MEMÒRIA HISTÒRICA

La repressió franquista, amb mirada de dona

Milers d'homes van morir a causa de la repressió franquista. Al darrere seu quedaren mares i descendents que van haver de fer mans i mànegues per sobreviure a un clima hostil i a la desventura personal. Ara, l'exposició fotogràfica 'Paterna: la memòria de l'horror', que la fotoperiodista Eva Máñez inaugura aquest divendres a Castelló, recopila el testimoni de 60 dones, amb la voluntat d'abordar la memòria històrica des d'una perspectiva de gènere i vibilitzar el trauma, la resiliència, la identitat i la memòria de les qui quedaren arrere.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Amb les dades a la mà, la repressió franquista es va acarnissar especialment sobre els homes. Perquè en una societat dominada encara pel patriarcat -a pesar de la xicoteta (i insuficient) escletxa que va obrir la II República- van ser ells, els homes, els qui foren cridats a files, els qui s'enrolaren en milícies i els qui foren regidors en els ajuntaments. A molts, aquell compromís amb els valors democràtics, el va suposar la pena de mort una volta que els revoltats van prendre el control. Es calcula que 140.000 persones van ser víctimes de la repressió franquista en la immediata postguerra. En aquell mosaïc de l'horror i la mort figuren dones, però sobretot homes. 

Aquells morts també eren pares, germans i fills. I després del seu empresonament i el seu traspàs van deixar darrere seu fills, esposes, germanes i mares. Dones que, en una societat on el pes econòmic de la família requeia majoritàriament sobre l'home, van haver d'acceptar i adaptar-se a l'absència. I fer-ho, a més, en condicions adverses, marcades per l'etiqueta de 'roges', per aquell estigma social que adjudicaren als qui s'havien oposat al feixisme. En aquell dol silent en què es van haver de sumir moltes llars, milers de dones van haver de fer mans i mànegues per tirar endavant la família, per sobreposar-se a l'adversitat. 

De totes aquelles "històries de resistència" n'ha volgut deixar testimoni la fotoperiodista valenciana Eva Máñez, que aquest pròxim divendres inaugura la mostra 'Paterna: la memòria de l'horror', una exposició sobre memòria històrica en clau de gènere. La mostra, que s'emmarca dins el programa 'Imaginària', que impulsa la Universitat Jaume I, documenta la història de 60 dones en els seus processos de cerca dels seus éssers estimats. És, a més, una mostra intergeneracional, de què participen ancianes òrfenes de pare i també besnétes que reclamen una reparació històrica. "He après que no hi ha història xicoteta. Cada relat de resistència que s'explica ací és una història amb majúscules i totes juntes ens fan adonar-nos que no podem créixer democràticament sense mirar de front a aquest passat", explica la fotoperiodista Eva Máñez, col·laboradora d'El Temps.

'Paterna: la memòria del horror' és el resultat d'un llarg procés d'elaboració, una mostra que ha anat prenent forma a mesura que evolucionava el temps i Máñez aprofundia en la temàtica. Les primeres instantànies les va captar l'any 2016, després que una associació de familiars de víctimes -els corresponents a la fossa 113 del cementiri de Paterna- li demanaren que els acompanyara en el procés d'exhumació dels seus represaliats. Máñez, que procedeix d'una família republicana i ha estat sempre lligada a moviments socials, ho féu, en part, per militància. D'aleshores, ençà, però, no ha parat de visitar periòdicament el cementiri de Paterna (ací van ser afusellades 2.238 persones) per deixar constància fotogràfica del procés arqueològic, però, sobretot, humà.

L'exposició que ara es pot veure a Castelló -i que previsiblement viatjarà a altres punts del territori- té dues parts. En la primera hi ha quinze imatges que corresponen precisament a aquest procés de cerca de les restes òssies. En la segona, Máñez reuneix els retrats i els testimonis de 60 dones, totes elles descendents de fusilats a Paterna durant la dictadura franquista.

Ha estat aquest últim un procés laboriós que Máñez va iniciar el 2020 amb la intenció de desenterrar també la història íntima i familiar de resistències i pors, d'angoixes i valentia. "Ha estat un procés molt bonic d'aprenentatge i intercanvi -explica-. Ha sigut també un procés molt intens, en què hem plorat. Per a algunes dones, era la primera volta que a algú els demanava per la seua història. Sobretot les més grans han sigut unes guardianes de la memòria, perquè a pesar de les dècades de silenci imposat i autoimposat han fet tot el possible per no oblidar".

D'esquerra a dreta: Laura Martín, Amparo Belmonte i les seues filles i Encarna Tarín //EVA MÁÑEZ

L'exposició de la fotoperiodista esdevé memòria viva de diverses generacions de dones que, d'aquesta manera, serveixen d'interacció i interlocució entre la memòria individual i la memòria col·lectiva. En aquest sentit, i amb l'objectiu de plasmar aquesta idea de continuïtat i col·lectivitats, els relats i les fotografies s'han disposat sobre un paper continuo que permet, també, resseguir les històries sense jerarquies. En aquest seguit de relats hi ha estraperlo; dones rapades; monges que es dugueren xiquets; matrimonis posteriors conveniats; dones a les quals se'ls va obligar a netejar els quarters de la guàrdia civil durant dècades,... Les descendents d'aquelles dones són les que ara reivindiquen una memòria històrica reparadora, un trencament d'allò que la mateixa Eva Máñez qualifica com "un silenci vicari". És previst, a més a més, que aquest recull de relats prenga forma de publicació per deixar-hi constància a perpetuïtat. Perquè un poble que no coneix la seua història, corre el risc de repetir-la. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.