Els criminals de plom i de tenebra,
t'obrien pas, i segur caminaves
vers una mort, vers el mur popular
que se 't donà un matí qualsevol.
Tu, l'home bo, tu, l'home intel·ligent,
tu, la raó de tot un poble, caus.
Fragment del poema "In memoriam", del llibre Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941.
Vicent Andrés Estellés
Eren les tres de la vesprada del dissabte 24 de maig del 1941. Arribava el moment de la saca, el més temut cada dia pels reclosos a la galeria de condemnats a mort de la Presó Model de València, els xapats, en l'argot del penal. El funcionari responsable entrava a la galeria i deia els noms dels quatre presoners que serien conduïts a Paterna en la saca d'aquell dia: Antonio Agustín Gil, Leopoldo José Milla, Jacinto Ferrer i Joan Peset Aleixandre. Quedaven poques hores perquè foren afusellats. Un temps que Peset va aprofitar per escriure una carta de comiat als seus fills i a la seua esposa (vegeu la reproducció inèdita a la pàg. 25). Després, el portaren al mur del cementeri de Paterna, on més de dues-mil persones serien assassinades durant la llarga repressió franquista. Joan Peset en va ser un més. A les sis de la vesprada, era afusellat.
Acabava així el procediment sumaríssim d'urgència de la justícia militar franquista contra Joan Peset entre els anys 1939 i 1940 que ara edita la Universitat de València després d'un complex procés de restauració. En aquest document, s'evidencia que l'únic delicte que havia comès un home dedicat quasi tota la seua vida a la investigació havien estat les seues idees. Ho expliquen Marc Baldó i M. Fernanda Mancebo en el primer dels estudis introductoris a aquesta edició del procés a Joan Peset: "La justícia franquista va ser barroera i grossera. En aquest cas -com en molts altres- va perpetrar una sagnant revenja. El procés que es publica ho evidencia: va ser afusellat per les seues idees. La seua execució crida l'atenció perquè va ser escandalosa -com tantes altres ho van ser-, perquè d'alguna manera revela, descarnada, la naturalesa de la repressió franquista."
Peset era executat, però moria també d'una altra manera. El règim va fer que desapareguem de la memòria col·lectiva dels valencians durant els quaranta anys del franquisme. Amb l'arribada de la transició, va començar a ser restituïda la seua figura, que després ha rebut nombrosos homenatges. Ara, la Universitat de València fa un nou pas amb la restauració i publicació del procés, i amb els estudis introductoris de Marc Baldó i M. Fernanda Mancebo ("Vida i mort de Joan Peset"), i de Salvador Albinana ("Història d'un procés"). Una iniciativa que permet d'endinsar-se en les entranyes de la revenja franquista contra Joan Peset Aleixandre i també conèixer la magnitud humana d'una persona que va definir en breus pinzellades Max Aub a l'obra Campo de los almendros (1968): "Peset era un home bo com no hi ha. T un savi, un savi de veritat."
Un currículum sorprenent
Joan Peset va nàixer a Godella, població al costat mateix de València on la seua família tenia la segona residència, el 2 de juliol del 1886. La seua era una nissaga de metges valencians molt vinculats a la investigació, "una admirable dinastia de metges, i de metges humanistes, que han deixat un rastre inesborrable en la vida col·lectiva dels valencians", en paraules de Joan Fuster (vegeu requadre a la pàgina 24). Va educar-se, per tant, en un ambient propici per a l'estudi. "El primer que destaca -indiquen Baldó i Mancebo- és la precocitat intel·lectual i la capacitat de treball. En efecte, Juan Peset va ser un adolescent i un jove molt judiciós. Té un currículum acadèmic sorprenent." L'any 1901 va acabar el batxillerat i va obtenir el títol de perit químic, el 1905 ja era perit mecànic, el 1906 aconseguia les llicenciatures de Medicina i de Ciències, el 1907 es doctorava en Medicina i en llicenciava en Dret, el 1908 es doctorava en Químiques i un any després en Dret. Va ser una meteòrica obtenció de títols que va combinar també amb estudis fora de l'estat espanyol, a Alemanya i a l'estat francès, amb alguns dels especialistes europeus més importants de la seua època.
"No era possible aprofitar més el temps -precisen Baldó i Mancebo-. El 1909, quan tenia vint-i-tres anys, havia culminat una brillant carrera universitària. Quan observem aquesta espectacular trajectòria -esmaltada d'excel·lents- es descobreix, més enllà del seu talent, el seu caràcter, la seua tenacitat, la seua capacitat de treball. Joan Peset era un gran treballador, la investigació científica i el laboratori el van atrapar per a sempre."
Amb tota aquesta trajectòria, Peset s'havia especialitzat en medicina legal i toxicologia, uns coneixements que el conduirien a ocupar la càtedra d'aquesta especialitat en la Universitat de Sevilla el 1910. Encara no tenia vint-i-quatre anys. En aquesta ciutat, començaria la seua activitat professional, polièdrica. Peset va investigar incessantment, va ser un mestre que va crear escola ("Peset -indiquen Baldó i Mancebo- va fer escola científica, una novetat en l'Espanya del segle XX amb escassos precedents") i va treballar a peu de camp en la pràctica professional de la medicina preventiva en diferents administracions. A Sevilla, va fer-se càrrec del laboratori bacteriològic municipal des d'un any després de la seua arribada a la ciutat. Pedró Laín Entralgo, qui fóra deixeble seu, va valorar la labor de Peset en uns volums d'homenatge que li va dedicar la Universitat de València l'any 1982: "Juan Peset va ser, en efecte, l'home que va donar nivell vertaderament europeu a la nostra medicina legal." Peset encara va tenir temps de pertànyer a altres institucions i de participar en nombroses trobades. L'any 1913, per exemple, va prendre part en el I Congrés de Metges de Llengua Catalana, del qual son pare, Vicent Peset Cervera, va ser un dels presidents d'honor.
Tota aquesta tasca la va continuar el catedràtic quan es va traslladar a València per ocupar la càtedra de Medicina Legal i Toxicologia l'any 1916. En la seua ciutat, Peset va compatibilitzar l'activitat incessant a la facultat amb el treball pràctic, la direcció de l'Institut Provincial d'Higiene. Peset seria un home dedicat en cos i ànima els múltiples vessants del seu ofici fins el 14 d'abril del 1931.
La vida de Peset, com la de tants altres homes d'universitat i intel·lectuals, va donar un tomb aquell dia, amb la proclamació de la República. Començava la seua activitat política, que ocuparia uns pocs anys de la seua vida, encara que mai va deixar d'exercir com a metge. "La seua activitat política -assenyala Lluís Aguiló- sols constitueix un aspecte parcial i marginal de la seua activitat, encara que aquesta dedicació li costaria la vida."
Peset es va afiliar a Acción Republicana, el partit de Manuel Azana, amb l'ideari del qual havia simpatitzat des d'un primer moment. Home d'idees republicanes moderades, Peset va ocupar, de la mà d'aquesta formació, el càrrec de rector de la Universitat de València des del 1932 fins al 1934. Ja havia estat degà de la Facultat de Medicina (1930-1931) i vicerector de la Universitat (1931-1932). El compromís polític més ferm arribaria, tanmateix, els darrers anys de la República.
El maig del 1935, quan governava la coalició dretana que va protagonitzar el bienni negre, va participar en la preparació del míting republicà de Mestalla, en el qual Manuel Azana, davant de 60.000 persones, una fita en aquella època, va proposar que s'agrupara tota l'esquerra en una candidatura única, una fórmula que finalment donaria el poder als progressistes amb les sigles de Front Popular. "Peset -constaten Baldó i Mancebo- va passar a ser una figura política local. Sense buscar-ho, però tampoc sense esquivar-ho." Peset, conduït per les circumstàncies, es posava en primera fila.
El candidat més votat
Home molt estimat a la ciutat per la seua reputació com a catedràtic i perquè combatia, a peu de camp, malalties com el tifus o feia campanyes de vacunació, l'exrector es va presentar a les eleccions de febrer del 36 en la candidatura del Front Popular a València en representació d'Izquierda Republicana, la fusió de l'Acción Republicana d'Azana amb altres partits republicans. El Front Popular desconcertava així la dreta en presentar com a un dels candidats un home que representava tot el contrari d'allò que els futurs franquistes volien identificar amb els partits esquerrans. Amb tot aquest bagatge, i malgrat un tarannà polític molt dèbil, que el mateix Peset reconeixia, va ser el candidat més votat de la circumscripció de València en uns comicis en què l'esquerra va recuperar el poder. Cinc mesos després, esclatava la guerra. No van tenir ni temps de governar.
Alguns autors han assenyalat que el paper de Peset en el conflicte va ser molt menys rellevant del que hauria calgut esperar pel seu prestigi. Va fer-se càrrec d'hospitals a Castelló i a València, i va complir com a diputat en unes Corts amb una activitat parlamentària més aviat magra. Uns treballs que durant els primers mesos de la conflagració, en què elements incontrolats, sobretot anarquistes, van prendre's la justícia per la seua mà, va compaginar amb l'intent de salvar tantes vides de persones vinculades a la dreta com va poder. Va refugiar persones a sa casa, va realitzar mútiples gestions per salvarne unes altres i va protegir esglésies de gent que les volia cremar. Peset, fins i tot, va salvar la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats d'una multitud que la volia destruir els primers dies de la guerra i la va traslladar a l'Ajuntament de València perquè fóra custodiada. En els pocs articles polítics que va escriure durant la guerra continuava insistint en la necessitat d'evitar els excessos. "Els instints, alguns destructius, que habiten als baixos fons de la personalitat, necessiten ser limitats", reclamava en un d'aquests papers.
El mateix Peset va confessar que alguns capitostos anarquistes veien amb molt de recel totes les seues gestions. Eladi Garcia, dirigent d'Izquierda Republicana, en favor de les persones perseguides no era ben vista per "determinats elements de la CNT-FAI, i entre ells un tal Baldomero El Francés", que volien assassinar-lo.
Joan Peset, com havia fet al llarg de tota la seua vida, va complir fins al final amb la seua responsabilitat, i va acudir a la darrera sessió de les Corts republicanes, celebrada a Figueres l'I de febrer de 1939. Des d'allà va creuar la frontera amb l'estat francès, i va trobar-se amb els milers d'exiliats republicans que començaven a sortir de l'estat espanyol, però, a diferència de quasi tots els altres, no va voler quedar-se, i va tornar a València, on encara va intervenir per mediar en el colp d'estat del coronel Casado, quan la República ja agonitzava.
Acabada la guerra, Joan Peset, amb tots els seus fills (Vicent, Joan i Xavier), va viatjar al port d'Alacant, on va esperar uns vaixells que mai no van arribar. Va ser fet presoner i el van enviar al camp de concentració d'Albatera, a Albacete. Després, el van traslladar al camp de concentració de Portaceli, i des d'allà, quan va ser tancat el camp, a la presó de Portaceli, al desembre del 1939. Finalment, el 15 de gener del 1940, el van internar a la Presó Model de València. El tribunal havia requerit la seua presència perquè fóra sotmès al consell de guerra sumaríssim número 13.291-V.
El 6 de juliol de 1939, la Delegació Provincial de Sanitat de Falange havia presentat una denúncia contra Peset avalada per dotze signatures il·legibles. La justícia militar va requerir els noms d'aquestes dotze firmes, i la Delegació va tornar a enviar la denúncia amb els noms dels acusadors. Aquesta vegada, però, n'eren tan sols tres: Francisco Marco Merenciano, Àngel Moreu Gonzàlez-Pola i Antonio Ortega Tena. Tres metges falangistes. Salvador Albinana, en l'article introductori al procés, detalla que Àngel Moreu havia estat un antic militant de la Dreta Regional Valenciana i membre de la Quinta Columna, i Francisco Marco Merenciano, director de l'Hospital Psiquiàtric de València, va participar en la comissió depuradora de Magisteri de la Diputació de València. Carlos Castilla del Pino (Preterito imperfecto, 1997) assegura que Marco Merenciano era "un catòlic sectari fins extrems que haurien de fer-lo temible als anys de la postguerra". L'any 1942, davant un auditori de falangistes, Marco va dir: "El marxisme (benvolguts col·legues) és una malaltia i en les nostres mans està el tractament." Amb una metàfora mèdica, explicava la magnitud de la revenja.
"Responsable indirecto de desmanes y atropellos"
Dos mesos després de la denúncia, el 16 de setembre, l'auditor de guerra de la III Regió Militar, Fernando Bosch, va procedir a instruir un judici sumaríssim d'urgència que es va encomanar al Jutjat Militar número 10, que entre el 6 i el 16 de febrer del 1940 va celebrar la primera fase testimonial, en la qual van declarar unes vint persones. Els tres denunciants, a part d'algun altre testimoni com Víctor Crespo, van parlar en contra de Peset, però amb unes incriminacions més que boiroses. Per a Antonio Ortega, era "responsable indirecto de desmanes y atropellos"-, "Concretament no es pot dir que haja tingut intervenció directa en fets delictius determinats", va confessar Marco Merenciano. "Aunque no se pueden señalar hechos delictivos en concreto en que haya intervenido aquél directamente -va dir Àngel Moreu-, cae sobre aquél la responsabilidad de muchos de los desmanes y atropellos acaecidos en esta capital por su negación reiterada a prestar ayuda a personas sanudamente perseguidas por las hordas rojas". Les úniques acusacions de caire criminal durant el procés van ser que el processat no va fer totes les gestions al seu abast per alliberar familiars de Juan José López Ibor (el conegut psiquiatre i sexòleg franquista, que havia estat deixeble de Peset) i del metge Vicente Pallarès, que havien mort assassinats. Cap d'aquestes difuses acusacions van ser provades durant el judici. El mateix López Ibor va testimoniar a favor de Peset: "Con toda franqueza puedo decir que hizo cuanto pudo, y que en aquellas circunstancias no podia humanamente hacer mas."
La resta dels testimonis, quasi tots, van relatar com Peset els havia refugiat, com els havia salvat la vida o com se l'havia salvada a uns altres, com havia impedit que es cremaren esglésies o com els havia tret de la presó, tota una prova del caràcter del processat. Una actitud humanitària que les mateixes sentències del consell de guerra (en van ser dues) van reconèixer.
Tant feia. A Peset, l'acusaven per les seues idees polítiques, com reiteradament es posava de manifest al llarg del judici: per haver estat elegit diputat del Front Popular, per haver realitzat un míting a la plaça de Castelar, avui de l'Ajuntament, pocs dies després de la victòria del Front Popular (intervenció en la qual, paradoxalment, el recentment elegit diputat va calmar els ànims de la gran quantitat de gent que es disposava a assaltar les presons per alliberar els presos polítics) o per haver signat a la primavera del 1937 un document de protesta pel bombardeig d'Almeria llançat per l'aviació alemanya. Fet i fet, per haver estat un home d'una gran influència moral en el bàndol republicà.
El 4 de març, el consell de guerra dictava sentència i acusava Joan Peset del delicte d'"adhesió a la rebel·lió". El tribunal el va condemnar a mort, encara que va demanar que es commutara aquesta pena per la immediatament inferior, de trenta anys i un dia de presó. "Peset va ser víctima d'una odiosa paradoxa jurídica: acusar del delicte de rebel·lió els qui es van mantenir fidels a la legalitat i a l'ordre constitucional", evidencia Salvador Albiñana.
Aquesta sentència no es va arribar a executar. La set de venjança no estava saciada. El 6 de març, dos dies després, el delegat provincial de Sanitat, José Rosa Meca, presentava una nova prova perquè es reobrirà el cas, la revista Anales de la Universidad de València de l'any 1937, on apareixia la conferència "Las individualidades y la situación en las conductas actuales", una xarrada de to acadèmic de Peset realitzada en aquesta institució en la qual defensava l'actuació del règim republicà. La denúncia era presentada per "la gravedad de conceptes" utilitzats en aquest acte acadèmic.
Salvador Albiñana descriu la figura de José Rosa Meca, un exemple paradigmàtic de la infatigable rancúnia venjativa d'alguns falangistes. Rosa Meca, antic membre de Renovación Española, era president del Col·legi d'Odontòlegs, al capdavant del qual va desfennar una repressió ferotge. Fins i tot el cap provincial de Falange, Adolfo Rincón de Arellano García, va protestar l'any 1941 per la severitat de Rosa. Amb Joan Peset, no va fer una excepció. La delegació que encapçalava ja havia promogut la denúncia que va provocar el seu processament, i ara, desil·lusionat amb una sentència que demanava la commutació de la pena de mort, s'afanyava a presentar una nova "prova" dels seus delictes. Aquesta sí que seria fatal.
El tribunal reobria el procés contra Peset i el 25 de març de 1940 el consell de guerra dictava una nova sentència. El tornaven a comdemnar a mort. Aquesta vegada, però, no demanaven que es commutara la pena. Tan sols restava ja l'últim pas perquè el veredicte fóra efectiu, el vistiplau de Francisco Franco.
Joan Peset era traslladat a la galeria dels condemnats de la Presó Model de València, en la qual va haver d'esperar catorze mesos perquè s'executara la sentència. "La seua vida a la presó -assenyalen Baldó i Mancebo- va ser diferent abans i després de la sentència. Fins aleshores atenia la infermeria, deambulava per tot el recinte penitenciari cuidant malalts i dormia en jaç. Quan el van sentenciar, el van traslladar a la galeria dels condemnats a mort. La vida d'aquests era angoixosa. En cel·les en aquells temps previstes per a un pres, s'amuntegaven fins a tretze persones que dormien en matalafets sobre el sòl; excepte una hora de passeig al matí i una altra a la vesprada, la resta del dia romanien tancats."
La dura i freda negativa
Aquests van ser uns mesos d'angoixa també per a la seua dona, Anna Llorca, i per als seus fills, que van remoure cel i terra perquè s'indultara Peset. Llorca va aconseguir presentar una petició d'indult a la qual es van adherir 28 persones, entre les quals hi havia avals de rectors, de monges, de falangistes i de militars. El seu intent va ser, però, la crònica d'una frustració. "Van ser mesos -va dir Pedró Laín Entralgo l'any 1982- de dura i freda negativa de tots els que reberen una petició d'indult. Tinc l'amarga satisfacció d'haver acompanyat de despatx en despatx, implorant clemència, a qui prompte seria la seua vídua." Moltes de les persones que podrien haver avalat Peset es van negar a fer-ho. Ni tan sols la institució que ell havia presidit, la Universitat de València, li va donar suport sota el ,mandat del primer rector franquista, José Maria Zumalacárregui. Va ser en la primera junta de govern amb un altre rector quan la Universitat, finalment, demanava l'indult per a qui havia presidit aquesta institució. Ja era tard. El seu procés havia passat pel Palacio del Pardo.
Els catorze mesos que Peset va esperar la condemna van ser uns temps en què s'acumulaven cada vegada més presos que esperaven ser executats. "El treball dels vencedors s'acumulava -apunten Baldó i Mancebo- i la justícia militar, encara que sumaríssima i d'urgència, tenia un coll de botella al Palacio del Pardo. Franco tenia l'última paraula sobre les penes de mort". El dictador llegia breus resums de tots els processos i anotava una "C" de conmutación o una "E" de enterado. El cap de l'Assessoria del Ministeri de l'Exèrcit, Cirilo Genovés, notificava el 12 de maig de 1941 que el cap de l'estat havia segellat amb una "E" el destí de Joan Peset.
Un tinent metge ho certificava lacònicament el mateix 24 de maig en què havien conduït el rector al cementeri de Paterna; "En el dia de hoy, a las dieciocho horas, he reconocido el cadàver de Juan Peset Aleixandre, el cual presenta síntomas de muerte real a consecuencia de heridas múltiples por arma defuego, en virtud de procedimiento judicia'.
Els Peset, una nissaga insòlita
Joan Peset era fill, nét i besnét de metges, d'una nissaga que des del segle XVIII s'havia dedicat a investigar i a introduir noves tècniques mèdiques a València. "El fenomen de la continuïtat d'aquesta família, considerat dintre del desballestament de la burgesia i de la intelligentsia locals, impressiona", ha escrit Francesc Pérez i Moragon.
Ha estat, a més, una família amb una altra constant, la seua continuïtat política. "Es tracta d'una família liberal -assenyalen Baldó i Mancebo-. El besavi de Joan Peset va ser perseguit per Ferran VII. L'avi va prendre part en la revolució Gloriosa, i el pare, més discret, també era republicà."
El seu nexe fonamental, no obstant això, ha estat la tradició investigadora. El seu besavi, Marià Peset de la Raga (1770-1850) va publicar estudis, entre d'altres camps, sobre la malaltia del còlera. El seu avi, Joan Baptista Peset i Vidal (1821-1885), va publicar més de mig centenar d'articles i llibres de camps tan diversos com l'epidemiologia, la història de la medicina o la psiquiatria.
Son pare, Vicent Peset Cervera (1855-1945), també va ser investigador. Va arribar a ocupar la càtedra de Terapèutica de la Universitat de València. Una carrera que va combinar amb el treball d'analista químic a l'Ajuntament de València. "Ens trobem davant una família d'excepció -conclouen Baldó i Mancebo-: un vell tronc de professionals que es dediquen, generació rere generació, a introduir coneixements, a investigar i a experimentar."