ha deixat cap característic perfil d’un volcà. Això, però, no vol dir que no n’hi hagi hagut, perquè les pedres que s’han analitzat a la zona indiquen que fa uns vuit milions d’anys a la zona existí un volcà.
Per la seva banda, a Catalunya hi ha també dues zones volcàniques. Una és la de la comarca de la Selva, pels voltants de Maçanet de la Selva, molt coneguda per les seves fonts termals. L’altra és la de la Garrotxa, a prop d’Olot. La primera presenta un seguit de turons que fa entre 2 i 9 milions d’anys foren petits volcans. Entre d’altres són famosos els del castell de Torcafelló, el de Can Xarabau, el Puig Marí o el de Can Roure, avui convertits en punts que defineixen rutes senderistes. Més important des del punt de vista geològic és l’altra zona, la de la Garrotxa o d’Olot. Conté una trentena de cons volcànics, alguns cràters d’explosió i més de vint colades de laves basàltiques. El 3 de març de 1982, aquesta zona volcànica fou declarada Paratge Natural d’Interès Nacional amb unes àrees de Reserves Integrals d’Interès Geobotànic. De la trentena de volcans els dos més coneguts són el volcà Croscat i el Santa Margarida. El Croscat té uns 160 metres d’altura, amb un cràter obert en forma de ferradura i fa uns 600 metres de llargada per 350 d’amplada màxima. El volcà Santa Margarida s’alça uns 80 metres i té uns 350 de diàmetre, uns 70 de fondària i se situa al sud del Croscat, recolzat en un contrafort de la serra de Lleixeres.
A Balears no hi ha volcans. A la vista. Però sota l’aigua de la mar baleàrica ja és una altra cosa. El 2008 una expedició científica marina de l’Institut Espanyol d’Oceanografia, a bord del buc científic Hespérides, que cartografiava la zona amb un aparell nou, més sofisticat que els anteriors, donà uns resultats estranys a una zona que es dibuixava entre un punt a uns 5 quilòmetres al sud-oest de Mallorca fins a un altre al sud d’Eivissa: moltes corbes de nivell indicaven pics alts, de fins a uns 500 metres, amb mesures magnètiques típiques de sols volcànics. S’havia sospitat fins aleshores que podria existir per allà una zona d’aquesta naturalesa. Però no se’n tenia la certesa. La citada expedició confirmà que, en efecte, existeixen 118 turons submarins d’origen volcànic. Ja no es podrà dir que les Illes no tenen volcans.
El Vesuvi
D’una mirada al mapa de localització de les zones volcàniques de la Mediterrània es veu tot d’una que abunden a Grècia i Itàlia. Però en realitat només tres volcans són potencialment perillosos. El famós Vesuvi és un d’ells, com ja s’ha dit. Conegut pels romans clàssics com el Vesuvius és una muntanya —declarada parc natural— situada a la Campània, a uns 12 quilòmetres al sud-est de la ciutat de Nàpols. De 1.277 metres d’altura, té un cim germà, el Somma —l’antic cràter desfet per una erupció— de 1.132 metres. El volcà és clarament actiu. Tot i així habiten a les seves rodalies una gran quantitat de persones. No debades les terres que l’envolten són molt fèrtils. Nàpols, la populosa ciutat italiana, es troba a només 14 quilòmetres de l’imponent con. Les autoritats es prenen seriosament la possibilitat d’una gran erupció i, per això, tenen dissenyats plans de contingència que preveuen la possibilitat d’haver d’evacuar part o la totalitat dels més de tres milions d’habitants que té la zona metropolitana de Nàpols. Uns plans, per cert, que de sempre han creat polèmica política, perquè no falten les veus que els titllen d’irrealitzables a la pràctica i que pensen que, per això, si es produís una erupció, es podria viure una catàstrofe. No seria la primera vegada, com és ben conegut.
L’erupció més antiga del Vesuvi de la qual es té constància va ocórrer a l’estiu de l’any 79. Es tracta segurament d’una de les erupcions més famoses de tots els temps i que ha permès conèixer com era la vida quotidiana d’una ciutat romana, gràcies al fet que la cendra i els materials expulsats pel volcà sepultaren les ciutats de Pompeia, Herculà, Oplontis i Estàbia, deixant-les dins d’una mena de dramàtica càpsula del temps que serví perquè els arqueòlegs i historiadors coneguin al detall com es vivia en aquestes urbs en el segle I.
Es coneix prou bé el que passà durant aquell episodi, perquè ho narrà al detall l’escriptor i polític romà Gai Plini Cecili Segon, conegut com Plini el Jove. Era nebot per part de mare de Gai Plini Segon o Plini el Vell, un famós escriptor, científic, naturalista i militar —conegut sobretot per l’obra Naturalis Historia— que justament va morir a Estàbia de resultes de l’erupció volcànica. El mateix Plini el Jove era present a la zona, aleshores tenia 18 anys. Any després, narraria com recordava tot el que passà. La seva versió s’ha anat corroborant amb els estudis que al llarg dels segles s’han dut a terme a la zona.
En resum, el 24 d’agost de l’any 79 el Vesuvi expulsà lava, roques i cendres que anaren caient sobre les ciutats properes de Pomepia, Herculà, Oplontis i Estàbia, que foren totalment o parcialment destruïdes i sepultades. Es calcula que la columna de fum i restes arribà a uns 30 kilòmetres d’altura, que expulsà un milió i mig de tones de materials per segon i que alliberà una energia tèrmica infinitament més intensa que la de les bombes atòmiques llançades pels Estats Units el 1945 sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki. Es pensa que el flux piroclàstic —mescla molt calenta de gasos, cendres i fragments de roques que van costa per avall del volcà a velocitats de fins a 200 km/h—, a temperatura superior al 700 graus centígrads, matà de cop unes 16.000 persones i, més tard, un nombre indeterminat d’habitants de les quatre ciutats perdé la vida com a conseqüència de les explosives erupcions que duraren almenys dos dies. S’iniciaren a primera hora de la tarda del 24 d’agost amb una forta explosió que va llançar enlaire una columna de fum i materials fins molt alt i, acte seguit, començaren a caure cendres sobre les ciutats, cobrint-ho tot ben aviat. Es desfermà el pànic i tothom intentà fugir. Però, poc després, quan es feia de nit, altres explosions provocaren un enorme flux piroclàstic que baixà de la muntanya a gran velocitat i incinerà tot el que trobà en el seu camí. Més tard, la cendra i les restes s’anaren refredant i crearen una enorme crosta sobre la zona, la qual cosa permeté segellar el moment exacte de la fi de la vida a Pompeia. Aquesta ciutat, a partir de 1860, s’ha anat excavant i, així, han anat sortint a la llum —les excavacions no estan acabades, ni prop de fer-hi— tota la gran riquesa de coneixement que ens aporta aquella desgràcia: com vivien els ciutadans d’aleshores, de què s’alimentaven, com eren les cases...
El Vesuvius també adquirí importància històrica en diverses ocasions com a escenari bèl·lic, com quan el 340 abans de la nostra era (a. n. e.) un exèrcit romà va vèncer els resistents de la zona, o quan el 73, també a. n. e., el rebel Espàrtac es refugià en aquesta muntanya i presentà batalla al pretor romà Clodi Glabre i el va vèncer.
Noves importants erupcions quedaren registrades els anys 203, 472 i 512. Després el Vesuvi entrà en una fase de relativa tranquil·litat, amb episodis menors fins el 1631 quan hi hagué noves explosions prou violentes. També van ser de consideració les de 1822 i 1906. L’última important fou la de 1944, en plena Segona Guerra Mundial: durà del 18 al 24 de març, destruí completament una base de la força aèria dels Estats Units així com els pobles de San Sebastiano, Massa di Somma i una part de San Giorgio Cremano. La població de tots tres pogué ser evacuada, excepte un grapat de persones que moriren per explosions de vehicles.
En relació amb aquesta últim episodi, existeix una pel·lícula documental nord-americana —es pot veure a internet—, Eruption of Mount Vesuvius, de 8 minuts de durada, en la qual es pot observar l’espectacularitat terrible de l’erupció i l’enorme quantitat de cendres que caigueren sobre les rodalies de la muntanya, inclosa la ciutat de Nàpols.
També la ficció cinematogràfica ha utilitzat el Vesuvi en diverses ocasions. La primera fou la pel·lícula de 1908 Els últims dies de Pompeia, de Luigi Maggi, basada en la novel·la homònima, publicada el 1834 per Edward Bulwer Lytton. El 1959 es rodà el film italià més conegut sobre el volcà i Pompeia, amb el mateix títol que l’anterior, dirigida per Sergio Leone i protagonitzada per Steve Reeves, Cristine Kaufmann i, entre d’altres, Fernando Rey. El 2014 es va perpetrar una deplorable versió de Hollywood amb el títol de Pompei, dirigida per Paul W. S. Anderson, amb Kit Harington i Carrie-Anne Moss en els papers principals.
Stromboli
Aquest volcà és una muntanya situada en una petita illa del mateix nom, d’origen volcànic, que fa part de l’arxipèlag de les Eòlies, situat al mar Tirrè, al nord de la costa de Sicília. Administrativament forma part del municipi de Lipari. El volcà, de 924 metres d’altitud, continua actiu i és protagonista de contínues erupcions. Ha donat nom als volcans estrombilians, un tipus de vulcanisme caracteritzat per erupcions explosives separades per períodes de calma d’extensió variable: el procés de cada explosió correspon a l’evolució d’una bombolla de gasos alliberats pel mateix magma; els productes piroclàstics produïts per aquestes erupcions en general donen origen a dipòsits de caiguda d’escassa extensió.
La muntanya i les rodalies, a pesar del perill, han estat habitades des de l’antiguitat. L’economia de la zona ha viscut tradicionalment de la vinya i oliveres, així com de la pesca. L’illa de Stromboli arribà a tenir, durant el segle XIX, uns 4.000 habitants. Molt, comparat amb els escassos 400 que actualment hi resideixen tot l’any, sobretot en els dos nuclis de població, San Vincenzo i Ginostra, els quals, per cert, no estan comunicats per terra perquè la continua activitat volcànica ha fet malbé els intents de crear una carretera i, per tant, les dues localitats només es connecten per via marítima. Avui en dia l’illa de Stromboli viu bàsicament del turisme. Una activitat que fa que la població superi les 5.000 persones de forma sostinguda durant l’estiu, entre turistes i residents.
En el fet de ser una illa turística hi ha tingut un paper destacat la famosa pel·lícula Stromboli, terra di Dio, filmada el 1950 per Roberto Rossellini i protagonitzada per Ingrid Bergman i Mario Vitale. Se la considera una obra mestra del neorealisme italià. Més enllà del valor cinematogràfic de la cinta, la pel·lícula es convertí en un mite perquè la Bergman i Rossellini s’enamoraren durant el rodatge, tot i que ambdós estaven casats amb altres persones. L’actriu tingué un fill del director, cosa que provocà un volcà escandalós tant a Itàlia com, sobretot, a Hollywood, on Bergman quedà incinerada per l’afer i durant un parell d’anys quedà exclosa dels rodatges. Però entre la pel·lícula i l’escàndol el volcà i l’illa de Stromboli assoliren una enorme popularitat, essent des d’aleshores una important destinació turística d’Itàlia.
L’escriptor Jules Vernes també utilitzà l’illa en la seva novel·la Viatge al centre de la terra: els protagonistes surten a la superfície terrestre, després del seu viatge per l’interior, justament per una boca de l’Stromboli. Una aventura literària que també ha estat portada al cine en diverses ocasions amb el mateix títol, entre les quals la més famosa i clàssica és la de 1959, dirigida per Henry Levin i protagonitzada, entre d’altres, per Pat Boone, James Mason i Diane Baker.
El que no és res de ficció és que de tant en tant el volcà adverteix que és viu. Com ho va fer el 3 de juliol de 2019, amb una erupció de resultes de la qual morí una persona i altres dues van sofrir importants ferides.
Etna
És un colós de 3.326 metres d’altitud, situat a l’illa de Sicília, just devora la ciutat de Catània. Gràcies a la seva gran altura, està cobert a les cotes superiors per la neu durant bona part de l’hivern i gaudeix d’un microclima molt més humit i fred que la resta de Sicília.
Parc natural, objecte de desig d’excursionistes i gran atracció turística, l’Etna també és conegut pel nom de Mungibeddu o Mungibellu. Mentre que el primer apel·latiu té clara arrel grega —Aítne— que passà a llatinitzar-se com a Aetna, els altres dos són propis del dialecte sicilià i el seu origen és discutit entre els que els consideren una derivació de l’expressió llatina qui ignem mulcet o ‘que calma el foc’ i els que defensen que prové del nom que li donaren els àrabs quan dominaren l’illa —segles VIII i IX—, Gibel Uttamat (‘muntanya de foc’).
Sigui quina sigui l’etimologia del seu segon nom, el que és incontrovertit és que ja el citaren autors grecs del segle V a. n. e. com Tucídides —historiador, famós autor de La història de la guerra del Peloponès— i Píndar —poeta líric— així com, més tard, Diodor Sicil —historiador que va viure en el I segle a. n. e.—, els quals es mostraren fascinats per aquella colossal muntanya que expirava foc.
És el cim més alt de l’illa i ocupa una àrea d’uns 1.570 kilòmetres quadrats. Es manté actiu i entra en erupció sovint. La més desastrosa de totes les erupcions de les quals es té constància fou la de 1669, quan destruí gairebé totalment la ciutat de Catània, localitat que avui té més de 300.000 habitants. D’altres pobles propers també han patit el potencial alè incendiari del volcà. Fou el cas recent de Nicolosi, poble situat a la mateixa muntanya, que a l’octubre de 2013 entrà en màxima alerta per la lava que sortia del cràter.
Les contínues erupcions han fet que l’altura de la muntanya vagi canviant contínuament. Segons els càlculs que fan els experts, durant el segle XX ha mudat entre uns marges de fins a 100 metres. Com d’altres volcans, l’Etna és generós en terres de cultiu i per això s’hi han establert nombroses localitats tant a la muntanya com a les rodalies. Aquests veïnats conviuen sempre mirant de coa d’ull el colós, no fos cosa que decidís vomitar foc. Però com que també és una atracció turística —amb una estació d’esquí inclosa—, des de després de la Segona Guerra Mundial rep un continu flux de visitants que no són tan prudents com els residents, la qual cosa que de tant en tant provoca ensurts seriosos i fins i tot ferits i morts, com fou el cas de l’erupció del 12 de setembre de 1979, que no havia estat prevista i que agafà per sorpresa un grup d’uns 200 turistes que pujaven per la muntanya: sis moriren i quaranta més quedaren ferits de diversa consideració.
El passat mes de febrer va tenir un episodi d’erupció intensa que provocà el tancament de l’aeroport de Fontanarossa —a 50 kilòmetres de distància— i restriccions de trànsit a Catània, per mor de les cendres. Des d’aleshores no ha parat d’actuar cada dues o tres setmanes. La passada, com si s’hagués contagiat del seu col·lega canari, es posà a emetre fum i lava després de vint dies de silenci.
Igual que els seus altres dos famosos companys italians, l’Etna també ha suscitat l’atenció cinematogràfica. Entre d’altres, apareix a la famosa Star Wars de George Lucas i és el protagonista absolut de la pel·lícula documental de 2008, Etna, il gigante di fuoco, dirigida per Luigi Turolla.