Fins ara, el contacte amb el bel·licisme de Toni Cantó s’ha produït, molt esporàdicament, als escenaris de teatre i els platós on s’han rodat alguns dels films en què ha participat. Obres i pel·lícules en què la guerra no era el fil argumental, sinó que encarnava el context històric.
Les seues úniques nocions del que significa una batalla mínimament real es remunten un lustre enrere, quan militava a UPyD i va formar ticket amb l’alcoià Fernando Llopis per tal de dirigir la delegació valenciana del partit. Contra pronòstic, ni la seua popularitat ni la condició de candidat predilecte de la presidenta, Rosa Díez, no van ser elements suficients perquè la seua llista resultara guanyadora. S’hi va imposar la que liderava Alexis Marí, guàrdia civil de carrera nascut un 18 de juliol. Allò sí que va ser un colp.
La desfeta electoral de Ciutadans el 10-N ha obert la caixa dels trons a la formació taronja. Entre el llistat de víctimes il·lustres ja figuren qui presidia el partit, Albert Rivera, qui va ser-ne el portaveu al Congrés, Juan Carlos Girauta, o fitxatges que s’han revelat estèrils, com el d’Edmundo Bal. Aquests dies es coneixia la mort política de dos pesos pesants més: la del secretari general, José Manuel Villegas, i la del secretari de comunicació, Fernando de Páramo.
Villegas era el seu home de confiança a la direcció estatal i De Páramo oficiava com a secretari de comunicació, el mateix càrrec que Cantó ocupa a la direcció valenciana. No obstant, sostingut pel flotador que representa el seu càrrec de síndic parlamentari a les Corts, ell no s’hi sent al·ludit. No sols això, sinó que demana que les dimissions en cadena no s’aturen a Madrid i tinguen continuïtat a València: “Hi ha més gent que n’ha d’assumir responsabilitats”, ha afirmat sobre el resultat a les urnes. Si li ho demanen, estarà encantat de recitar-ne els noms i cognoms.
La llista negra de Cantó
En un lloc preeminent destaquen el secretari d’organització, Emilio Argüeso, i el secretari d’acció institucional, Jesús Gimeno. Enemics íntims en el passat, l’arribada de Cantó a València els va convèncer de la necessitat de fer pinya en contra seua. L’acusen de voler controlar-ho tot i compten amb l’aval dels seus respectius superiors, Fran Hervías i José María Espejo-Saavedra, dels pocs fundadors de Ciutadans que de moment no abandonen el vaixell. Encara que tots dos —candidats per Barcelona— van ser arrossegats pel tsunami democràtic de les urnes, la renúncia de De Páramo a l’escó ha deixat aquesta acta en safata a Espejo, la persona que el seguia a la llista.
Els subdelegats provincials Luis Crisol (Alacant), Juan Córdoba (València) i Sandra Julià (Castelló) són els altres objectius prioritaris de Cantó, així com Fernando Giner, a qui fa mesos que hauria d’haver rellevat com a portaveu autonòmic. El maremàgnum postelectoral del 28-A i la repetició dels comicis va impedir que el relleu es materialitzara abans del 10-N. I ara, amb el partit en convulsió absoluta, dirigit per una gestora —els membres de la qual seran escollits el pròxim dissabte, 30 de novembre— i amb la decisiva assemblea general prevista per al mes de març, el recanvi no és factible.
No debades, un dels grans handicaps de Ciutadans és la seua estructura orgànica. Per tal d’evitar les baronies del PSOE va idear-se un model que separa clarament la línia organitzativa de la línia política. Així, el secretari d’organització i el secretari d’acció institucional detenen un poder immens, fins al punt de ser el principal nexe d’unió amb la militància i els centenars de regidors, respectivament. De la seua banda, el portaveu autonòmic fixa la posició del partit en els temes d’actualitat i és qui estableix el rumb ideològic. Si aquesta funció no recau en el síndic de les Corts —com ha passat en els casos de Carolina Punset, Alexis Marí, Mari Carmen Sánchez i, ara, amb el mateix Cantó— l’embolic pot arribar a ser considerable.
Es tracta, a més, d’un partit enormement jerarquitzat. El president estatal es troba per damunt del bé i del mal, gairebé resulta intocable. El secretari general designa els portaveus de cada comunitat. El secretari d’organització i el secretari d’acció institucional fan exactament igual amb els seus subordinats autonòmics, que al seu torn són els encarregats de nomenar les persones que faran aquestes tasques a cada província.
Un sistema en cascada que esdevé un contrapès evident quan el secretari d’organització i el secretari d’acció institucional, com succeeix en el cas valencià, estan enfrontats al portaveu autonòmic o el síndic parlamentari. Per això, la pugna entre Cantó i el tàndem Argüeso-Gimeno —amb els seus lloctinents Crisol-Córdoba-Julià treballant a ple rendiment per les agrupacions locals— es preveu interessantíssima. La supervivència política de Cantó està en risc seriós. O, dit a la manera televisiva, Cantó ha de demostrar que en política, efectivament, disposa de Siete vidas.
El mapa del conflicte
En ser proclamat número 1 a la Generalitat per Ciutadans, Toni Cantó va marcar-se dos reptes: desterrar de les institucions Ximo Puig i Mónica Oltra i fer fora de la cúpula valenciana del partit Argüeso i Gimeno. Ja era coneixedor del control ferri que tots dos exercien al si de la formació, però una cosa era seguir-ho a distància des d’un escó del Congrés, i una altra, de molt diferent, patir-ho cada dia en carn pròpia. Ell aspirava a regnar, no sols a ser el candidat.
El primer bany de realitat va arribar amb l’elaboració de la llista a les Corts, en què a penes li van permetre d’incorporar tres persones de confiança: l’ex-UPyD Fernando Llopis, l’exdiputada provincial i exmilitant del PP Mamen Peris i Ruth Merino, una tècnica d’hisenda neòfita en política a qui havia conegut a través de Vicente Ten, que també era tècnic d’hisenda i havia acompanyat Cantó al Congrés durant tres anys.
L’aparició d’informacions a la premsa sobre l’opacitat de les despeses del grup parlamentari de Ciutadans va provocar que els noms d’Emilio Argüeso i Juan Córdoba foren esborrats a última hora de la llista de les Corts. Cantó no els volia al costat seu. Tots dos havien estat els principals responsables del grup a la legislatura eixint i la manca de transparència a l’hora de justificar les assignacions econòmiques dels exercicis de 2017 i 2018 era l’excusa perfecta per desfer-se’n. Tanmateix, de seguida van trobar recer al Senat i la Diputació de València, respectivament.
La millora dels resultats de Ciutadans als comicis del 28 d’abril al País Valencià va traduir-se en 18 diputats, cinc més que al mandat anterior. Quan tot just han transcorregut sis mesos de convivència a les Corts, la divisió ja és total. Nou d’ells estan alineats amb Argüeso i Gimeno: des del secretari segon de la mesa, Luis Arquillos, fins a la portaveu adjunta Yaneth Giraldo, passant per Jesús Salmerón, Patricia García Guasp, Cristina Gabarda, Rosa Menor, José Antonio Martínez Ortega, Mercedes Ventura i Eduardo del Pozo. Del costat de Cantó, a l’altra banda del ring, figuren la portaveu adjunta Ruth Merino, Fernando Llopis, Mamen Peris, Toni Woodward, María Quiles, Carlos Gracia i Emigdio Tormo. L’únic que opta per la neutralitat, a la manera suïssa, és Vicente Fernández. Cal recordar que, la legislatura passada, la majoria del grup va ser capaç de remoure Marí com a síndic parlamentari. No seria cap novetat, doncs.
Lluny de la moqueta, en la fredor de les agrupacions, el panorama resulta més inhòspit encara per a Cantó. I és que compta amb escasíssimes veus favorables al sud: a Alacant, Oriola, Elda, Novelda o Alcoi està en minoria franca. Són els feus meridionals més destacats conjuntament amb Elx, que es mostra dividit. L’única agrupació obertament cantonista és la del Campello. De fet, l’agost passat, Cantó ni tan sols va ser capaç de designar, com volia, tres dels nou assessors de Ciutadans a la Diputació d’Alacant. L’equip d’Argüeso va designar-ne els nou. Entre les víctimes figurava Carlota Woodward, filla d’un dels set diputats autonòmics alineats amb el portaveu a les Corts.
La ciutat València —d’on és oriünd Cantó— es troba migpartida, encara que ell s’esforça a guanyar-hi suports. Divendres passat designava com a nou cap de gabinet Pablo García Medrano, coordinador del districte d’Abastos, en detriment d’Alvise Pérez, un polèmic tuitaire que havia escorat molt a la dreta el missatge de la formació. Amb tot, a la demarcació de València, tant Córdoba com Gimeno —acompanyat de la seua severa mà dreta, Juan Cruz, un sindicalista veterà del CSIF— imposen la seua llei. La del contacte directe amb els edils i els afiliats de base. La feina de formigueta del dia a dia, allunyada dels focus i dels despatxos luxosos. És així com han aconseguit agrupacions importants com les de Paterna o Requena, per posar dos exemples.
A Castelló, on la xifra de militants és molt inferior, la guerra va iniciar-se fins i tot abans de les eleccions municipals del 26 de maig. Al darrer minut, quan finalitzava el termini per a presentar les candidatures davant la Junta Electoral, la subdelegada territorial, Sandra Julià, va registrar una llista en què l’aspirant a l’alcaldia de Castelló de la Plana no era Jesús Merino sinó Alejandro Marín-Buck. Merino, el preferit de Cantó i germà de la síndica adjunta a les Corts, va presentar una denúncia davant la Fiscalia contra Sandra Julià i el líder del partit a la ciutat, Félix del Pozo, per un presumpte delicte de coaccions i contra el dret al sufragi. Ara, els opositors a Cantó, tal com va avançar l’edició digital d’EL TEMPS, reclamen el cap del secretari d’acció institucional i regidor a la capital de la Plana, Benjamín Martí, i, sobretot, el de la regidora a Benicàssim i portaveu del partit a la Diputació de Castelló, Cristina Fernández, als quals acusen de desentendre’s per complet de la campanya del 10-N. Martí i Fernández són de les poques persones de Cantó a la província.
El soldat Cantó
L’escenari tan complex —a cap altra autonomia Ciutadans no travessa una divisió interna tan profunda— ha fet que Cantó es pose la vestimenta de soldat ras i comence a trepitjar les agrupacions. És ben conscient que aquesta guerra pot convertir-se en el seu Vietnam particular, però es juga la carrera política i no té la intenció de canviar novament de partit, malgrat les insinuacions malèvoles que se succeeixen sobre la seua possible fugida cap a Vox.
Després de rebre la galtada electoral, diumenge 10 de novembre, i de plorar la dimissió de Rivera, dilluns 11, Cantó va programar un acte amb militants al centre de Valènciaper al dijous, 14 de novembre. S’hi van donar cita prop de 200 persones, a qui el protagonista va encoratjar perquè continuaren batallant pel projecte. “Els afiliats sou els que teniu el futur del partit a les vostre mans”, va advertir-los. A continuació, va lloar sense embuts la tasca d’Inés Arrimadas i va posar-se “a la seua disposició”.
—Tenim al nostre partit la primera dona que presidirà el Govern d’Espanya! —va exclamar com a colofó a la seua intervenció enmig del carrer.
En efecte, amb el cadàver de l’exlíder encara calent, Cantó ha repetit que, amb Arrimadas, els resultats de Ciutadans haurien sigut molt millors. A les Corts, davant els periodistes, va dir que, si hi tornara a haver eleccions avui mateix, trauria el doble d’escons. Dijous de la setmana passada, en declaracions a Plaza Radio, va anar-hi un pas més enllà: “Inés Arrimadas no és Albert Rivera, amb ella triplicaríem els nostres resultats”.
Ningú no discuteix que ella serà la nova presidenta estatal del partit. Com a secretari general es postula el vicepresident andalús, Juan Marín, que ha format un trident influent amb el seu homòleg castellanolleonès, Francisco Igea, i la consellera de Cultura madrilenya, Marta Rivera de la Cruz, erigida en la interlocutora madrilenya per les diferències insalvables que mantenen el vicepresident autonòmic, Ignacio Aguado, i la vicealcaldessa, Begoña Villacís. Marín, Igea i Rivera aspiren a moderar el discurs de la formació i evitar la descomposició o, pitjor encara, l’absorció per part del PP. El secretari general dels populars, Teodoro García Egea, ha dissenyat un pla per captar-ne descontents que involucra les direccions provincials del partit.
Cantó no manté una relació especialment estreta amb Arrimadas. Quan ell era diputat al Congrés, ella era diputada al Parlament català, i quan ella va estrenar-se a Madrid, ell acabava d’emigrar a València. Amb tot, el seu gran contacte a la direcció estatal tampoc no era Rivera, sinó Villegas. Ville, per als amics. El seu adeu trastoca els plans de Cantó d’aprofitar aquesta confiança per fer net a la direcció valenciana. Fa temps que l’un i l’altre somiaven de desfer-se d’Argüeso, Gimeno, Córdoba i companyia. Sense èxit, perquè Hervías sempre hi va actuar com a fre.
Cada cop més esglaiat, però, el síndic de Ciutadans ha decidit tirar pel dret. La setmana passada no va dubtar a plantar-se a Novelda i Oriola, on Marta Martín i Juan Ignacio López-Bas —números 1 i 2 al Congrés per Alacant— van convocar la militància. Dos actes organitzats pel comitè electoral provincial, copat pels contraris a Cantó.
Ell, sense dubtar-ho un segon, va instar el seu equip a retocar el cartell que circulava per les xarxes a fi d’incloure-hi la seua cara i el seu nom. Va dir que també hi seria present. La manipulació quedaria en evidència in situ, ja que Cantó no va poder intervenir fins al torn de precs i preguntes, com un afiliat qualsevol. Va ser en aquell instant quan va pronunciar el seu discurs i va tractar de captar suports.
L’elecció dels compromissaris amb vista a l’assemblea general de març indicarà el seu pes real al si del partit. N’hi ha que tenen clar que n’eixirà vencedor, perquè és la cara més coneguda i qui parla més clar. D’altres, per contra, avisen que el seu contacte amb la militància ha sigut tan reduït que se’n pot ressentir. I apunten el nom de Marta Martín, precisament, com a possible alternativa: catedràtica universitària de Comunicació audiovisual i publicitat, va coincidir amb Cantó a UPyD i ha renovat l’acta de diputada al Congrés, on coincidirà amb Arrimadas, Espejo i companyia. Allà on Toni Cantó ja no disposa del seu protector Villegas. Martín, de tarannà més moderat que no ell, compta amb la confiança de l’eurodiputat Luis Garicano, una veu bandejada per Rivera que ara Arrimadas podria enfortir.
Per a Cantó, de fet, Madrid cada dia s’assembla més a Hanoi, i València, a Saigon. Es troba immers a la guerra del Vietnam i vol eixir-ne viu.