Després de lliurar telemàticament l’acta de diputat a les Corts, Toni Cantó va agafar el mòbil, va entrar a Twitter i va comunicar la notícia com qui comparteix el naixement d’un fill o un casament. En un tuit clar, concís i precís, tal com marquen els cànons del periodisme, va informar que ja no era parlamentari valencià: “Ya es oficial”, va escriure, i tot seguit va afegir un “#libre” tan exultant que semblava escrit per un dissident veneçolà fugit d’aquell país.
Però no. Cantó no abandonava en aquell moment la Valencia de Veneçuela amagat als baixos d’un autobús, sinó la València on va nàixer, la circumscripció per la qual 250.267 persones van escollir-lo diputat el 28 d’abril de 2019. Ha conservat l’acta a penes 1 any i 10 mesos, i ara, alliberat per complet de les seues obligacions amb els valencians, es permet dir coses com que no descarta acudir a un míting d’Isabel Díaz Ayuso, l’heroïna que lluita per defensar els madrilenys de l’opressió del Govern espanyol i la resta d’autonomies.
La llibertat de Cantó, però, ha condemnat el grup que l’acompanyava. El desgovern és total. Sense la seua presència, ningú no té prou autoritat per marcar-ne el rumb. Com els entrenadors de futbol que mantenen un onze fix i deixen sempre els mateixos jugadors a la banqueta, Cantó va condensar el protagonisme en uns pocs diputats i va bandejar-ne els altres. La seua marxa ha provocat l’apoderament dels que se sentien titulars i no disputaven ni un minut.
Són, precisament, els diputats afins a l’exsecretari d’Organització del partit, Emilio Argüeso, que aquest dimecres comunicava la seua baixa a Ciutadans i el seu pas al grup mixt del Senat després que el partit li obrira un expedient d’expulsió per afavorir el transvasament de càrrecs significats de Cs cap al PP en una estratègia coordinada amb qui fou secretari d’Organització estatal, Fran Hervías, que recentment ha comunicat el seu fitxatge pels populars.
El colp a Argüeso busca aturar la sagnia de baixes —aquest dijous es coneixia la de Marta Martín, que sí que ha renunciat a l’acta al Congrés— i desactivar el seu grup de fidels a les Corts valencianes en ple procés de substitució del síndic. Les persones de confiança de Cantó s’han quedat òrfenes després de l’espantada de qui era el seu referent, i els afins a Argüeso, de la seua banda, estan disposats a fer valer la superioritat numèrica.
El sector argüesista té clar que la direcció del grup ha de recaure sobre Vicente Fernández o Mamen Peris. Promouen a ell com a síndic i a ella com a adjunta. Fernández és un advocat valencià de 55 anys escollit per la demarcació de Castelló que, de moment, compatibilitza la feina de lletrat amb la de diputat. Les intervencions de Fernández a les Corts destaquen pel seu to vehement i els posicionaments clarament escorats a la dreta. Representa l’ala més dura del Ciutadans valencià.
El perfil de Peris és diferent. Antiga militant del PP, Argüeso va promocionar-la a la Diputació de València, on va estar de 2015 a 2019. Amb Cantó va aconseguir ascendir a una de les dues sindicatures adjuntes, convertint-se en una persona propera al síndic, però el seu adeu i la convicció que l’argüesisme és majoritari l’ha feta ressituar-se. Com el camaleó que encarnava Cantó a la televisió, Peris està jugant fort per obtenir el suport dels argüesistes, convençuda com està que la via Fernández no serà acceptada pel seu tarannà extremista i que ella pot acabar erigida en la síndica del grup.
Peris, de fet, jaactua com a síndica in pectore. Davant l’estupefacció general, ha començat a assignar tasques als diputats amb vista al ple de la setmana vinent, en què el gran enigma és qui farà la pregunta al president en la sessió de control de dijous. L’altra síndica adjunta —Ruth Merino— hi té el mateix dret, però Peris ha optat per la tàctica dels fets consumats. El desgavell és considerable i un dels diputats, l’il·licità Emigdio Tormo, ja ha comunicat que no pensa defensar els punts que tenia previstos en la sessió plenària de dimecres i dijous.
Tormo, un zaplanista que en temps no tan llunyans va formar part del nucli de confiança més estricte d’Argüeso, ara se sent en terra de ningú. Va apostar per Cantó i es troba completament desubicat, conscient que no és valorat pels uns ni pels altres. A ningú no li sorprendria que optara per la deserció i emprenguera el camí dels no adscrits, un grup encara no estrenat a la legislatura en curs però que Ciutadans té molts números d’alimentar pròximament. Si la divisió de Cs no acaba amb algun diputat no adscrit o una escissió com la dels Agermanats de la legislatura passada, serà contra els principis de la ciència.
Fernández tampoc no pertany al sector argüesista originari, però ha sabut aproximar-se així que ha vist que eren majoria. Amb tot, una vegada que se li ha ofert la sindicatura, una eventual negativa —encara més sense el premi de consolació que significaria ocupar una de les dues sindicatures adjuntes— podria animar-lo a emigrar als no adscrits.
Però la gran por que envaeix la direcció estatal del partit és que, en efecte, es produisca una escissió en tota regla. I és que, dels 18 diputats, un terç del grup estaria disposat a anar fins les darreres conseqüències. Són els argüesistes de pedra picada, és a dir, Patricia García Guasp, Cristina Gabarda, José Antonio Martínez, Yanneth Giraldo, Jesús Salmerón —qui els lidera, d’alguna manera— i Asunción Sanchis, àlies Sunsi, qui, com va informar EL TEMPS dimarts passat, ja simpatitza obertament amb el PP.
A més de Fernández i Peris, el secretari segon de la Mesa de les Corts, Luis Arquillos, i el diputat ras Eduardo del Pozo també s’han afanyat a posar-se del costat de l’argüesisme. Cap dels quatre no és pata negra, però no han dubtat a alinear-se amb la majoria. I Mercedes Ventura, que es manté neutral com si fora suïssa, ha fet saber que mereix una sindicatura adjunta però es conformarà amb mantenir l’àrea d’educació en què ja està especialitzada.
Davant aquesta majoria, qui en queda? Els diputats que van liderar l’oposició al Consell amb Cantó: Ruth Merino, Fernando Llopis, Carlos Gracia, Maria Antonia Quiles i Tony Woodward. El sector majoritari desconfia dels tres primers per l’enorme sintonia amb Cantó, mentre que Woodward, que pel seu caràcter no desperta animadversió, precisament té aquest hàndicap: en un partit de futbol, ningú no va acostuma a anar amb l’àrbitre. Pel que fa a Quiles, secretària de comunicació de la direcció autonòmica, té bon feeling amb Peris.
La proposta invàlida de Cantó
Dimarts, a la reunió en què va acomiadar-se del grup, Cantó va proposar que el grup quedara liderat per Merino, amb Llopis i Peris com a síndics adjunts. Els dos homes de confiança del seu equip, Pablo García Medrano i Tomás Pascual, van proposar que es votara en una urna aquesta proposta conjunta de relleu, cosa que van declinar de ple els crítics.
Del trident en qüestió tan sols es mostren indulgents amb Peris i, en el millor dels casos, estarien oberts a mantenir Merino en una de les dues sindicatures adjuntes. “Ara és el nostre moment, actuarem tal com van fer ells amb nosaltres quan controlaven el grup”, afirma una persona del sector del ja exmilitant Argüeso.
La possibilitat que el grup patisca una sagnia a les Corts valencianes —el grup més nombrós que li queda a Cs a nivell autonòmic, a banda de l’andalús— és una amenaça que obsessiona la direcció estatal. Per això tractaran d’intervenir amb molta cura, sabedors que una imposició que desagrade la majoria del grup podria deixar-lo dividit.
A Madrid, el secretari d’Acció Institucional, Borja González, es debat entre agradar els incondicionals d’Argüeso, a qui volien fora i acusen de treballar per al PP, o bé inclinar-se per alguna persona de les que treballava colze a colze amb Cantó, qui ha abandonat totes les funcions que ostentava i malparla del partit a cada entrevista. Un dilema considerable.
Amb tot, el perfil seriós de Merino no està descartat. Es valora que no estiga tacada per baralles internes, de les quals sempre s’ha mantingut al marge. S’ha estrenat en política a la legislatura en curs i s’ha centrat en la gestió. Molts dels parlamentaris destaquen la seua capacitat de treball.
De fet, va demostrar habilitats negociadores en el procés de tramitació dels Pressupostos, que va liderar amb Woodward, i manté una relació afable amb la resta de síndics. Es podria donar la circumstància que la direcció estatal la proposara com a síndica però que la comminara a ser laxa en la negociació de la resta de responsabilitats del grup, concendint més espai als crítics a fi d’evitar fugues. Caldria veure si ella ho acceptaria.
“Si Madrid ens imposa un síndic que no volem, no tindrem síndic”, adverteixen els seguidors d’Argüeso, conscients que són els diputats del grup els qui tenen la potestat de designar-lo, segons marca el reglament de les Corts. “Seria una situació anòmala, però el partit ja porta tantes situcions anòmales que en seria una més, simplement”.
De moment, el secretari d’Acció Institucional valencià, Jesús Gimeno, mantenia aquest dijous una ronda de converses presencials i telemàtiques amb els 18 membres del grup per sondejar-ne les preferències, que tot seguit elevarà al seu homòleg estatal. Encara que la decisió del relleu del síndic s’ha d’adoptar en 24 hores després de la renúncia de l’anterior, el fet que Cantó lliurara l’acta ahir i que hi haja per davant un cap de setmana llarg ha permès ajornar la decisió fins la setmana vinent. Ningú no vol donar un pas en fals.
Fernández, il·lusionat com un xiquet davant la possibilitat de passar de la darrera fila del grup a la primera, ha promès “treball i unitat” als seus companys alhora que els ha dit que “ja és hora de fer oposició”. Entén que Cantó ha adoptat una posició massa suau amb el Govern del Botànic. És complicat que la direcció estatal avale una candidatura d’aquest tipus.
Els detractors censuren el seu baix rendiment i el fet que, des que va esclatar la pandèmia, ha visitat les Corts de manera molt esporàdica perquè s’ha centrat en la seua feina de lletrat, a més de no participar en algunes de les reunions telemàtiques convocades pel grup en paral·lel. Si finalment no resulta ser l’escollit, la reacció de Fernández és imprevisible. Ja té el caramel a la boca i està assaborint-lo.
“No poden donar-los la clau de la casa, no poden fer-ho”, afirma una de les persones que van treballar còmodament amb Cantó en referència als seguidors d’Argüeso. “Si aquest partit té futur, no serà gràcies a ells, que no dubtaran a utilitzar-lo en benefici propi”, remata.
Les claus de la casa, però, sembla que no tindran propietari —o copropietaris— fins la setmana vinent.