Els primers dies de gener de 1812, les tropes franceses entraven a la ciutat de València sota el comandament de Louis Gabriel Suchet. Amb aquesta fita, poques ciutats de l’Estat li quedaven per conquerir a Napoleó. Només dues de les futures capitals de província –aquestes entitats territorials es crearien dues dècades més tard– impedirien l’entrada de l’exèrcit francès. Una era Cadis, on a al març d’aquell any, i aprofitant la situació d’incertesa política, es va aprovar la primera Constitució espanyola. L’altra ciutat va ser Alacant, clarament emmirallada en aquella Constitució i focus de resistència i d’exili liberal.
A València i Alacant, per tant, la Guerra del Francès es va viure de manera bastant distinta. En el cas del cap i casal, l’ocupació es va allargar durant un any i mig, entre gener de 1812 i juliol de l’any següent. Un període en què es va poder gestar un sector important, tot i que ni de bon tros majoritari: els afrancesats. Molts d’ells van marxar amb Suchet quan el mariscal i les tropes van abandonar la ciutat. D’altres, els qui s’hi van quedar, patirien com a venjança processos de purificació. Així ho explica Pilar Hernando, professora titular d’Història del Dret a la Universitat de València.
Hi ha, en aquest sentit, l’exemple de Manuel Sanelo, secretari de l’Ajuntament de València en aquella època. Nascut a Xàtiva (Costera) el 1760, Sanelo es va dedicar a la promoció de la llengua catalana fins al punt de dissenyar un pla d’ensenyament del llemosí, denominació amb què es distingia freqüentment la llengua en aquells anys. Es tractava, per tant, d’un home amb inquietuds culturals al qual Hernando defineix com un «afrancesat convençut». L’afrancesament, però, tenia distintes procedències.
La professora matisa que des d’inicis del segle XVIII ja s’havia importat l’afrancesament arran l’arribada de Felip. «Hi havia un estil de vida que es reflectia en tertúlies i en les formes de vestir». Ja al XIX, políticament hi havia dos tipus d’afrancesats: els convençuts o col·laboracionistes, que donaven suport a Josep Bonaparte i al mariscal Suchet; i els juramentats, que els van recolzar per no perdre el càrrec ni l’ofici o bé per evitar represàlies. Els càstigs contra aquesta gent, després de la retirada de les tropes franceses, s’aplicava en funció del seu motiu d’afrancesament. Evidentment, els afrancesats convençuts van patir més repressió.
Què seduïa els afrancesats convençuts? Primer, la figura de Napoleó generava molt d’atractiu. L’emperador, explica Pilar Hernando, va ser l’autor del primer Codi Civil el 1804, un document que representava una vertadera revolució jurídica que trencava amb l’Antic Règim i que modernitzava i agilitzava l’administració pública. Alhora, en l’àmbit militar, Napoleó no havia patit pràcticament cap derrota a Europa en aquell moment, cosa que generava una admiració important.
Napoleó tenia, al mateix temps, fama de bon gestor. El sistema educatiu impulsat arran de la Revolució Francesa va culminar amb tota una xarxa de Liceus establerta durant l’etapa napoleònica. Al seu torn, la decepció generada pel regnat borbònic després d’un segle d’existència –especialment al País Valencià, territori durament castigat per aquesta dinastia– es traduïa en una identificació entre el sentiment antiborbònic i el projecte napoleònic. «Hi havia un desgast de la dinastia i una crítica voraç contra els borbons, i en especial contra Carles IV», l’últim rei abans de Josep Bonaparte, explica Hernando. «Napoleó era modernitat, era triomf, era l’home contra l’església, contra la inquisició i contra les ordes religioses. Napoleó era un model per a molta gent», conclou la professora matisant, això sí, que aquesta preferència cobrava més sentit si s’establia la comparació entre Napoleó i la monarquia borbònica, clarament deteriorada en aquell moment.
L’ocupació francesa de València es va allargar durant un any i mig. Un període curt, insuficient com per experimentar grans transformacions. Però sí que es va notar en aspectes concrets, com ara en la preservació del patrimoni cultural. Pilar Hernando es refereix a l’impuls que va rebre, per part dels ocupants francesos, el que avui és el Museu de les Belles Arts. Per mirar de guanyar-se les simpaties de les elits més poderoses de la ciutat de València, el mariscal Suchet pretenia reunir en un museu les obres –pintures, escultures, objectes i llibres– requisades dels convents. Amb la retirada de les tropes, les obres serien retornades al seu lloc d’origen, però la idea va ser recuperada amb la desamortització dels anys trenta del segle XIX, època en què es va fundar el museu esmentat. És en aquest sentit que Hernando relaciona la vocació per protegir i exposar el patrimoni amb el període afrancesat al cap i casal, ciutat que en aquell moment aglutinava més de la meitat de la població que vivia en la totalitat del País Valencià. En canvi, les contribucions imposades als veïns de la ciutat de València, la violència militar i la guerra, en definitiva, van fer que el cap i casal valencià no guardara un bon record d’aquell període.
Alacant, a part
A diferència de València, on el militar malagueny Joaquín Blake havia rendit la plaça a les tropes de Suchet, Alacant va decidir resistir. I ho va aconseguir. La primera notícia sobre una imminent arribada dels francesos va resultar ser falsa. El governador d’Alacant, el militar Josep Betegon, va responsabilitzar els afrancesats de l’engany i es va encarregar, a través d’un ban municipal, d’ordenar la repressió contra qualsevol expressió favorable als francesos sota pena de traïció.
Era el juny del 1808, i ja entrat el mes d’agost, l’acumulació de detinguts i la saturació de les presons va forçar el governador a posar en llibertat els civils francesos encarcerats a la ciutat, sospitosos pel simple fet d’haver nascut a França. La reacció popular va ser tal que el governador va haver de fer marxa enrere. Alacant es preparava per defensar-se de les tropes napoleòniques fins al punt que es va construir un castell ubicat al mont Tossal. El castell, encara present –tot i que va restar inacabat–, va ser batejat amb el nom de Sant Ferran en honor a Ferran VII, el monarca que aspirava a ocupar el tron de Josep Bonaparte. La història posterior de Ferran VII, qui garantiria el retorn de l’absolutisme, divorciaria molts alacantins d’aquest rei.
Tornant a la Guerra del Francès, les tropes franceses no van arribar més enllà de la Vila Joiosa (Marina Baixa) i Castalla (Alcoià), on hi va haver destacaments napoleònics fins el 1812. Ho explica Rafael Zurita, catedràtic d’Història Contemporània a la Universitat d’Alacant, un dels màxims coneixedors d’aquest període. En aquell moment, «Alacant es va convertir en un centre d’acollida de refugiats. La ciutat va quedar desbordada, més encara quan a l’agost del 1812 van arribar tropes de reforç amb britànics, sicilians i mallorquins. Alacant va haver d’allotjar més de 15.000 soldats», una xifra aproximada al nombre de veïns que vivien en la ciutat.
Alacant es convertia així en un nucli de resistència que, al caliu de la llibertat d’impremta aprovada a les Corts, seria testimoni la publicació de periòdics de tots els colors polítics. En aquest context emergien figures com la de l’eclesiàstic jansenista Antoni Bernabeu Salinas, estudiat a fons pel també catedràtic de la UA Emilio La Parra. Es tracta d’un il·lustrat i traductor d’obres franceses, defensor de la desamortització dels bens eclesiàstics, fet pel qual va ser arrestat una vegada acabada la Guerra del Francès i més tard exiliat a França.
Bernabeu no era cap afrancesat, però sí un d’aquells personatges que va destacar en aquell període en què les idees liberals començaven a tindre més acollida en Alacant. Dels afrancesats, de fet, se’n sabia poc a la ciutat, atès que la repressió contra ells era segura en un territori que els francesos no controlaven. I és que, tal com explica Zurita, els afrancesats es distingien per la seua col·laboració –voluntària o forçada– amb les autoritats franceses, i aquestes no existien a Alacant. La batalla alacantina amb els francesos va culminar un 25 d’abril, el de 1812, a l’alçada del mont del Calvari, al terme municipal de Mutxamel, des d’on l’exèrcit napoleònic es va haver de retirar.
Durant la guerra, «Alacant s’havia convertit en un nucli en què els corrents liberals, pel caràcter comercial, obert i urbà de la ciutat, es trobaven còmodes», relata el catedràtic Zurita. Els afrancesats no van emergir, però sí els liberals, que van ser perseguits per Ferran VII una vegada va signar, precisament a València, el decret per suspendre la Constitució de Cadis i restaurar l’absolutisme. Aquell episodi es va produir el 4 de maig de 1814, i va ser el preludi de revoltes posteriors que tindrien molt bona rebuda a Alacant.
Per exemple, tal com indica Zurita, «el 1820 es va produir l’aixecament de Rafael de Riego i en Alacant es va crear una junta i una milícia nacional» per defensar-lo. Més tard, davant una nova arribada de francesos, ara per restaurar l’absolutisme amb els anomenats 100.000 fills de Sant Lluís, Alacant va patir una repressió singular com a resposta a la resistència, i va ser l’última ciutat a caure a mans de la reacció. Ja en les dècades posteriors, al llarg del segle XIX, els liberals tenien en Alacant una capital des d’on iniciar revoltes contra els règims establerts o des d’on trobar suport a uns ideals de progrés. Bona prova en són la creació de milícies urbanes el 1834, el suport als progressistes contra Espartero el 1840, la revolta de Pantaleón Boné el 1844 o la contribució al desenllaç positiu de la Vicalvarada el 1854, episodi que marcà l’inici del Bienni Progressista a l’Estat espanyol.
Aquestes històries són posteriors a la Guerra del Francès, però aquest conflicte es va mantenir ben present en l’imaginari local a cada revolta alacantina del segle XIX.