La reunió de l’executiva de Ciutadans celebrada aquest dilluns a Madrid pot ser una bassa d’oli al costat de la programada aquest dimarts, a les 12 hores, a les Corts valencianes. En el primer cas, a la que ja s’ha celebrat, Toni Cantó i l’exvicepresident madrileny Ignacio Aguado han mantigut una discussió acalorada a la qual s’ha sumat Edmundo Bal, portaveu del partit al Congrés. Tots dos s’han posicionat obertament del costat d’Inés Arrimadas i en contra de les declaracions efectuades per Cantó en els últims dies. El combat dialèctic ha sigut de tal intensitat que, segons les fonts consultades per EL TEMPS, qui era síndic valencià de Ciutadans ha optat en aquell moment per renunciar a tots els càrrecs i reprendre la carrera d’artista. Segons diuen, no ho tenia previst i per això tampoc no ho havia comunicat a ningú. Una altra cosa és si la seua intenció secreta era la de tibar la corda al màxim, fins que es trencara. La seua relació amb Arrimadas ja era pràcticament nul·la.
Aquest dilluns, de fet, Cantó ha tingut paraules de record per Albert Rivera alhora que ha clamat obertament perquè Aguado no repetisca com a candidat als comicis del 4 de maig, a banda de remarcar la necessitat que “el centre dreta” no perda el Govern autonòmic madrileny. És la primera ocasió en què fa referència al “centre dreta” situant-se ell dins d’aquest espectre. I és que a Cantó l’ha incomodat profundament l’acostament progressiu al PSOE abanderat per Arrimadas al llarg del darrer any, en la mateixa línia que s’han expressat exreferents del partit com Juan Carlos Girauta, un altre bon amic seu. El líder valencià de Cs confiava que Arrimadas posara el càrrec a disposició de la militància i que Carlos Cuadrado i José María Espejo hi digueren adeu, però en constatar que no era així i que la majoria de l’executiva es decantava pel continuïsme, ha decidit trencar la baralla.
La setmana passada Cantó ja havia exterioritzat la seua indignació, públicament i en privat, per la jugada en fals de Ciutadans a Múrcia. Va mantenir algunes converses amb diverses veus qualificades de la formació taronja per copsar el seu punt de vista, en especial amb la vicealcaldessa madrilenya, Begoña Villacís, qui va afanyar-se a blindar el seu acord de govern amb José Luis Martínez-Almeida.
Al mateix temps, era ben conscient de la seua feblesa al Ciutadans valencià, on, tot i que fa poc que s’ha estrenat com a coordinador autonòmic, encara no controlava una part important del partit, principalment a les comarques alacantines. El grup parlamentari presenta una divisió acusada, amb la meitat dels components mantenint una projecció molt limitada a l’hemicicle. Cantó s’ha refugiat en una colla de diputats i n’ha obviat la resta.
Una reunió molt tensa
Per això mateix, perquè plou sobre mullat, la reunió d’aquest dimarts promet emocions fortes. Algunes persones del grup parlamentari —per exemple, Jesús Salmerón i Cristina Gabarda— seran tan o més dures del que ell ho ha estat amb Arrimadas. És el sector pròxim a Emilio Argüeso, exsecretari d’organització valencià i antiga mà dreta de Fran Hervías, qui ja ha completat el trànsit al PP. Al partit molts tenen clar que Argüeso, com Hervías, està preparant l’aterratge de càrrecs significats de Ciutadans al partit de la gavina. En el seu cas i el de més gent es tractaria d’un retrobament amb el partit en què ja van militar al seu dia.
El gran dubte que a hores d’ara sura a l’ambient és qui assumirà la sindicatura, és a dir, qui serà la persona encarregada de dirigir els 18 diputats que formen part del grup i qui exercirà, per tant, com a interlocutor amb els altres síndics parlamentaris i amb el president de la Generalitat.
La marxa de Cantó, de moment, provoca l’entrada d’Asunción Sanchis Morera. La situació és tan kafkiana que Sunsi, com tothom la coneix, ja se situa a l’òrbita del PP. Va treballar a la seu valenciana del partit, ubicada al carrer de Sant Vicent, però va acabar desencisada amb la formació i una simple ullada al seu compte de Twitter ens permet comprovar que ja simpatitza totalment amb els populars. Algunes de les seues últimes piulades fan referència al pas d’Hervías al PP, a més de lloar Carlos Mazón, el president popular de la Diputació d’Alacant, i Fernando López Miras, el president murcià. Fonts del partit asseguren que Sunsi Sanchis està en sintonia plena amb l’estratègia Argüeso.
El nucli dur dels argüesistes, com caldria designar-los, està integrat pels ja esmentats Jesús Salmerón i Cristina Gabarda, a més de Yanneth Giraldo, José Antonio Martínez Ortega i Patricia García Guasp, als quals encara caldria incorporar Rosa Menor. Dues persones més que han anat oscil·lant en aquest temps —Mercedes Ventura i Vicente Fernández, l’home ubicat més a la dreta del partit— també podrien adherir-se al corrent en qüestió. Fins i tot Luis Arquillos, secretari de la Mesa de les Corts, hi podria fer pinya. Comparteixen la sensació d’haver estat bandejats per Cantó.
A l’altra banda es troben les dues síndiques adjuntes, Ruth Merino i Mamen Peris, diputats amb bastant projecció com Carlos Gracia, María Antonia Quiles i Fernando Llopis, i les úniques persones —amb Ventura— que sobreviuen de la legislatura passada: Emigdio Tormo, també procedent del PP, i Tony Woodward, que s’ha mostrat especialment apenat, els darrers dies, per l’evolució del partit. Tots ells s’han quedat orfes.
Les fonts consultades per EL TEMPS no dubten a afirmar que, si Cantó haguera de designar la nova síndica, l’escollida seria Merino. No obstant, en un partit tan sotmès als designis de la direcció estatal, la capacitat d’influència del fins ara líder del partit ha quedat reduïda a zero amb motiu dels últims esdeveniments i la seua opinió pot resultar un hàndicap. Merino destaca pel seu caràcter afable i manté una relació fluïda amb la resta de síndics parlamentaris, però internament és una persona amb una trajectòria poc definida. No ha pres part de les mil guerres i una que ja acumula el Ciutadans valencià. En una conjuntura tan summament estressada, aquest és el seu pro, però també el seu contra.
L’altre nom que emergeix com a possible substituta és Mamen Peris, elevada a una sindicatura adjunta recentment, en detriment de Giraldo. Argüeso va promocionar-la a la Diputació de València i Cantó l’ha potenciada a les Corts. Com Merino, és un perfil més moderat, però caldrà veure si el sector argüesista li donaria el seu plàcet.
Encara que la decisió vinga determinada de Madrid, en última instància és el grup parlamentari, en el termini de 24 hores després de la presentació en el registre de la renúncia de l’anterior síndic, qui ha d’escollir-ne el successor o successora. En aquest sentit, tenint en compte el nivell de caos que impera ara mateix a Cs, no és descartable una sublevació contra la imposició d’algun d’aquests noms.
Ara bé, quina persona avalada per Argüeso estaria en condicions de fer-se amb la sindicatura? La legislatura passada, després del relleu d’Alexis Marí, ja van efectuar una elecció cridanera en la persona de Mari Carmen Sánchez, actual vicealcaldessa d’Alacant. Ara, l’escollida podria ser la castellonenca Gabarda, una persona que sempre ha marcat distàncies amb Cantó i els seus.
L’altra papereta és la vacant que queda a la coordinació autonòmica, on cobra força el nom de Fernando Giner, portaveu a l’Ajuntament de València, com a solució d’emergència. Giner, que manté una relació més que correcta amb Arrimadas, era qui ocupava aquesta funció abans de l’ascens de Cantó. Per moltes crisis que hi haja, Giner sempre sura.
Tot és molt obert. N’hi ha que parlen d’un trencament del grup si la persona elegida per a la sindicatura no satisfà una part considerable dels seus membres. Una escissió com la de 2017, quan quatre dels 13 diputats van passar al grup mixt. A la poca cohesió interna que ja existia, el terratrèmol Cantó, la bomba Cantó, hi ha afegit encara més pólvora. Les rèpliques seran severes.