Bé, ara que el procés no ha acabat precisament en independència, o com a mínim no encara, és un bon moment pre preguntar-se si en coherència ja podem anar donant per descomptat el procés d’assimilació. Fins a quin punt ens trobem en un veritable perill d’assimilació cultural (i per tant també política i social), i fins a quin punt això de ser una nació sense estat ja no es pot mantenir (tic tac) durant gaire més temps?
Les nacions culturals tendeixen a voler constituir-se com a estat, amb el seu marc legal propi i amb sobirania reconeguda. No sempre ho aconsegueixen, i el simple fet d’existir no els dóna accés directe (legal i polític) a la condició d’estats. Però si que hi tendeixen: deixem de banda per un moment criteris d’eficiència o d’eficàcia adminstrativa com el principi de subsidiarietat, la proximitat del poder amb el territori, les regions econòmiques o fins i tot el pragmatisme geogràfic o l’estratègia geopolítica, etcètera: cal reconèixer que aquesta secular aspiració o aquest impuls repetitiu deriva sobretot d’una volutat de supervivència. És a dir, aixecar la bandera de l’ecologisme cultural o identitari com a forma de S.O.S. davant d’una cultura dominant que tendeix, també de forma natural, a imposar-se i a assimilar les més petites.
Això l’estat espanyol evidentment ho sap, perquè ho sap tothom: el fet cultural és el principal motor de l’indepdentisme, molt més que l’economia o el progrés social. Si no fos així, com s’entendria la “irracional” obsessió amb abolir la Mancomunitat i els seus minsos poders a principis del segle XX? Com s’entén, també si no, la frase de de Prat de la Riba que ja assenyala “a cada nació, un estat”? I com s’entén que a cada dictadura, tant la de Primo de Rivera com la de Franco, en lloc de simpatitzar amb la cultura autòctona i provar de trobar aliats “d’ordre” dins del territori (que, això sí, tinguessin la mania de ballar sardanes o parlar i cantar en català), decidissin sempre i en tot moment posar-se a prohibir llengua i costums culturals? Només s’entén si, darrera d’aquesta puixança o simple existència cultural autòctona, s’observa un perill de separatisme: és a dir, el que els havia de preocupar no era l’aparició de partits polítics catalans (que també) sinó l’anomenada Renaixença. La mala notícia per als que volen que aquesta assimilació cultural acabi imposant-se, és que aquesta relació entre supervivència cultural i independentisme és inevitable (i que en el cas català ha superat totes les proves del món); la bona notícia per a ells, és que transformar això en un projecte polític viable és extremadament difícil. Fins i tot, com hem vist, en democràcia.
Va ser Juan Luis Ábalos l’últim polític del PSOE (avui defenestrat) a qui recordo parlar de “nació cultural”. Patxi López també ho havia reconegut amb anterioritat per a Catalunya, tot ocupant-se de llençar aigua al vi afegint-hi que el terme també apareix a l’Estatut andalús. Pedro Sánchez, el maig del 2017, va haver de matisar la seva afirmació conforme Catalunya és una nació tot afegint-hi i subratllant l’adjectiu “cultural”. Aquest reconeixement, encara avui ni tan sols recollit en cap document legal (és que ni això), podria ser per si sol un antídot contra la tendència assimilacionista (la natural i la no tan natural) de la cultura castellana? Suposo que només si anés acompanyada de competències plenes en cultura, sobirania en aquest àmbit, eines financeres, prestigi i projecció, i evidentment participació en els organismes internacionals com la UNESCO. És a dir, deixar sense cap paper a Catalunya el ministeri que avui ocupa Miquel Iceta i confiar exclusivament a les autoritats catalanes (desitjablement també a les valencianes i balears) la sobirania i les eines per a garantir la supervivència i el desenvolupament de la cultura autòctona. Posem per cas que això s’aconsegueix. El dilema continuaria essent el mateix: en aquestes condicions, es rebaixa la tendència independentista o bé s’accentua? La manca de greuge cultural, si succeís, es traudiria en renúncia a desitjar un estat propi? O, al contrari, aquesta sobirania cultural incrementaria la sensació de diferència i, per tant, la pulsió a diferenciar-se també políticament?
Curiosament, en les negociacions actuals entre ambdós governs es parla molt de terceres pistes d’aeroport, de competències en beques, de traspassos pendents, etcètera, i fins i tot hi ha una taula de diàleg paral·lela que vol abordar l’amnistia i l’autodeterminació, però en cap cas no he vist que ningú posés damunt la taula la qüestió de la plena sobirania en afers culturals. Serà que sobreentenen que aquesta ja existeix? Seran capaços de creure que TV3 pot aguantar encara l’huracà tecnològic i mediàtic (i generacional) que amenaça la seva hegemonia? O que la immersió lingüística efectivament garanteix l’ús i vitalitat de la llengua? O que el sistema artístic, literari i creatiu autòcton té prou mitjans per a projectar-se al món amb la força necessària? O que l’autonomia, conferida el 1978, ja és un instrument prou eficaç per a donar per expulsat el fantasma de l’assimilació cultural?
Els filòlegs i lingüistes ens ho adverteixen: ni de bon tros. El carrer i la cafeteria ens ho corroboren: no és fàcil demanar un cafè o uns ous ferrats a Barcelona. Les plataformes audiovisuals que ens ofereixen sèries i pel·lícules a casa ens ho acaben d’arrodonir. I el fet que, quan parlem de “nació cultural”, tendim a limitar-ho a l’àmbit del Principat ens hi acaba de clavar d’estocada final. L’assimilacionisme avança, tant el més subtil (i amable) com el més descarat. I l’alternativa, al mateix temps, cada cop és més òbvia i urgent.