«Durant els primers anys de la meva infantesa, Barcelona estava sota el domini francès. A la ciutat, van ser uns quants anys força tranquils, molt més oberts i pacífics que els que vingueren després». Són les sensacions d’un dels personatges de La veritable història del llibreter assassí de Barcelona (Edicions del 1984, 2020), de Marcel Fité. És possible que, als ulls d’un nen de Barcelona, l’etapa napoleònica fos un oasi abans de l’onada de conflictes i bullangues que van sacsejar la ciutat durant el segle XIX?
Barcelona va ser, amb les comarques del nord del Principat, un dels llocs on les tropes franceses aconseguiren instal·lar-se durant més temps, del febrer de 1808 fins al maig de 1814. Tant Antoni Gelonch, autor de Napoleó, la Revolució i els catalans (Viena Edicions, 2021) com Jesús Conte, autor de Barcelona sota la bota de Napoleó (Tibidabo Ediciones, 2021), expliquen a EL TEMPS que l’exèrcit de Napoleó va ocupar les ciutats fortificades («Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Figueres, Hostalric i Tortosa», enumera Conte) però mai van poder controlar tot el territori.
Gelonch compara «la situació de Catalunya del 1812-1814» amb «la de l’Iraq envaït per les tropes dels EUA» el 2003: «Allò era una ficció. Les tropes napoleòniques eren fortes a les fortificacions i a les ciutats, perquè les podien defensar. Fora de les ciutats no controlaven el territori, que estava controlat per forces regulars o irregulars opositores: o l’exèrcit regular espanyol, que era poc eficaç —i al qual els catalans no s’hi apuntaven—, o les guerrilles, que assetjaven els francesos de dia i se n’anaven a dormir a casa seva cada nit».
De forma simètrica, segons Conte, l’exèrcit napoleònic feia atacs arreu del país però no l’ocupava: «Fora de les ciutats l’empremta francesa va ser molt escassa. Ells hi anaven a atacar i tot seguit se’n tornaven cap a les seves places».
En canvi, segons Conte, «a les capitals, l’agitació va ser tan forta que no hi va haver gaire ocasió de pair els beneficis que l’ocupació podia suposar», com els generats per una modernització de l’Administració. Tot i això, Conte reconeix que «van fer algun esforç en el món de l’ensenyament; volien crear un Liceu a cada capital, per exemple; van endegar una tímida reforma judicial que, quan va entrar Ferran VII, va quedar invalidada i que ja va tenir resistències del món notarial, d’advocats i jutges del país».
Possiblement, la influència més gran es va produir a Barcelona, en el tema urbanístic, diu Conte: «Es va construir l’Explanada, que estaria al passeig Picasso, el gran passeig de l’època per caminar. Els serveis d’enllumenat amb oli, el clavegueram, la portada d’aigües... tot això van tenir cura d’endreçar-ho bastant. Per tant, en aquest sentit sí que hi va haver una influència a Catalunya. I va desaparèixer la Inquisició, però la va restablir Ferran VII».
Si hi havia partidaris de l’Enciclopèdia i els beneficis de la Revolució, l’entrada de les tropes franceses amb enganys, primer, i amb violència, després, els va fer perdre simpaties entre els catalans.
«Quan arriben» les tropes franceses, diu Gelonch, «la població no els rep amb hostilitat perquè la població creu que no s’hi quedaran, sinó que se n’aniran a Portugal, que és el que han promès». Segons el Tractat de Fontainebleau, Espanya permetia l’entrada a les forces napoleòniques per tal de controlar Portugal, que era aliat del Regne Unit. Però Napoleó decideix ocupar el territori. «El problema arriba —diu Gelonch— quan la població veu que s’hi queden i que els hauran de mantenir. I ja sap què vol dir haver-los de mantenir».
Les tropes franceses s’havien de mantindre, «però la filosofia de Napoleó era que cadascú guanyés la seva guerra i, per tant, l’exèrcit no rebia diners de l’administració napoleònica». D’on sortiran, doncs, el menjar i els sous dels soldats francesos? «Els diners i aliments —respon Gelonch— han de sortir de la pujada d’impostos o del pillatge. Què fan les tropes napoleòniques? Pillatge, violacions i el que s’anomenen conductes herètiques, com l’assalt d’esglésies. És quan cremen Montserrat», diu Gelonch.
Els napoleònics arrasen els fruits de les collites, arramblen amb les obres d’art d’esglésies i viuen del pillatge. Per acabar-ho d’adobar, afegeix Gelonch, «practiquen la política de terra cremada quan han d’abandonar una posició».
Jesús Conte recorda el cas concret d’Arboç del Penedès: «Hi arribaren i, en 24 hores, arreplegaren 100.000 pessetes, vint tones de blat, cinc tones d’ordi per als cavalls i joies per fondre-les i fer monedes. Clar, els pobles es resistien i en patien les conseqüències».
Gelonch entén «que la reacció dels catalans és contrària a l’ocupació napoleònica perquè a ningú li agrada que li portin la llibertat amb baionetes i canons». I continua amb la comparació amb l’Iraq el 2003, on França no va voler participar-hi: «Quan s’ocupa l’Iraq, el primer ministre francès Dominique de Villepin fa una declaració a Nacions Unides i diu que ‘no es pot portar la llibertat amb bombes’. És una declaració curiosa venint de la França que, al segle XIX, feia el que feia. Però això vol dir que França ha deixat de ser un imperi i que ja reconeix que els locals han de tenir veu i vot».
Exèrcit o sometent?
A pesar de les actuacions de l’exèrcit napoleònic a Catalunya, l’exèrcit regular espanyol no convenç molts catalans a allistar-se i surten guerrilles com bolets. Al seu llibre, Gelonch fa un extens historial sobre les relacions entre Catalunya i França des de la mateixa gestació del país fins al segle XVII —de les relacions dels comtats catalans amb els francs fins a la Guerra dels Segadors— per ajudar a entendre quina devia ser la sensació dels catalans entre 1808 i 1814.
«La història té un fil conductor —afirma Gelonch— i aquesta reacció dels catalans contra els francesos, reacció que s’havia produït abans en el cas dels comtats catalans, s’explica perquè històricament els francesos sempre ens han deixat penjats. Quan han vingut aquí, s’han establert, han fet pillatge i s’han emportat collites. Això passa al segle XV, passa al segle XVII i passa al segle XVIII, amb la Guerra de Successió. Al XVII, dels 100 anys, 94 hi va haver tropes franceses al territori català per una cosa o una altra. I si diuen que t’ajudaran, et deixen penjats».
Per tant, el 1812, quan Napoleó decideix annexionar Catalunya a l’Imperi francès, els catalans «havien de triar entre França i Espanya» i acaba passant «el mateix que havia passat a la Guerra dels Segadors: al final, no és que els catalans s’adhereixin a les tropes hispàniques, és que n’estan tips de les tropes borbòniques franceses».
Jesús Conte explica les preferències catalanes d’una altra manera: «A Catalunya, excepte una minoria, no hi havia una defensa aferrissada de la monarquia borbònica ni un clam perquè tornés Ferran VII. Era una defensa de la terra. Parlem d’un país agrícola, més enllà de la indústria incipient a Barcelona i a la conca de l’Ebre. S’estava defensant el patrimoni de la terra i la família». En aquest context, en què es necessiten mans joves per al camp, l’opció de «defensar Espanya de l’invasor francès» allistant-se a l’exèrcit espanyol no és la majoritària. «Qui volia defensar-se dels francesos, però no necessàriament fent-se de l’exèrcit borbònic, es feia miquelet o sometent. A més estaven millor pagats que els membres de l’exèrcit espanyol, que alhora tenia molt poca presència a Catalunya».
Els afrancesats
A pesar de les prevencions generals contra els francesos, a Catalunya també hi havia un petit contingent d’il·lustrats, seguidors de l’Enciclopèdia i les fites de la raó que havien fructificat amb la Revolució. A Napoleó, la Revolució i els catalans, Gelonch en fa un repàs dels més importants: científics, com el químic Josep Garriga o el metge bisbalenc Josep Ferrer-Fàbrega; l’epidemiòleg Josep Antoni Viader, i polítics com Tomàs de Puig. «Són pocs noms», reconeix Gelonch, perquè, en aquell moment, «els catalans tenien poca informació; era una societat que acabava de passar el trauma de la Guerra de Successió i, per tant, encara s’estava refent». Patien «un estat poc eficient, com és el del Borbó Carles IV, i no pensaven gaire en la Il·lustració; pensaven més que res en la supervivència».
Tot i que la societat catalana «comença a veure algunes espurnes de progrés econòmic amb les indianes, la Junta de Comerç, etc., és una societat que està sortint d’un trauma. No està preparada per rebre la influència de la Il·lustració», rebla Gelonch.
La França que havia donat fruit a la Revolució vivia una situació molt diferent: «A França, abans de la Revolució hi havia 6.000 associacions de pensament: clubs, lògies maçòniques, etc. Això vol dir que hi havia 6.000 focus actius de gent que pensa que França anirà millor amb un altre sistema, que ja no es creu el final de cartró pedra dels Borbons». Una societat civil forta i organitzada. «A Catalunya —continua Gelonch—, això no es dona. Perquè una revolució triomfi cal un ideari sostingut majoritàriament i aquí no va ser el cas».
Sí que hi havia, a Catalunya, «gent favorable a les influències de la Il·lustració», segons Gelonch, però aquí s’entenia més «com Il·lustració literària i científica que no com Il·lustració política, que aquí va tenir, per començar, poc coneixement, i després, pocs adeptes».
D’afrancesats n’hi va haver, bàsicament de dos tipus, segons Gelonch: «Els afrancesats de convicció, els que creuen que realment la revolució i la Il·lustració donen el senyal per canviar de règim i l’estructura política, social i científica. I després hi ha els afrancesats per interès, que són els que tenen tractes amb els francesos i, per tant, són favorables a les tropes napoleòniques perquè els venen productes o veuen que poden guanyar un càrrec, per exemple». Entre aquests afrancesats per conveniència, «hi ha alguns funcionaris però sobretot gent del comerç que són subministradors de les tropes o de l’Administració».
També hi va haver bandolers, com el Boquica, que se sumarien a la causa napoleònica. «Sobretot —assenyala Gelonch— van ser bandolers de l’Empordà que passen d’un costat a l’altre sovint, o que han estat perseguits per la justícia borbònica i la seva manera de reaccionar contra els que els havien empresonat era canviar de bàndol».
Napoleó va actuar amb estratègia. Tenia una idea clara del que volia fer amb el Principat i el 1812 ho va materialitzar. «La cancelleria francesa —diu Gelonch— sempre va tenir un pla clar per a Catalunya. En temps de Richelieu; després, en temps de Robespierre, i, finalment, en temps de Napoleó, la cancelleria francesa sabia perfectament què era Catalunya i què fer-ne. Els dos primers volien que fos una república, que un dirà autònoma i l’altre, germana. Es pretenia que es convertís en un sistema de protecció de l’hexàgon, per dir-ho així, i una estructura per atacar els exèrcits hispànics que, en aquella època, eren el rival més fort. En canvi, Napoleó no voldrà fer això sinó assimilar el territori del Principat a l’Imperi, de manera que aquests quatre departaments formaran part dels 133 departaments que té el Primer Imperi».
Segons Gelonch, Catalunya no havia d’esdevenir una regió dins de l’Imperi sinó que era esquarterada: els quatre departaments eren independents i no hi havia cap intenció d’augmentar-ne la relació amb la Catalunya del Nord (Departament dels Pirineus Orientals). A més, els departaments es van crear, fins i tot es van batejar, segons el model francès: de Mequinensa a Amposta, el riu definia el nou Departament de Boques de l’Ebre (simètric a l’encara vigent de Boques del Roine) amb capital a Lleida (vegeu mapa a la pàgina...).
La divisió napoleònica de Catalunya incorpora Andorra al Departament del Segre i una part de la Franja de Ponent (Fraga, Mequinensa i Nonasp) al Departament de Boques de l’Ebre mentre que traspassa la Vall d’Aran al Departament dels Alts Pirineus. «Napoleó intenta una administració racional de Catalunya —això se li ha de reconèixer. El que passa és que fa un calc de l’administració francesa. Instaura quatre prefectures, que seran Barcelona, Girona, Puigcerdà i Lleida i un conjunt de subprefectures (dos a cada departament, excepte a Boques de l’Ebre, on n’hi ha tres perquè és més gran». Els ajuntaments passaran a dir-se mereries, en una matussera i imperial traducció del mairie francès.
Aquesta incorporació de Catalunya a l’Imperi no passarà d’una idealització administrativa. L’exèrcit francès continuava sent molt feble sobre el territori, fora de les ciutats que controlava, i, fins i tot, hi va haver subprefectes que no van arribar mai a prendre possessió del seu càrrec.
En el primer moment de la incorporació de Catalunya a l’Imperi, el 1812, van arribar de França uns 2.500 funcionaris francesos per fer rutllar la nova estructura. Paral·lelament, amb l’ajuda d’afrancesats com Tomàs de Puig, es fan gestos significatius per seduir els catalans: la bandera catalana oneja al costat de la tricolor en les institucions; s’hi endega una reforma fiscal, i es fa cooficial el català —amb el francès, és clar—, però l’experiment durarà només quatre mesos.
«Amb la llengua i la cultura —confirma Gelonch—, la posició dels napoleònics és oscil·lant, entre la voluntat d’atracció i la necessitat de punició. Quan es volen congraciar —i això depèn del militar que mana a Barcelona en cada moment— fan que el Diari de Barcelona surti en català i francès —i algun altre diari de Girona també—, però això dura molt poc. Llavors s’adonen que això no ha funcionat —perquè els han fet una emboscada o pel que sigui— i passen a la punició: agafen gent i l’empresonen; els fan consells de guerra, etc.».
Al capdavall, recorda Gelonch, la República francesa també «era contrària a les llengües regionals» des del discurs de l’abat Gregoire de 1794, que defensava severament que «qualsevol llengua que no sigui el francès és contrària a la República». El jacobinisme lingüístic que ja havia començat amb els Borbons es consolida.
D’altra banda, una gran part dels afrancesats tampoc seran molt partidaris de l’ús del català a l’Administració. Molts d’ells signen l’«informe de la comissió de juristes catalans sobre la llengua a utilitzar en la traducció dels codis de l’Imperi», que es posa clarament a favor de fer-ho en castellà per no haver de decidir, diuen, en quin «dialecte» del català traduir-los («el de la plana d’Urgell, el de la Plana de Vic...»). El català no estava encara normativitzat —recorda Gelonch— i això el perjudica.
El 1814, quan França s’ha retirat i Ferran VII ha restaurat l’absolutisme —incomplint les seves promeses—, tots els afrancesats seran perseguits. Entre 3.500 i 5.000 catalans, segons els estudiosos, s’hauran d’exiliar a l’Estat francès.