-Qui és vostè? Es podria presentar?
-Soc un advocat generalista de l’Hospitalet de Llobregat. M’estimo molt el Col·legi, i em preocupa la deriva que ha tingut en aquest últim període. No vull que això continuï quatre anys més.
-Quines possibilitats té de guanyar aquestes eleccions a Maria Eugènia Gay?
-N’hi ha possibilitats. El que no tenim són gaires mitjans econòmics. No podem fer enquestes i, per tant, no sabem del cert quines són les possibilitats exactes que tenim. El que sí que hem constatat és la bona rebuda a la nostra candidatura per part de molts companys. Aparentment hi havia d’haver una candidatura única, la de Gay, i conforme avança el temps veus més a prop la possibilitat de guanyar les eleccions. Hi confiem.
-La desmobilització electoral sol ser la norma en els òrgans col·legials. Això juga en la seua contra?
-Intentem fer-hi front anant a la gent a explicar-nos. Anant als jutjats, també als de totes les delegacions –Berga, Gavà, Vilafranca del Penedès, Igualada...
-I quins arguments els dona?
-Que un altre Col·legi és possible. Cal un Col·legi que sigui nostre, que estigui a disposició dels col·legiats i les col·legiades, que s’ocupi de facilitar-nos la tasca i la feina i que ens doni serveis. Que ens retorni en serveis el que paguem en quotes. Nosaltres, els advocats, defensem els drets dels ciutadans. I cal preguntar-se qui defensa els defensors. Si un company o companya pateix un problema d’abús per part de qualsevol autoritat, ha de saber que al darrere tindrà un Col·legi que l’empararà i que no es posarà de la part de qui abusa. Aquestes situacions d’abús ens les trobem cada dia anant al jutjat. Fer-te esperar una hora i mitja sistemàticament per fer un judici és una situació d’abús. Això ho hem normalitzat, i no hauria de ser normal. Jo sempre explico que quan estudiava a Saragossa, el tren trigava sis hores i mitja per arribar a Barcelona. A banda d’això, el tren sempre sortia amb una hora o hora i mitja de retard. Era la cosa més normal del món. Però ja no ho és. Ara, si hi ha un retard, Renfe se’n fa responsable. Aquests retards als jutjats no haurien de ser normals. No s’haurien de produir. Això és un desastre per l’economia del país, el fet que cada dia centenars de persones escalfin cadires tantes hores a l’espera de poder celebrar un judici. Un altre problema que hem patit darrerament és que els treballadors de l’àmbit de la justícia no hem estat considerats professió essencial per vacunar-nos contra la covid. Els cossos policials han fet recursos perquè els vacunin i nosaltres, que som els professionals dels recursos, no hem actuat. Aquesta actitud passiva, de no ser-hi, és la que no pot continuar des de l’ICAB. Necessitem un Col·legi que reaccioni.
-Si això és així, perquè malgrat totes aquestes mancances, la candidatura de Maria Eugènia Gay té més possibilitats de guanyar?
-Els mediterranis, per desgràcia, protestem poc. La nostra és una societat que un dia s’emprenya i resulta que es cremen contenidors, però durant la resta de l’any protestem menys que els ciutadans dels països nòrdics. Ens acomodem a les maneres de funcionar i, com que tota la vida ha sigut així, ens pensem que així han de continuar les coses. Aquest és un motiu genèric. Baixem, però, al terreny concret de l’advocacia de Barcelona i retrocedim en el temps. Pensem en un Col·legi de l’Advocacia que no arriba als 10.000 advocats. En aquest Col·legi hi ha un grup d’advocats que el fan funcionar i, quan hi ha eleccions, es convoca, per exemple, un partit de futbol sala per fer concòrdia. I els qui voten són els qui participen en aquesta jornada i els seus amics. Ara tenim un Col·legi que és de 24.000 col·legiats, i els qui participen en aquestes jornades encara són un centenar de persones. L’índex de vot continua sent el mateix, i l’abstenció s’ha disparat a nivell proporcional. Els acostumats a votar i a participar en les eleccions són els mateixos. La gran habilitat, en aquest cas, és que la companya que opta a la reelecció ha aconseguit incorporar a la candidatura, per exemple, un familiar de Jordi Pintó, fill del degà a qui Gay es va enfrontar en les anteriors eleccions a l’ICAB. També ha incorporat molts dels sectors que participen en aquesta manera de fer. Tant és així que hi havia la suposició, fins i tot, que potser no hi hauria eleccions perquè hi hauria una única candidatura. Perquè s’entengui, això és un poc el que acostuma a fer Florentino Pérez: ser reelegit sense eleccions perquè no té cap rival que aspiri a la presidència del Reial Madrid. Però els ha sortit un gra al nas. Perquè a banda dels qui acostumen a participar en aquests processos, hi ha molta més gent que no hi acostuma a participar. I d’aquesta gent, n’hi ha també qui està farta d’aquesta degana i que ens dona suport. Per resumir-ho diríem que, dintre d’aquest establishment, Gay té controlades les palanques de poder. Si a això sumes el tarannà nostre de no ficar-nos més enllà del que considerem la nostra feina estricta, doncs es crea la situació amb la qual nosaltres estem intentant trencar.
-En la seua candidatura s’ha envoltat de diversos juristes mediàtics. Sorprèn el nom d’Elpidio José Silva. Es tractad’una aposta estrictament mediàtica?
-Elpidio José Silva és un perfil interessantíssim i un cervell privilegiat. Ens dona un perfil ideològic que compensa, també, altres perfils que alguns aprofiten per titllar-nos d’un sector polític concret. Concretament d’independentistes. Elpidio José Silva, evidentment, no ho és.
-Hi ha, però, la tendència a relacionar la seua candidatura amb la de Joan Canadell a la Cambra de Comerç o amb la de Pere Barrios a la PIMEC. La seua no està impulsada per l’ANC, òbviament, però hi ha la interpretació que aquest és un altre intent de l’independentisme per fer-se amb els espais de poder de Catalunya.
-No tothom pensa així. Aquest és un relat intencionat per estigmatitzar-nos i impedir que guanyem les eleccions. Cadascú fa la seva guerra, i nosaltres no tenim res a veure amb l’ANC ni impulsem cap mena d’operació.
-Sí que s’emmiralla, en canvi, en l’etapa de Jaume Alonso-Cuevillas al capdavant de l’ICAB, entre 1997 i 2003...
-Això sí que és cert. Ell va guanyar contra l’establishment, i nosaltres mirem de fer el mateix. Aquella candidatura va ser trencadora i va suposar un canvi profund al Col·legi. El va canviar com un mitjó. Va modernitzar i va posar en solfa l’ICAB. Va crear, per exemple, la Comissió de Relacions amb l’Administració de Justícia, un òrgan que estava destinat a defensar els advocats davant els abusos de l’administració de justícia o a buscar la manera que aquesta administració funcionés tal com els lletrats pensàvem que havia de funcionar en el seu moment. Passats els anys, aquesta Comissió encara existeix, però ja no funciona. I s’ha de tornar a posar en marxa adaptada als temps moderns. Alhora, Cuevillas es va enfrontar al ministre de Justícia, Ángel Acebes, perquè tenia un tarannà batallador. Si considerava que una cosa no era adient s’enfrontava amb qui fos. Això també s’ha de recuperar: les coses s’han de defensar, peti qui peti. I d’altra banda, com que Cuevillas va protagonitzar una obertura de l’ICAB, això va anar acompanyat de la creació d’una Comissió d’Activitats Socials a partir de la qual es va crear la coral, l’equip de futbol, un concurs literari... Coses que encara funcionen i que són importants, perquè l’ICAB ha de ser un sindicat, un lobby i un club. És important crear un lloc de trobada per fer companyonia. Sobretot ara, que en som milers. Tot això s’ha deixat de la mà de déu i ara ho rellançarem.
-Què és l’ICAB dins de Barcelona i de Catalunya? Quin poder i quina té?
-Ara mateix no en té cap, volgudament. Entenc que el temor de l’establishment més reaccionari a que poguéssim guanyar les eleccions és la voluntat que això deixi de ser així. El Col·legi de l’Advocacia havia tingut en altres temps un pes important al si de la societat. Perquè allò més important que tenim els ciutadans són els drets fonamentals. I d’això ens ocupem nosaltres. Som els únics que podem garantir la defensa dels drets fonamentals. I això no ho haurien de fer els magistrats? Hauria de ser així. Però els drets fonamentals són la garantia de defensa del poble enfront del poder. I els jutges són el poder judicial. Com pot un poder fer la garantia de la defensa en contra d’ell mateix? Això és un oxímoron. Els governants, els parlaments, els jutges i els magistrats tenen l’obligació de ser garants dels drets fonamentals. Però no te’n pots refiar, perquè són poder. Només et pots fiar dels que som independents, que som nosaltres.
-I els actuals dirigents de l’ICAB no defensen els drets fonamentals?
-Ha quedat palmari que no ha sigut així. Hi ha hagut situacions en què no s’han pronunciat o manifestat. Posaré tres exemples. El Tribunal Suprem d’Espanya ha emès de manera sistemàtica diverses ordres d’extradició, totes tombades per òrgans judicials de diversos països. Això no és normal ni es pot normalitzar. Analitzar això, estudiar-ho i pronunciar-s’hi no és un tema polític, sinó de dret internacional públic i dret penal. I és la feina de l’ICAB. Segon exemple. Tenim la comissària de drets humans d’Europa dient-li a l’Estat espanyol que el delicte d’injúries a la corona s’ha de rectificar, perquè no lliga amb els drets humans. Llavors, des d’Espanya, les màximes autoritats no responen i s’hi acaba pronunciant el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, que no és el cap d’Estat ni el primer ministre. I els hi diu que s’ho estudiaran. Però estudiar-s’ho per quan? Mentrestant hi ha gent empresonada per aquest delicte. Això tampoc no és normal. M’atreviria a dir que el més patriota espanyol és qui més preocupat hauria d’estar per això. I davant d’això l’ICAB tampoc no diu res. No és un tema polític, sinó de dret penal. És la nostra feina.
-M’havia dit que em donaria tres exemples. En falta un.
-Tercer exemple. Tenim una pandèmia amb una limitació brutal dels drets fonamentals: no es pot sortir de casa, no es pot obrir el negoci, hi ha vulneració del dret del treball i de mobilitat. Se n’ha parlat a tot arreu. El Col·legi de Metges se n’ha pronunciat a bastament. I aquest no és el nostre tema? Ha dit alguna cosa l’ICAB? Novament, ni està ni se li espera. Novament, s’ha mirat cap a un altre lloc.
-L’ICAB tampoc no es va pronunciar el 14 d’octubre del 2019 amb la sentència del Suprem per sedició contra els impulsors de l’1 d’octubre. Hi va haver tensió?
-Hi va haver molts companys que volien un pronunciament, uns en un sentit i d’altres en l’altre. I novament, silenci. Tenir la meitat del Govern a la presó o a l’exili no és normal. Això no passa a tot arreu...
-Però potser un pronunciament, en un sentit o en l’altre, hauria estat contraproduent si del que es tracta és de mantenir la neutralitat.
-Parlar des de la perspectiva dels drets, des d’una perspectiva científica i enraonada, mai no pot ser contraproduent. Hi pots estar o no d’acord, clar, però això passa en tots els àmbits. No es pot exigir que tothom hi estigui d’acord, sinó que el pronunciament tingui coherència. El que no és coherent és dir, tal com va dir Maria Eugènia Gay, que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola era inevitable sense argumentar-ho amb un estudi jurídic al darrere. Això sí que es fer política.
-Un dels punts del seu programa és la defensa del català al si de l’administració judicial. Quins impediments n’hi ha, en aquest sentit?
-Hi ha jutges que són de fora i que són destinats aquí de manera temporal. Sobretot als pobles, no tant a Barcelona. Hi venen perquè no han tret un bon resultat a l’oposició i en comptes d’anar a Valladolid o a Sòria, per dir dues destinacions, venen aquí i s’hi estan el menor temps possible. Llavors hi aterren, no entenen l’idioma que s’hi parla i si algú se’ls adreça en català a alguns jutges ja els sembla bé i a d’altres no tant. Això per als qui se sotmeten a un judici pot ser un problema, perquè enraonen en una llengua que qui l’ha d’entendre no l’entén.
-I què pot fer l’ICAB en aquest sentit?
-No insistir els advocats perquè deixin de fer servir el català i atacar per l’altra via. Cal reivindicar que el català sigui un requisit obligatori per venir a Catalunya a exercir com a jutge o com a funcionari judicial. D’altra banda, amb els que hi arriben, o amb els que ja hi són, cal tenir empatia: posar-los un professor de català, estar damunt d’ells, ajudar-los... Si alguna persona ve de Valladolid i té certa animadversió envers el català, cal donar-los les eines perquè això canviï i normalitzar la situació. I potser, si es fan les coses d’aquesta altra manera, qui sap si els nouvinguts s’hi acabaran quedant.
-El líder de Ciutadans al Parlament, Carlos Carrizosa, va demanar el vot per a Maria Eugènia Gay i va criticar la seua candidatura. Li va fer un favor, amb aquest missatge?
-No ho sé. Evidentment, respectem la llibertat d’expressió de tothom. Més encara si és diputat, i més encara si és un company de professió. El que ens ha generat sorpresa és aquesta relació entre la candidata a la reelecció i el líder de Ciutadans. I ens preocupa l’estigmatització: ens poden criticar perquè es pensen que no en tenim ni idea; però per tenir, presumptament, una ideologia determinada... Pensem que això no és bo. No ens han de votar o deixar de votar pel que som, sinó pel que farem.
-Vol dir alguna cosa més que encara no haja dit?
-Sí. Que els serveis jurídics són serveis essencials. No són un luxe, i no pot ser que es paguin amb un IVA del 21%. Està molt bé reclamar la rebaixa de l’IVA cultural per anar al teatre. Però qui es divorcia n’ha de pagar un 21%? Jo crec que no. Cal reivindicar també el torn d’ofici. Es tracta d’un servei públic oferit per l’administració a costa dels que ofereixen el servei. Perquè si no l’has de pagar, és més fàcil demanar el servei. I aquest servei no està pagat com cal. L’empleador en aquest cas és l’administració. I la situació no és digna per qui ofereix el servei. Hi ha qui ho fa com un deure social, però no és exigible a tothom. Especialment en moments difícils com aquest. La situació de precarietat laboral a costa d’oferir aquest servei no és admissible. Hi ha advocats que l’ofereixen i que són menys que mileuristes. Això s’ha de combatre per dignificar les retribucions, com a mínim equiparar-les al salari mínim. Mentre es fa aquesta batalla, el mínim que entenem que s’ha de fer és que aquesta retribució estiga exempta de l’IRPF. Si a sobre que t’exploten et cobren l’impost, això em sembla que és impropi. Si es presta un servei que l’Estat no pot pagar, com a mínim que es rebaixi l’impost, no? Això haurem d’afrontar-ho a còpia d’enfrontar-nos a l’administració. Quan estàvem al Grup d’Advocats Joves, amb el Jaume Alonso-Cuevillas, vam organitzar una tancada al Col·legi de 24 hores per protestar contra la retribució del torn d’ofici. Em sembla que no s’ha tornat a fer gairebé mai una protesta d’aquest tipus. Si ho vaig fer quan era jove, també ho faré ara si cal fer-ho.