Diu la llegenda que a l’aeroport de Frankfurt tenien un problema greu de neteja als lavabos. Els viatgers no l’encertaven a l’orinar i el terra estava fet un desastre. Fins que a algú se li acudí una idea salvadora. Van pintar a la tassa del vàter una mosca en estil hiperrealista i a mida natural. Bingo! Els homes van començar a apuntar correctament. Pot semblar una anècdota perfectament idiota, però té el seu punt. Si vols que la gent actuï d’alguna manera, fins i tot fent allò que no els ve de gust, cal donar-los una empenteta.
De la mateixa manera, en política quan les coses van mal dades sempre surt algú que proposa tustar amigablement l’esquena de l’adversari per evitar mals majors. No cal res molt obvi, tan sols un copet molt petit a l’esquena. És un gest gairebé imperceptible, però poderós. Tota una teoria de l’economia i de la política es basa en la necessitat de practicar el que recomanava a la TV3 de fa trenta anys el Capità Enciam: “Els petits gestos són poderosos”. Tot canvia, però tot torna. Del nudging abans en deien “tirar l’ham” i a veure si algú pica. La suggestió indirecta és més útil que les ordres del sergent xusquero i l’instint natural que ens fa seguir la massa també hi ajuda. Altrament no s’entén perquè la gent dona tants like a les xarxes socials o contesta cada dia un munt d’enquestes sobre temes que ni els van ni els venen. Senzillament fas clic a un botó... els teus amics ho veuen i (oh meravella!) fan el mateix.
L’aplicació de la teoria de l’empenta a l’economia i a la política es va popularitzar en un llibre de 2008 que és tot un clàssic de l’economia conductual: Nudge: Improving Decisions About Health, Wealth, and Happiness. Els autors són dos acadèmics nord-americans de la Universitat de Chicago: l’economista Richard Thaler, que va rebre el Nobel d’economia, i el filòsof del dret Cass Sunstein, assessor del president Obama i autor d’un llibre on s’explica que per entendre la història del món cal veure Star Wars.
Era qüestió de temps que a algú se li acudís adaptar-lo a la (trista) situació de la política espanyola i en especial a les relacions de l’Estat amb les colònies del Llevant. Quan Junqueras abandona la suposada via unilateral i quan des del Menesterio ofereixen una pasta per ampliar l’aeroport del Prat estan mirant la manera de donar una empenteta a la qüestió. De vegades fins i tot el nudge és massa obvi.
Les polítiques nudge són barates i espectaculars perquè afecten bàsicament les emocions. Hi ha alguns nudgings especialment famosos. Cal destacar el d’un carrer especialment empinat del Japó que a cada esglaó porta pintat el nombre de calories que disminueixen a cada passa. La gent que maleiria les escales, les puja com a exercici gimnàstic... i tan contents. De la mateixa manera quan compres el viatge d’avió per internet i el web et diu “queden tan sols dos bitllets”, l’empenteta ens fa comprar-los tot seguit. No fos cas que algú se’ns anticipés. El “cuentu xinu” és usar el que Thaler i Sunstein anomenen arquitectura de les decisions és a dir, buscar eslògans i fer petits gestos (com més idiotes millors) que “poden millorar en bona mesura la vida dels altres dissenyant entorns amigables per a l’usuari”.
La premissa bàsica és que quan es presenten dues opcions, les persones tenen tendència a triar la que resulta més fàcil per comptes d’optar per la més adient (i sovint més difícil). Tot és convèncer el personal que la decisió millor és la més fàcil, encara que això a llarg termini porti al desastre. Partint de la base que la conducta emocional i més primària de la gent és irreflexiva, ràpida i inconscient, un bon nudge a temps funciona la mar de bé. Quan l’empenteta s’amaneix amb paternalisme i una bona salsa de lliri tot entra més suau.
Totes les companyies dedicades a la brioixeria insalubre i al menjar preparat us explicaran que els seus productes son barats, fàcils de fer i divertits. Si descompteu que al cap de poc de fer-los servir us hi jugareu la salut, no hi ha cap problema. De la mateixa manera ara toca parlar de “reconciliació” i demonitzar els radicalots lletjos que s’oposen a fer-se petons amb l’Estat. La política als Països Catalans és una aplicació dels principis de l’economia conductual d’allò més barroera. Feu-me cas, llegiu Sunstein i us estalviareu problemes.