Ningú no recorda una actuació tan trencadora. La seua irrupció fulgurant els ha projectat al number one de la llista. Són els Beatles del transfuguisme valencià. Amb molta menys qualitat artística que els Beatles autèntics, sens dubte, però amb una posada en escena que ha revolucionat l’hàbitat de les Corts.
Qui porta la veu cantant i ha escrit les millors cançons és Jesús Salmerón Berga: Lennon Salmerón. Tan extravertida com ell, amb una precocitat inaudita a l’escena trànsfuga internacional, l’altra gran figura del grup és Sunsi Sanchis Morera: Sunsi McCartney. A la bateria, fent soroll des de la seua etapa de regidora i diputada provincial a Castelló, Cristina Gabarda Ortín: Ringo Gabarda. El més calmat de tots, amb un aire de meditador hinduista, és José Antonio Martínez Ortega: José Antonio Harrison. I, per acabar, hi ha Vicente Fernández García, que no forma part de la colla però hi ha fet col·laboracions molt valuoses. Ell és el cinquè Beatle.
Ciutadans, que tenia 18 diputats a l’hemicicle valencià, se n’ha quedat amb 13 després de la marxa de tots cinc. L’adeu sobtat de Toni Cantó, al mes de març, ha desencadenat la descomposició d’un grup parlamentari dividit internament però que es mantenia unit per l’ascendència i l’imant de vots que representava l’actor. Sense ell, la fractura efectiva era qüestió de temps. De ben poc temps.
Com ja va succeir a la legislatura prèvia, la de l’estrena a les Corts valencianes, els diputats de Ciutadans conformaven una miscel·lània d’ideologies. En aquest cas, amb un factor nou: els resultats extraordinaris del partit als comicis del 28 d’abril de 2019, en què va obtenir 18 diputats, cinc més que el 2015. Ciutadans va situar-se per davant de Compromís i va estar a punt de superar el PP, que va aconseguir-ne 19. De fet, Cantó va intitular-se de seguida “líder de l’oposició” per davant d’una Isabel Bonig que havia perdut 12 parlamentaris. La diferència en vots havia estat minsa: 508.534 dels populars i 470.676 de Cs.
Ni el pronòstic més optimista no havia augurat tants escons de color taronja. N’és bona prova el cap de setmana de treball celebrat a Cofrents els dies 5 i 6 d’abril amb l’objectiu de preparar la campanya electoral. Hi van ser convocats 12 candidats: els cinc primers de València, els quatre primers d’Alacant i els tres primers de Castelló. Amb tot, les paraules més repetides en el transcurs d’aquella convivència, en van ser tres: “¿Quién es ese?”. En un partit tan jove i estructurat de forma tan fortament centralitzada, els candidats de cada circumscripció vivien d’esquena els uns dels altres. Fins i tot els de la mateixa demarcació no es coneixien entre si.
El procés de confecció de les llistes havia estat tempestuós. Cantó va poder introduir alguna persona de confiança, però, sobretot, va aconseguir deixar-ne fora, in extremis, Emilio Argüeso i Juan Córdoba. L’explicació oficial assegurava que es dedicarien en cos i ànima al partit; l’oficiosa, en canvi, apuntava que la gestió dels diners del grup durant la legislatura anterior havia estat massa opaca. Cantó no els volia al costat seu de cap de les maneres, però l’afinitat al secretari d’Organització estatal, Fran Hervías, va permetre’ls de continuar a les institucions com a senador i com a diputat provincial a València, respectivament.
L’exclusió d’Argüeso —expulsat de Ciutadans, ara fa quatre mesos, per planificar la implosió del partit en connivència amb Hervías i el PP— ha estat el detonant de l’eixida abrupta dels diputats que li eren fidels. Perquè Argüeso, exmilitant de les Joventuts Socialistes i del PP, per damunt de tot és un llanterner de la política. El seu lema a l’hora d’escollir quins candidats cal posar a les llistes és diàfan: “Un 90% de lleialtat i un 10% de capacitat”. Molt en la línia, per cert, del que professa Hervías: “La gent intel·ligent sempre genera problemes”.
Així doncs, que els lleials a Argüeso demanarien la baixa en el grup es donava per garantida. Ni cotitzava a les apostes. Encara menys després que la direcció estatal de la formació designara Ruth Merino, la mà dreta de Cantó, com a nova síndica. Els argüesistes els culpabilitzaven de no tenir-los en compte. De no donar-los joc. “Ens han marginat”, afirmaven literalment.
Disciplina militar
Fill, net, germà, cosí i nebot de militars i legionaris, Jesús Salmerón ha posat al servei d’Argüeso tota la disciplina del seu codi genètic. Va entrar a les Corts com a assessor seu quan aquell exercia com a secretari primer de la Mesa, i en aquesta segona legislatura aspirava a heretar-ne el càrrec. No obstant, Cantó va considerar que era massa jove per a una responsabilitat així i va decidir-se finalment per Luis Arquillos.
La vida de Salmerón, nascut a Tavernes Blanques (Horta) i empadronat a Gàtova (Camp de Túria), transcorre a dues velocitats. Amb cadència slowly quan fa de llaurador, una de les seues passions, i a un ritme vertiginós, gairebé inintel·ligible, quan intervé des de la trona. Advocat de professió, és el més conflictiu i nerviós dels quatre Beatles.
Els contrastos no s’acaben ací. Provinent del PP, ja va sentir-se “marginat” en no tenir el paper rellevant que esperava a Noves Generacions: “Faig pública la meua decepció amb una organització que ha quedat lluny del que jo defense i del que jo pensava que defensava”, va escriure a Facebook en abandonar les files populars, amb les quals va arribar a ser candidat local. Ara torna a sentir-se atret pel partit de la gavina. Desitjós de retornar a la formació política de la qual va fugir quan començava a naufragar, darrerament aplaudeix les iniciatives d’Isabel Díaz Ayuso i Pablo Casado. Això li ha permès sintonitzar —qui ho havia de dir— amb el mateix Cantó que abominava.
A Internet publicita l’“atenció immediata” i els “preus molt ajustats” que ofereix com a lletrat. I fa saber que parla sis idiomes: “Alemany, castellà, català, francès, anglès i italià”. De caràcter obert i abanderat dels drets de les persones LGTBI, també ha tractat d’erigir-se com un defensor del medi ambient. En realitat, però, una de les principals peticions que va elevar en comunicar per carta al president de la Cambra el seu pas al grup de no adscrits va ser el manteniment de la plaça de pàrquing a què tenen dret els parlamentaris. Quan encara no era diputat, el partit ja li’n pagava el lloguer d’una en el centre de València.
Com si s’haguera escrit una carta a ell mateix amb quatre anys d’antelació, el 28 de març de 2017 va publicar una columna d’opinió titulada “Tránsfugas oportunistas” a la publicació digital elperiòdic.com. Hi censurava la “traïció” dels “trànsfugues i dels no adscrits” que marxen d’un partit i retenen l’escó. “Per decència i respecte als seus votants, aquests trànsfugues oportunistes haurien d’entregar l’acta i marxar-se, perquè han deixat de representar-los i han passat a mantenir el sou que entre tots els paguem a canvi d’una activitat política inexistent”. Lamentava, igualment, els polítics moguts per “interessos personals” que van afiliar-se amb la missió exclusiva de “lucrar-se” i de “viure de la política”. Salmerón proposava que el “Pacte antitransfuguisme” establira uns “mecanismes reals” per tal que l’escó corresponga al partit i no a la persona.
No sols això, sinó que va enfrontar-se de manera directa a Alexis Marí quan ell i tres diputats més, autodenominats ‘els Agermanats’, van emigrar al grup de no adscrits a la legislatura anterior. “Diputat trànsfuga”, va dir-li per Twitter, “que un trànsfuga que enganya la ciutadania vulga donar lliçons de moral és un insult a la intel·ligència”. A la legislatura en curs, dues setmanes després de votar a favor d’una proposició no de llei antitransfuguisme presentada pel PSPV, Salmerón va passar a ser trànsfuga.
Consolidada la plaça de garatge, el principal objectiu que s’ha marcat és la remuneració per l’assistència a la Comissió d’Infraestructures, a la qual va accedir després de l’eixida de Cantó. Una fugida sorpresa que va fer-lo feliç. Ni el dia de les Forces Armades, una jornada gran a la seua família, no se’l veia tan eufòric.
Dels 100 Montaditos a ‘montárselo a tope’
Sunsi Sanchis, una llicenciada en Periodisme oriünda de Canals (Costera), regentava el local de restauració 100 Montaditos que fins fa uns mesos hi havia al davant mateix de la porta de les Corts valencianes, però el seu veritable somni consistia a montárselo com els parlamentaris que veia desfilar cada matí per davant del seu negoci. De família benestant, compartia la franquícia amb els fills de Paco Roig a través d’Agri Ocio Valencia SL, una mercantil dedicada a “l’explotació de bars, cafeteries, pubs musicals, discoteques, restaurants i qualsevol local relacionat amb el ram de l’hostaleria en general” en què Sanchis era apoderada. Trini Roig, l’administradora única, era bona amiga seua.
En tot cas, Sunsi Sanchis no va fer el trànsit de porta a porta. Entremig va ser la recepcionista de la seu de Cs al carrer de Sant Vicent. Qui deia “¡hola!” i agafava el telèfon. La dimissió de Cantó va posar-li l’escó en safata. Era la següent de la llista. No importava que ella, en aquell moment, ja es dedicara a atacar Cs cada dia i a lloar el pas d’Hervías al PP. L’acta li corresponia.
En a penes 15 dies, Sanchis va passar de jurar “per sa majestat el rei d’Espanya, per la Constitució i pel benestar de tots els ciutadans de la Comunitat Valenciana” a emigrar amb la resta de Beatles. Molt amiga de María Jiménez, exregidora de Cs a l’Ajuntament de València que després va entrar a militar a Vox, la seua taxa de lleialtat se situa per damunt del 90%, fins al punt d’envair el percentatge reservat a la capacitat.
La condemnada i l’altruista
Són els mateixos paràmetres en què es mou Cristina Gabarda, treballadora de banca de qui Argüeso també és accionista de referència. Perquè, efectivament, quan el xiulit va sonar, Gabarda va adherir-se a l’OPA hostil.
En el seu cas, comptava amb experiència política a l’Ajuntament de Castelló de la Plana i la Diputació Provincial. Després del primer any, va ser apartada temporalment com a portaveu al consistori, en ser substituïda per Vicente Vidal, un home adust més pròxim a Vox que no a Cs. Però Gabarda no destacava precisament com a oradora.
Es mostrava molt més atrevida a les xarxes socials. Un desacomplexament que, tanmateix, li ha costat una condemna de la justícia. Poc abans del tancament de la campanya estatal de 2015, Garbarda va penjar un fotomuntatge en què Miguel Barrachina —número u del PP al Congrés per Castelló— apareixia enreixat i vestit de presidiari acompanyat d’aquesta inscripció: “Miguel Barrachina imputado por corrupción”. La condemna per injúries de 4.380 euros més costes, sumada al seu fiasco com a política, va obrir la possibilitat d’expulsar-la, però comptava també amb la protecció de Vicente Castillo, un dels primers i més respectats militants de les comarques alacantines.
La seua relació amb els treballadors del grup de Cs a les Corts tampoc no va excel·lir. Amb una activitat parlamentària reduïda, no suggeria temes als assessors, sinó que eren aquests els que li plantejaven possibles iniciatives. La pandèmia li havia servit, a més, per absentar-se de manera habitual de la cambra. Els mesos de confinament, ni tan sols no va endur-se a casa l’ordinador de diputada.
De tots els trànsfugues, això sí, el més meritori és José Antonio Martínez. Va arribar-hi sense fer soroll, ha marxat sense fer-ne gens i ha renunciat, per culpa d’això, a un sou molt més alt que no el que cobra ara. I és que Martínez, nascut a Jaén però veí de Santa Pola des de fa més de 20 anys, és un altre argüesista insubornable. Ha passat de ser síndic adjunt a diputat ras. Una reducció dels emoluments del 35%, aproximadament. Un altruisme impressionant.
I de números, en sap. Com Gabarda, prové de l’àmbit bancari, i com ella, tampoc no exhibia una capacitat propositiva exuberant. Com els terroristes dorments que actuen sense avisar-ho a ningú, ni a les persones més properes, la vespra de marxar del partit va compartir unes hores de cotxe amb alguns companys de grup sense deixar entreveure les seues intencions. Mentre Gabarda no se separa del full de lectura a les intervencions, ell sí que ha evidenciat unes dots memorístiques importants. Martínez va ser una de les persones que Argüeso va promocionar a títol personal en ser apartat de la llista. Els uneix una amistat ben estreta.
Més verd que Vox
Ja havia tingut diverses aparicions pujades de to amb Cantó com a síndic. D’aquelles que, per efecte de la comparació, permetien dubtar si Cantó era una persona de centre. En realitat, passava que Vicente Fernández era un home en un cos equivocat. Militava a Cs i era diputat de Cs, però pensava i actuava com si fora de Vox.
Masclista de perfil clàssic, va entrar de número 4 per Castelló, un lloc que només semblava d’eixida en cas de miracle. I el miracle es va produir. En el seu escrit de renúncia, que va filtrar a la premsa abans que arribara mitjançant un burofax al propi grup, Fernández al·legava com a factor decisiu en el seu adeu la predisposició de Cs a reformar la llei electoral. Sense el seu vot i el dels altres quatre trànsfugues, PSPV, Compromís, Unides Podem i Cs es queden a un sol vot de poder reduir al 3% el famós 5% d’accés a les Corts.
Advocat nascut a València i amb despatx a València, és diputat per Castelló gràcies a una residència vacacional de què disposa a Alcossebre (Baix Maestrat). És un dels 16 immobles que posseeix, a més d’un luxós Porsche Boxter adquirit en 2001, quan a Espanya a penes se’n venien 300 cada any.
Des que seu als escons de no adscrits, Fernández es mostra tal com és. Sense filtres i sense fre de mà. Ha eixit de l’armari. Així, per Twitter publicita les intervencions de Vox, li escriu “das asco” a l’alcalde de València, Joan Ribó, qualifica Ciutadans de partit “repugnant” i s’indigna pel fet que Serigne Mbaye, que “a penes sap parlar espanyol”, siga diputat a l’Assemblea de Madrid. “Ja n’hi ha prou de tanta mentida i de tanta estupidesa d’esquerres!”, ha exclamat.
L’ultra Fernández comptava amb l’aval d’Argüeso i Salmerón per tal de rellevar Cantó a la sindicatura del grup. L’expulsió del primer va alterar els seus plans, però l’operació, segons explica una font del partit, pretenia “dinamitar Cs des de dins”. Una altra veu del grup ho defineix de la manera següent: “Ens ha fiscalitzat més a nosaltres que no al Botànic”.
I no serà perquè no ha malparlat del Botànic. En el debat sobre la llei de funció pública, celebrat el març passat, va censurar la inclusió de la capacitació lingüística amb un to exaltat: “Volen arraconar-nos, matar-nos, apartar-nos socialment perquè no som nazi-onalistes ni separatistes com vostès”. Segons ell, el Govern valencià segueix un “full de ruta d’odi nacionalista”.
No hi falten, a les seues intervencions, expressions calcades a les de Vox, com ara “ideologia de gènere”. Feia mesos que Fernández aplaudia els discursos de la formació d’extrema dreta, i també del PP, mentre callava o eixia de l’hemicicle en les intervencions de Ciutadans.
A la legislatura anterior ja havia tractat de fer-se un forat al grup taronja com a assessor, però Alexis Marí el va vetar per massa extremista. Juan Córdoba, el seu padrí, va trobar-li refugi a la Federació Valenciana de Municipis i Províncies. Els funcionaris no l’haurien assenyalat amb el dit en una roda de reconeixement. A penes passava per allà.
Poc treballador, no són poques les iniciatives i preguntes que ha fet a instàncies de Luis Arquillos, secretari de la Mesa a qui està molt unit. Un bagatge pobre que no impedia que es veiera amb opcions de ser el recanvi de Cantó. Animat per l’argüesisme, va postular-se sense manies mentre prometia que no abandonaria el partit si no n’era l’elegit. “Jo no abandonaré el partit, i encara menys me n’aniré com a no adscrit”, proclamava. Quan Madrid va anunciar Ruth Merino com a nova síndica, va reiterar-ho novament: “No m’agrada la decisió presa, però jo mai no seré un trànsfuga”, va confessar davant els companys. Des del minut 1, però, va qüestionar les aptituds de la nova líder del grup.
És, com ha quedat dit, el cinquè Beatle. La baula perduda dels trànsfugues valencians de Ciutadans. Un submarí d’extrema dreta però no de color groc, com el de la cançó, sinó verd. Més verd que el verd de Vox.