Els dies 7 i 8 de maig, l'Assemblea Nacional Catalana va celebrar el Congrés d’Independències Unilaterals, en el qual experts en diferents àrees van analitzar els conflictes més propers a Catalunya en l’espai i en el temps. Les repúbliques bàltiques i els països sorgits de la fragmentació de l’antiga Iugoslàvia es van convertir en protagonistes i en miralls en els quals Catalunya pot trobar inspiració per esdevenir un Estat independent.
Des d’EL TEMPS, vam assistir als tallers en els quals es van analitzar les relacions internacionals en els processos independentistes, l’organització d’una defensa territorial per salvaguardar una independència declarada i els processos constituents d’altres països per extreure’n factors comuns amb el procés català.
Estratègies d’internacionalització
L’expert en relacions internacionals Jordi Arrufat i l’expolític d’Estònia i un dels organitzadors de la Via Bàltica Ülo Laanoja van presentar el workshop “Relacions internacionals i estratègia d’internacionalització”. En aquest taller, ambdós ponents exploraren com en el cas de les repúbliques del Bàltic aquests països van relacionar-se amb la comunitat internacional per assegurar-se que les seves declaracions d’independència fossin reconegudes.
Arrufat, que ha recorregut les repúbliques bàltiques per entendre els seus processos d’independència, va plantejar la pregunta de si les relacions que van establir Estònia, Letònia i Lituània eren crucials per assolir la independència. I va concloure que, tot i el boicot de l’URSS per frenar les seves intencions, ser reconeguts de iure per països com els Estats Units va ajudar-los a crear un espai en l’esfera internacional per actuar i ser escoltats.
Laanoja, que va formar part de l’organització de la cadena humana que va unir les tres repúbliques del Bàltic, va explicar que la Unió Soviètica no va ser capaç d’aguantar la pressió que van exercir estonians, letons i lituans. L’expolític va comentar que els partits secessionistes d’Estònia ja havien establert relacions amb partits d’altres països que havien servit per fer més fàcil el reconeixement de la seva independència.
Defensa i seguretat
El secretari de la Societat d’Estudis Militars, Dani Soler, va presentar la ponència “Seguretat i defensa” per explicar com les regions del bàltic i dels Balcans es van organitzar per tal d’esdevenir independents. La xerrada es va convertir en un repàs breu de la història militar Iugoslàvia, i més concretament d’Eslovènia, per explicar la Guerra dels deu dies, i de com els estats del bàltic es van organitzar en matèria de defensa per a fer front a l’URSS, una superpotència que en aquell moment s’estava enfonsant.
Soler va explicar que la unitat de Iugoslàvia comença a trontollar amb la mort de Josip Broz Tito (1892-1980). Amb la declaració d’independència d’Eslovènia, Iugoslàvia mou l’exèrcit estatal per tal de mantenir el control del territori. En una guerra fugaç, les forces territorials eslovenes van dedicar-se a combatre l’enemic amb tàctiques de guerrilla i buscant el control de les fronteres amb Àustria i Itàlia. Va ser així com Eslovènia va aconseguir que s’aprovés un alto-al-foc i fos reconegut com un país independent.
El secretari de la SEC va explicar que amb l’intent de cop d’Estat a la Unió Soviètica durant els seus últims dies, les repúbliques bàltiques, Estònia, Letònia i Lituània, van aprofitar per declarar la independència. Aquests països només comptaven amb milícies per combatre l’exèrcit soviètic, però la diàspora dels seus ciutadans va permetre comptar entre ells amb actius valuosos que havien fet carreres militars en altres països del món.
Processos on buscar guia
La presidenta de l’Associació per a les Nacions Unides a Espanya i experta en dret penal internacional, Eulàlia Pascual, i el jurista i politòleg Albert Noguera, van presentar el taller “Processos constituents”, on van analitzar els casos de diferents processos per assolir la independència de regions com ara Llatinoamèrica o els casos ja esmentats de les repúbliques bàltiques, i com ho pot dur a terme Catalunya.
Pascual va explicar que els catalans s’enfronten a dos reptes per assolir la independència. En el marc legal, la Constitució d’Espanya parla en l’article 2 de la «indissoluble» unitat d’Espanya. Per altra banda hi ha el marc polític, és a dir, assolir els mitjans propis d’una estructura d’Estat per poder arribar a la independència. Pascual va assegurar que, en qualsevol cas, és necessari constituir un procés pautat i controlat perquè sigui reconegut internacionalment.
Noguera va fer una distinció diferenciada entre dos casos de processos constituents: els que es produeixen per consumació i els que ho fan per anticipació. En els processos per consumació, que s’han produït sobretot a Llatinoamèrica, apunta Noguera, els països ja havien sigut reconeguts com a independents i la redacció de la constitució és la consumació del procés. En els processos per anticipació, predominant als països bàltics, hi ha una lluita entre els poders regional i el de l’Estat. En aquesta lluita, l’objectiu del futur Estat independent és desplaçar el poder simbòlic dominant per instaurar el seu, un procés amb el qual s’intenta accelerar una crisi i trencar amb l’Estat dominant.