Si Isabel Díaz Ayuso escoltara qualsevol intervenció de Vicente Fernández García, el diputat més vehement dels 18 que conformen el grup de Ciudadans a les Corts valencianes, de seguida el felicitaria efusivament i li diria que està “en el lado bueno de la historia”. En efecte, la presidenta madrilenya no tardaria ni 10 minuts —el temps que costa ingerir un menú de Telepizza dels que servia als alumnes durant el confinament— a confirmar les dots innates de Fernández, un ultra disfressat de taronja que compatibilitza la seua tasca de parlamentari amb la de lletrat particular.
“És Vicente Fernández, un nou assessor del grup”, va presentar-lo de sobte Juan Córdoba ara fa cinc anys, quan l’ara diputat va prendre contacte, per primera vegada, amb les Corts valencianes. En teoria, Fernández, lletrat del partit, havia superat un procés de selecció en què havien pres part uns altres aspirants, però l’ascendència de Córdoba, un dels homes que dirigia el rumb de Ciutadans a escala valenciana, no va resultar suficient. Alexis Marí, que en aquell moment era el síndic parlamentari, va enviar-lo cap a casa.
—En quina taula m’he de posar?
—Ho sent, però hem de parlar.
I és que a Marí no li agradava gens ni mica el seu tarannà extremista. Fernández s’autoproclamava “liberal” però només calia conversar una mica amb ell per comprovar que Ciutadans no era l’hàbitat més idoni per algú que, en determinades matèries, articulava un discurs netament ultradretà. Fernández va acabar sent rebutjat i no va entrar al grup parlamentari, però Córdoba va reubicar-lo en una plaça d’assessor a laFederació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP).
Conscient que era aleshores o mai, abans de les eleccions de 2019 va fer tant com va poder per ser inclòs a alguna de les llistes autonòmiques. Finalment va haver de conformar-se amb el número 4 per Castelló, un lloc fronterer, d’aquells que han de patir per aconseguir l’acta. Té el seu despatx de lletrat al centre de València, on va nàixer en 1966, però disposa de residència a Alcossebre (Baix Maestrat). Malgrat la posició poc privilegiada que va ocupar a la candidatura, el bon resultat de Ciutadans li va obrir la porta de les Corts. Per fi hi accedia amb garanties.
Un ultra a la trona
Aquest dimecres, en el debat sobre la llei de funció pública, i concretament en relació a la capacitació lingüística dels treballadors públics, Fernández exhibia el to ultra que el caracteritza. “Volen assenyalar amb el dit tots aquells que parlen espanyol a l’administració, posar-los un codi de barres, marcar-los com van fer amb els jueus i enviar-los tots a un gueto”, asseverava en referència als partits que donen suport al Govern del Botànic, a més de qualificar la norma —que quedarà aprovada aquest dijous— de “llei d’imposició nacionalista, innecessària i ideològica”. Fernández s’erigia en el “mur de contenció dels nacionalistes”, a fi d’evitar que “la nostra comunitat es convertisca, en alguns anys, en el que ara és Catalunya”.
“Volen assenyalar amb el dit tots aquells que parlen espanyol, marcar-los com van fer amb els jueus i enviar-los a un gueto”
Segons afirma, l’entrada en vigor del nou ordenament “impedirà l’accés a un lloc de funcionari a qui no sàpiga valencià... No el valencià, sinó el valencià normalitzat, el d’ells”. Fernández, qui opina que la norma “trenca el principi de lliure accés a la funció pública”, l’ha atribuïda al “búnquer barraqueta de Compromís i de Podem” i els sectors “més ultranacionalistes del PSPV”. Tots ells, uns “falsos valencians” que anhelen “els Països Catalans” mitjançant una “imposició lingüística” a través de la qual pretenen “acabar amb la Constitució i amb Espanya”
Els uns i els altres, diu Fernández, estan seguint un “full de ruta d’odi nacionalista” que desembocarà en “el model social de la prohibició, del contracte a dit, de les cues de la fam i la penúria, el model social mig chavista mig de barraqueta” que al seu parer defensa el Botànic. “Volen arraconar-nos, matar-nos, apartar-nos socialment perquè no som nazi-onalistes ni separatistes com vostès”, arribava a dir Fernández. A instàncies del president de les Corts, Enric Morera, en útlima instància acceptava d’eliminar del diari de sessions el “matar-nos”, que l’orador va decidir modificar per un “matar-nos socialment”. En la seua al·locució, a més, qualificava PSPV, Compromís i Podem de “colla de pocavergonyes” i, literalment, de “pandilla basura”. “Aquesta llei i tot el que vostès representen és infumable; confie que, així que arribe un nou govern de centre-dreta, la derogue de seguida”, sentenciava Fernández, que no perdia l’ocasió d’incidir, igualment, en els aspectes de la llei relatius a la igualtat de gènere.
“Creuen vostès que la ideologia de gènere preocupa a qui està ara a la UVI o a qui té un bar que ha hagut de tancar?”, preguntava als partits del Govern al més pur estil Vox. “Ens trobem davant l’esquerra més sectària, crispada, casposa i rància que he conegut mai, tots vostès viuen d’esquena de les necessitats de la gent”, emfasitzava, “gràcies a Déu no hi ha discriminació de gènere en l’accés a la funció pública”.
“Creuen vostès que la ideologia de gènere preocupa a qui està ara a la UVI o a qui té un bar que ha hagut de tancar?”
No és la primera vegada, ni de bon tros, que Fernández fa proclames de perfil extremista. “Vostès són comunistes i estan per capgirar l’ordre constitucional i canviar-lo per una dictadura bolivariana carregant-se, entre d’altres coses, la monarquia”, va afirmar en una sessió plenària en què es debatia la creació o no d’una comissió d’investigació sobre les subvencions públiques destinades a les empreses de Francis Puig, germà del president de la Generalitat. “Recorden la que li van muntar vostès a Camps per uns vestits? Del que estem parlant avui sí que és corrupció!”, va exclamar. “Vostès estan nerviosos perquè saben que estan morts, el seu president fa olor a mort”, va continuar des de la trona.
El dret civil valencià, reivindicat pels grups del Botànic i pel PP, és una altra de les seues dèries. “Volen ressuscitar un cadàver de fa més de tres segles, que no va morir, com diuen, per la conquesta de les armes”, va denunciar en el seu moment, a banda de lloar el “dret comú castellà, més modern i eficient, que ens concedia més oportunitats de creixement econòmic i de llibertats”.
No són poques les ocasions en què les intervencions de Fernández han estat aplaudides per Vox. “Coincidirem sempre en la defensa de l’estat de dret i en la defensa de la igualtat de tots els espanyols”, va dir-li un dia a José María Llanos, síndic adjunt de la formació ultradretana. “Una persona sorda, sí; un senyor de Múrcia, no”, va expressar en aquella mateixa sessió parlamentària en referència a les “barreres” que el Botànic estableix en l’accés a la funció pública, deixant entendre que el Botànic privilegia les persones amb diversitat funcional mentre margina els castellanoparlants.
En realitat, la capacitació lingüística del funcionariat no queda blindada a la llei de la funció pública que ara veu la llum, sinó que haurà de ser desenvolupada més endavant per la direcció general de política lingüística, cosa que generarà un debat intens entre socialistes, Podem i Compromís, tal com ja ha passat fins ara. Les pressions de la UGT en contra d’aquest requisit a tots els nivells de l’administració és important. “La consellera de Sanitat no troba sanitaris per la imposició del requisit”, ha arribat a afirmar el diputat Fernández en el que constituïa una fake new de manual.
En algun ple, els seus atacs fins i tot s’han estès al PP, a causa de la tebiesa demostrada en matèria lingüística durant els 20 anys que aquesta formació va estar en el poder: “Vostès van cedir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a Jordi Pujol, mai no van plantejar-se recórrer la sentència del Suprem que parla de la unitat de la llengua catalana, la senyora Barberà va proposar i aprovar que València es diguera només en valencià, Ribó únicament ho ha aplicat...”.
Desqualificacions via WhatsApp
La legislatura passada, quan encara no era diputat, Fernández ja destacava als grups de WhatsApp de Ciutadans, en què no era estrany veure’l malparlar dels companys de partit, en ocasions arribant a l’insult. Va mostrar-se indignadíssim quan Carolina Punset, que ja havia abandonat les Corts i acabava d’estrenar-se com a eurodiputada, va anomenar “tros de tela” la Senyera alhora que citava uns versos de Mario Benedetti contraris a totes les banderes. Era el Nou d’Octubre de 2016.
Fernández va iniciar la legislatura en curs dubitatiu, en una posició equidistant entre el sector afí a Toni Cantó i el que se movia a l’òrbita de l’exsecretari d’Organització, Emilio Argüeso, a qui recentment la direcció d’Inés Arrimadas ha obert un expedient d’expulsió que ha derivat en la seua eixida del partit.
Amb la dimissió de qui era síndic, no obstant, Fernández s’ha afanyat a situar-se del costat dels deixebles d’Argüeso, que ostenten la majoria al si del grup. De fet, el proposen com a nou síndic en una estratègia que més aviat sembla dirigida a encimbellar Mamen Peris. Els argüesistes saben que serà difícil que la direcció estatal del partit acate el nom de Fernández i plantegen Peris com a alternativa. Saben que ella —una exmilitant del PP que també ha experimentat, com Fernández, un procés d’acostament immediat al sector d’Argüeso— és molt més assumible per part del conjunt del grup, encara que la manera com s’ha aproximat als argüesistes n’ha escandalitzat una part.
Encara que l’opció predilecta del sector afí a Argüeso siga Fernández, la disputa per la sindicatura quedaria reduïda a dues persones: la pròpia Peris, exregidora del PP a Alboraia (Horta) o Ruth Merino, la persona que aquest dijous era l’encarregada de formular la pregunta a Puig en la sessió de control. Peris, menys lligada a Cantó que Merino, sembla tenir-hi més possibilitats, però també semblava tenir-ne per ocupar la secretaria que corresponia a Cs a la Mesa de les Corts, una responsabilitat que finalment va recaure en Luis Arquillos. Peris, Arquillos i Fernández són tres persones que s’han ressituat de seguida de la fugida sorpresa de Cantó, qui aquest dimecres negociava amb Díaz Ayuso la seua incorporació a la llista autonòmica madrilenya del PP.
De tots els possibles hereus, sens dubte que el més continuïsta seria Fernández, una persona de verb esmolat, capaç de fer discursos incendiaris. De fet, amb l’eixida de Cantó va plantejar als companys de grup que calia aconseguir la unitat i treballar dur: “Ja és hora de fer oposició”, va afirmar davant l’estupefacció de molts. A Fernández va decebre’l profundament la negociació pressupostària, que va derivar en l’abstenció de Cs als comptes públics del Botànic.
Aquests dies Fernández ha anat demanant el suport dels diputats que es veu amb possibilitats de convèncer. També ha estat més actiu que mai a Twitter, compartint molts continguts dels afins a Argüeso, que són els seus patrocinadors. El ben cert és que l’elecció final vindrà determinada pel que decidesca la direcció estatal de Ciutadans, a la qual Jesús Gimeno, secretari d’Acció Institucional valencià, ja ha traslladat la seua proposta després d’haver conversat amb tots els integrants del grup.
“Sembla que està exhibint-se per marxar a Vox”, deia un company de grup aquest dimecres
“Sembla que està exhibint-se per marxar a Vox”, afirmava aquest dimecres un diputat de la formació taronja després d’escoltar la duresa amb què es manifestava Fernández contra la llei de la funció pública. Fernández sembla molt il·lusionat amb la idea d’esdevenir síndic i ha multiplicat la seua activitat, molt superior a la dels mesos més durs de la pandèmia, en què va dedicar-se en cos i ànima a la seua feina privada. L’últim any ha trepitjat ben poc les Corts.
“Siga qui en siga l’escollit, el grup està trencat”, afegia un altre membre del grup davant la incertesa generada. Per això mateix, Ciutadans, que podria perdre la representació a l’Assemblea de Madrid el 4 de maig, tractarà de mantenir compactat el grup de les Corts valencianes, el més important que li queda conjuntament amb el d’Andalusia. Els ingressos han caigut en picat i les aportacions de la delegació valenciana encara són considerables, però podrien veure’s afectats si la direcció d’Arrimadas els obliga a incrementar la seua solidaritat.
I si Fernández no acaba sent designat síndic? Ell ha confessat a les persones més pròximes que, en aquest cas, es quedaria a l’última fila del grup com si res no haguera passat. D’altres pensen que, en aquest supòsit, seria premiat amb una sindicatura adjunta. Siga com siga, ell no afluixarà el to. No pensa abdicar del seu discurs de reminiscències ultradretanes. Una dialèctica que el fa connectar amb alguns diputats de Vox als quals li encata escoltar a l’hemicicle. Assaborir els parlaments de Vox és el veritable gran premi que s’endurà del seu pas per les Corts... I potser, qui ho sap, un lloc a les llistes del partit de Santiago Abascal.