El passat mes de gener, les autoritats egípcies presentaren un fabulós descobriment: la necròpolis de Saqqara, formada per una cinquantena de sarcòfags de l’Imperi Nou, de més de 3.000 anys d’antiguitat. La troballa la feu l’equip dirigit pel molt conegut i mediàtic Zahi Hawass, mentre excavava prop de la piràmide del rei Teti, el primer faraó de la sisena dinastia de l’Imperi Antic. La notícia va tenir abast mundial en qüestió d’hores. L’antic Egipte, el dels faraons, el dels jeroglífics... segueix fascinant. En especial a Occident. Quelcom que no és res de nou.
La influència egípcia
Ja en el segle V abans de la nostra era l’historiador i geògraf grec Heròdot qui proclamà el seu amor cap a la civilització del país del Nil, arribant a afirmar que la cultura grega s’entroncava amb l’egípcia.
Quan Roma ocupà la zona, el 30 abans de la nostra era, i creà la província romana d’Aegyptus, tampoc quedà al marge de l’encís de l’antiga civilització. No només recollí ingents quantitats de blat de la regió, sinó que robà totes les manifestacions artístiques —en especial els obeliscs— que l’interessà per portar-les a la capital, assimilà alguns elements de la religió egípcia, els emperadors llatins s’apropiaren de recursos propagandístics propis dels faraons...
Ni tan sols l’Europa medieval es pogué sostreure a l’encís egipci. La religió cristiana que abominava de qualsevol altra creença ultraterrenal acabà parcialment influïda per la de l’antiga civilització. Així, segons nombroses interpretacions, com, entre d’altres, la que publicaren Cristian Jacq i François Brunnier a la seva obra El missatge dels constructors de catedrals (1974), l’anomenada Verge Maria prengué característiques de deesses egípcies com Isis i Nut. En alguns moments, la devoció a aquesta Verge arribà a ser tan intensa que despertà reticències en la cúpula cristiana medieval, perquè considerava que podia fer ombra fins i tot al suposat crist-déu, que en aquest culte és la màxima referència.
Amb el Renaixement s’intensificà l’interès per l’antic Egipte. Es veia com una cultura exòtica i misteriosa. Gràcies a la impremta, a partir de mitjan segle XV s’anà multiplicant la producció de llibres que augmentaren l’encís egipci. Així, per exemple, just iniciat el segle XVI, el 1505, Aldo Manuzio publicava Hieroglyphica d’Horapol·lo, escriptor i gramàtic grec del segle V, una obra que va tenir un gran èxit gràcies al qual es publicaren altres nombroses edicions, com la de 1575, de Piero Valeriano, que incloïa excel·lents gravats del jeroglífics que despertaren la passió de les classes altes italianes interessades per la cultura.
Durant l’època coneguda com el Barroc —que amb diferències cronològiques segons cada país es considera que abasta tot el segle XVII i fins a inicis del XVIII— seguí vigent l’interès pels aspectes més misteriosos del llegat egipci, sobretot cap a aquells estranys símbols que no s’entenien però que despertaven una atracció impossible d’evitar entre les elits culturals europees.
A pesar de l’interès demostrat durant segles per una part de la distinció social i cultural europea cap a l’antic Egipte, el cert és que no fou fins a finals del XVIII quan esclatà en el Vell Continent allò que es pot qualificar de febre o massiva fascinació. A partir d’aleshores s’arribà a convertir en una passió tan intensa que les potències que controlaren el país —França i Gran Bretanya— espoliaren tot l’art que pogueren per emportar-se’l cap a les respectives metròpolis; es començà a estudiar l’antiga cultura i les dinasties faraòniques; s’iniciaren les excavacions seguint un mètode racional —que donarà lloc després a l’arqueologia i a la disciplina acadèmica especialitzada o egiptologia—, i s’assolí la capacitat d’interpretar els jeroglífics, cosa que emmirallà tot Occident i provocà una allau de fascinació com mai havia passat. Tant fou així com que acabaren per haver-hi fins i tot un corrent arquitectònic i un de pictòric inspirats en l’antic Egipte.
La fascinació
El pas de convertir l’interès per Egipte en desfermada passió es donà, en efecte, a partir de 1798. Fou l’any que el jove general Napoleó Bonaparte, amb només 29 anys, tingué el vistiplau del directori que governava França per envair aquell exòtic país. Al capdavant d’un exèrcit d’unes 55.000 tropes —desplaçades en 400 naus— desembarcà a Alexandria sense tenir resistència i, més tard, vencé el cos d’elit egipci, els mamelucs, i el futur emperador es va fer amb el control de les zones estratègiques del país.
A partir d’aleshores. els ocupants francesos iniciaren una sistemàtica recollida de material de la civilització egípcia antiga —dirigida pels 167 intel·lectuals que anaven en l’expedició—, que inclogué l’espoli de tot el que els interessà. La delegació cultural estava formada per matemàtics, científics, artistes, enginyers, naturalistes, geògrafs, arquitectes, geògrafs, naturalistes, dibuixants, lingüistes.... Napoleó ordenà la creació d’una administració a posta per estudiar in situ el que s’anava descobrint. Així va néixer l’Institut Egipci d’El Cairo, considerat l’inici del que posteriorment fou l’egiptologia. Els francesos descobriren la pedra de Rosetta, que, més tard —a partir de 1808—, permeté la comprensió i interpretació dels jeroglífics, una gesta que protagonitzà Jean-François Champollion, un jove nascut el 1790 que tenia una prodigiosa capacitat per aprendre idiomes —havia après el llatí amb 9 anys, l’hebreu amb 13, l’àrab amb 14....— i que sempre s’havia sentit atret per aquells antics símbols.
Quan tot l’espoliat, documentat i après de l’Egipte dels faraons arribà a París, fou sistematitzat a l’estil enciclopèdic i va ser publicat entre 1809 i 1822 amb el títol de Description de l’Égypte, una magna obra de 24 volums que incrementà encara més la fascinació cap l’antiga civilització arreu d’Europa.
Al llarg del segle XIX, la revolució industrial permeté l’eixamplament de l’interès per l’Egipte antic entre cada cop més classes socials. Es començaren a fabricar tot tipus de rèpliques a preus assequibles que la burgesia de classe mitjana podia adquirir. I més tard, fins i tot les classes més populars. Primer va passar a França, després a Gran Bretanya i llavors per tot el continent. Per exemple, per a les classes benestants es fabricaven joies d’or i plata, a vegades amb pedres precioses, en forma de petits sarcòfags, châtelaines —cadenetes que es portaven des de la cintura—, medallons amb piràmides gravades... I per als que no podien comprar aquestes luxoses ornamentacions, sempre quedava el recurs d’adquirir-les de metalls barats. La febre egiptofílica no feia més que intensificar-se any rere any.
Al mateix temps, s’exposaven per tota Europa milers de peces que s’espoliaven d’Egipte. Començaren el robatori massiu els francesos amb Bonaparte, però no es quedaren enrere els britànics, que ocuparen el territori el 1882 i el convertiren en un “protectorat” —se suposava que la diferència amb “colònia” era que aquesta no tenia data de caducitat i la primera emanava d’un tractat que durava només el temps que les autoritats locals necessitessin per poder autogovernar-se. Uns i altres robaren tot el que volgueren. A vegades l’espoli quedava dissimulat, sobretot quan formalment encara no existia el protectorat, rere la consideració formal de regals del valí egipci, Muhàmmad Alí Paixà, considerat pare del país modern als governs imperialistes europeus. Així, obeliscs, temples sencers, parts d’emblemàtics edificis, tota casta d’estàtues, mòmies... arribaren a Londres, París, Roma... durant dècades.
La importació de les riqueses patrimonials d’Egipte espoliades provocava episodis estrambòtics, com quan el cap de la fe catòlica Sixt V ordenà fer un exorcisme a l’obelisc que s’havia trasplantat a la plaça de Sant Pere del Vaticà; o quan es creia, a finals del XIX, que la pols que es generava quan es llevaven les vendes de les mòmies —robades a centenars— tenia capacitats curatives.
Les disciplines artístiques no es quedaren al marge de l’encís egipci. El corrent estilístic conegut com orientalisme, que triomfà entre la creació pictòrica academicista des de mitjans fins a finals del segle XIX, tingué en els motius egipcis —juntament amb els turcs i els del nord d’Àfrica occidental— una important via d’inspiració. Fins i tot es creà una modalitat arquitectònica anomenada estil neoegipci, un corrent historicista que feia servir imatgeria artística de l’Egipte antic a l’hora d’embellir les façanes principals de noves edificacions, públiques i privades, tant a Europa com a Amèrica, sobretot en el nord, en especial als Estats Units.
Encara s’incrementaria molt més l’encís egipci a l’últim terç de la centúria. L’obertura, el 1869, del Canal de Suez, el boom de la literatura de viatges especialitzada en Egipte, la desmesurada atenció que aixecà l’estrena a El Cairo, el 1871, de l’òpera Aida —amb una escenografia de temples, obeliscs i estàtues que recreaven l’antic país dels faraons—, de Giuseppe Verdi —i que tingué un enorme èxit posterior arreu d’Europa—, entre d’altres esdeveniments, ajudaren a fer créixer l’atracció cap a tot el que arribés del país del Nil.
Ja iniciat el segle XX, la seducció occidental per l’antiga civilització no disminuí gens ni mica. Al contrari, la facilitat de transport aixecà un intens interès a visitar el país de les piràmides. El turisme britànic i francès havia iniciat les visites organitzades a Egipte a finals del XIX, però, en començar la nova centúria, s’incrementà com mai el flux de visitants, gràcies al desenvolupament del transport. I per si faltava res, el 1922 es va esdevenir el que fou una explosió monumental d’abast global, d’embruix egiptològic, quan l’arqueòleg britànic Howard Carter descobrí la tomba de Tutankamon, a la vall dels Reis, situada a la necròpolis de Tebes —avui Luxor—, del tot intacte, amb la famosa màscara mortuòria d’or que deixà encisat el món sencer. L’expectació que generà aquella tomba va ser molt intensa durant les dècades dels anys vint i trenta —l’estil egipci influí en l’art decó de l’època—, fins a la Segona Guerra Mundial.
Després del conflicte no és que l’interès per l’Egipte antic decaigués, però en alguns casos degenerà cap a reproduccions kitsch de tota casta. Aquestes perversions estilístiques de mal gust, tanmateix, no han desdit mai la genuïna fascinació que a tot Occident ha inspirat la civilització dels faraons, com ho demostra el citat recent descobriment per part de Hawass i el massiu seguiment mediàtic que va merèixer.