L’editor del digital El Món, Salvador Cot, signa un llibre atípic sobre el Procés, editat per la mítica editorial Bruguera i il·lustrat pel Bicman, el dibuixant que ha immortalitzat moltes escenes d’aquests anys convulsos a punta de bolígraf.
-Titula L’independentisme en deu victòries que tu vas fer possibles. L’objectiu és injectar optimisme en temps difícils?
-És un llibre de contrapropaganda. Ens intenten fer creure que l’objectiu de la independència és impossible, que no val la pena és entestar-s’hi perquè l’únic que generes és presó, patiment, multes, represàlies i que a nivell internacional no et vol ningú i que ho deixis córrer. Jo penso que la independència és un objectiu possible i per més que ells diguin que no, perquè ho prohibeixen ells, és un objectiu assequible, sobretot si la iniciativa es porta des de baix.
-Parla de victòries polítiques (9N, 1O, etc) i victòries socials (victòria a la Cambra de Comerç de Barcelona, reorientació dels vins catalans cap al mercat intern i l’exportació, més enllà del mercat espanyol...
-...els toros...
-...i els toros. De vegades els polítics obliden que els avenços socials són tan importants com els polítics?
-Sí, se n’obliden absolutament. De fet, convencionalment, els polítics i els partits fixen l’inici del procés en la sentència de Tribunal Constitucional [sobre l’Estatut]. Jo el fixo abans, al referèndum d’Arenys de Munt. Per què? Perquè Arenys ja té tots els elements de l’escudella: ja té una institució que dona legitimitat a la idea de la independència (l’ajuntament); l’Estat, que intervé, via advocat de l’Estat, que és en Buxadé -i que ja és extrema dreta judicial-; hi ha els fatxes en autocar; hi ha les cassolades de la gent; hi ha la conversió dels convergents independentistes; hi ha la incompareixença dels unionistes -que no hi van-, i s’hi genera un símbol molt potent, que és l’urna. Però tot això es fa des de baix. No hi ha cap partit ni cap govern que ho impulsi.
-Ni la CUP, tot i que ho impulsa un regidor de la CUP.
-Ni la CUP. I els partits no saben què fer amb allò. Això és el 2009 i el 2010 cau l’Estatut. I els partits no tenen res què oferir. Es fa una mani; la mani es converteix en una mani independentista -la primera mani independentista massiva de la història- i no tenen res què oferir. Llavors giren el cap cap a Arenys i les consultes i se n’adonen que l’únic que poden fer és afegir-s’hi a aquell moviment. I s’hi pugen al carro però s’hi pugen tard. Ells (en Mas, els d’ERC, etc) encara estan intentant que no es carreguin l’Estatut. Ells ignoren el carro d’Arenys però al final s’hi pugen.
-El referèndum d’Arenys de Munt (Maresme) i les consultes populars municipals posteriors van ser el clic que va visualitzar que hi havia independentistes més enllà de l’independentisme estricte (ERC i les seues escissions)?
-És clar. Molts van veure que el catalanisme popular, en el fons, era independentisme. I, si no era percebut com a tal, era perquè la gent pensava que no era possible, no perquè no l’interessés l’objectiu. En el moment que la gent veu una institució que s’implica -primer, un ajuntament; després, altres institucions- llavors tendeix a veure-ho com una cosa més possible.
-Recorda al llibre que Arenys va obligar els partits a pronunciar-se sobre la independència, un tema «que a partir d’aquell moment va passar a ser indefugible».
-Sí. Els unionistes també. Tot i que encara ara diuen que això no l’interessa a la gent, que el que has de fer és governar, etc.
-El naixement de Ciutadans també es produeix en aquell moment?
-Hi ha gent que reacciona i diu: «Com que el catalanisme ha estripat la baralla; nosaltres l’estripem també». Volen que la dicotomia no sigui «autonomia o independència» sinó «autonomia o res» i decideixen combatre la immersió lingüística, tancar TV3, etc. La reacció de l’unionisme és dir «l’autonomia és graciable». L’Estat, després, farà el mateix: el 155 demostra que l’autonomia és graciable: pots tenir-la o deixar-lo de tenir a voluntat.
-Escriu un article sobre les victòries judicials de Puigdemont, Lluís Puig, etc, titulat «L’exili català se’n surt a Europa», però l’independentisme esperava més de la Unió Europea, sobretot en moments crucials com el 27-O. Ha estat una derrota?
-Ha estat una decepció. L’independentisme pensava que trobaria un àmbit civil europeu i que la repressió es veuria modulada. A l’hora de la veritat han passat dues coses que són contradictòries. Una, que les institucions polítiques han donat suport a l’Estat espanyol i han mirat cap a una altra banda, sense gaires excepcions. En canvi, l’estat judicial, no. Perquè l’Estat judicial s’havia d’implicar. A l’Estat judicial se li demana que tornés Puigdemont emmanillat i l’espai judicial europeu, sense excepcions tampoc, no estava disposat a col·laborar amb aquestes represàlies sense fonament jurídic. És veritat que l’independentisme s’ha trobat sense cobertura política però sí que ha trobat cobertura judicial. Una mena d’empat en el qual surt perdent bastant l’Estat espanyol, perquè en termes de prestigi i en termes de percepció diplomàtica, la seva imatge ha empitjorat molt.
-L’empresonament dels líders independentistes que no es van exiliar tampoc no és una victòria.
-No, és una falta de perspicàcia d’una part de l’independentisme, en el sentit que pensaven que es podria modular la reacció de l’Estat i que seria més o menys pactable. Però arriba un moment que l’Estat no pacta res. Hem arribat a dos anys i mig del Govern més progressista de la història i no hi ha cap símptoma que l’Estat aixequi el peu de l’accelerador. Els que van confiar en els juristes, tècnicament la van encertar -en el sentit que es podia continuar la lluita a l’espai judicial europeu- i els que van confiar en la benevolència o capacitat de pacte de l’Estat espanyol, es van equivocar.
-Escriu que «L’octubre de 2017 no és el gener de 1939, ni tampoc el setembre de 1714. La base popular de l’independentisme està intacta: les institucions, mal que bé, resisteixen, i el vell unionisme de les elits està en franca retirada». Els resultats de les últimes eleccions (amb una victòria dels grups independentistes amb més del 50% dels vots per primera vegada) en són un símptoma?
-Sí. Si es mira la societat catalana actual i la del 2009, el 2009 no era imaginable que poguessis anar a comprar un supermercat que molta gent identifica com a independentista ni que poguessis posar gasolina en gasolineres independentistes ni tenir un servei de mòbil o una empresa energètica. Ningú s’imaginava una Cambra de Comerç independentista. El 2009, als quinze dies del referèndum d’Arenys, José Tomàs torejava amb la Monumental plena i ningú pensava que es poguessin acabar els toros. Entre el 2009 i el 2021, aquestes classes mitjanes que majoritàriament són independentistes tenen molta més cobertura d’empreses, de serveis, etc. L’exemple dels vins: el que va arrencar amb un boicot al cava català ha acabat amb un creixement de la quota de mercat dels vins a Catalunya -del 27% al 41%. A més, fa quinze anys, les etiquetes dels vins catalans eren en castellà (Sangre de Toro, Marqués de Alella, Conde de Caralt) i ara es diuen Llàgrimes de tardor, Trosset de Porrera o Solivent... Els vins han recuperat una cosa que, per a aquest producte, és importantíssima: identitat. Per als vins la identitat és un idioma. Si venen aquí, venen identitat d’aquí i, si venen a l’estranger, també. El que passa és que han deixat de vendre a Madrid, Sevilla o Saragossa.
-L’esfondrament de Ciutadans és un altre símptoma que l’unionisme està en franca retirada?
-Sí, és clar. Jo aquí parlo de deu victòries de l’independentisme. De l’unionisme, jo en recordo una, que és la mani del 8 d’octubre del 2017. Aquell dia sí que van aconseguir una manifestació massiva unionista. Cap més. A banda d’això no hi ha proposta unionista. De vegades n’hi ha algú que, en privat, diu que el concert basc estaria bé, però no he sentit que ho proposin mai públicament. No saben exactament què proposar. És un moviment fet a la contra. Només té projecte l’independentisme. No hi ha contraproposta. Per tant, Ciutadans, des del moment que se’n va a Madrid a fer altres coses i deixa de ser útil en aquest sentit, deixa de funcionar. I per això ara l’han deixat caure sense cap problema.
-Diu que cal un «Consell per la República fort i transversal, totalment aïllat de la concurrència partidista de les institucions autonòmiques». Això és possible?
-Ho ha de ser. Quina és l’única manera de guanyar? Només n’hi ha una. Al marge que el Govern governi i ho faci el màxim de bé possible; a banda de conquerir les quotes de poder que no tens (col·legis professionals, patronals, sindicats, etc), l’únic que es pot fer és una insurrecció popular, del tipus 1 d’octubre, 3 d’octubre o presa de l’Aeroport, i que això estigui dirigit per una entitat clandestina i/o a l’estranger. O amb el format del Tsunami o amb el del Consell de la República o un mix dels dos, però la direcció política ha d’estar fora de l’Estat espanyol, perquè, si està dins de l’abast espanyol, seran els Mossos els que et vindran a detenir.
-No hi ha cap altra solució?
-A no ser que creguis que l’Estat espanyol un dia negociarà alguna cosa. Però l’Estat espanyol no té cap incentiu per negociar res. Per tant, has d’aconseguir que perdin el control del territori, que no és impossible perquè ja s’ha fet (1O, 3 d’octubre i novembre del 2019), i que la direcció política d’això sigui a fora de l’abast de l’Estat espanyol. Per què les urnes van arribar a lloc? Perquè estaven a fora i tot era clandestí. Clandestí i a la Catalunya Nord. S’ha de fer una cosa així. Tothom ho té molt clar. No he parlat amb ningú que tingui una altra idea. O es fa això o no es guanyarà mai.
-Acaba amb un vaticini: «En termes històrics, aquest país és a prop de posar-se a prova una altra vegada i, en aquesta ocasió, la societat hi anirà amb una consciència clara que la independència ni és barata ni s’obtindrà per mitjà de la superioritat ètica de les mobilitzacions». Com s’obtindrà?
-Amb la confrontació que explicava. Si el país és capaç de generar una insurrecció popular prou nombrosa -que ho ha sigut- aquesta societat tindrà la maduresa suficient per obeir consignes lògiques. Si diuen «fora de l’aeroport», per què? Qui ho diu? Els objectius han de ser clars i ferms. No pots abandonar una posició perquè sí. Per què hi anaves, sinó? La societat ha madurat per saber que la confrontació no serà fàcil.
-Què provocarà la insurrecció?
-Segurament serà espontània: Potser perquè Estrasburg tomba la sentència de Marchena o, pel contrari, perquè a Puigdemont el porten emmanillat a Torrejón de Ardoz, o perquè els escocesos fan un referèndum, o pel que sigui que no es pot preveure -mireu què va passar per un raper de Lleida. Això tornarà a passar i quan torni a passar, veurem si algú ha recollit l’experiència. Una de les poques coses que poden ser útils de la presidència d’en Torra és la idea aquesta del momentum: és veritat que hi haurà un momentum perquè això és una olla a pressió, no s’ha arreglat res, tot està igual. S’ha aplicat repressió, cada cop més, i prou.
-Ja diu que «la independència no serà barata». La societat catalana està disposada a pagar un preu alt?
-És que ja l’està pagant. Encara que no trenquis una paperera, s’inventen la violència. Com a mínim, ves a guanyar, no a negociar. Jo crec que el referèndum no hi serà mai, perquè, en el moment que l’Estat l’ofereixi, ja ha perdut. L’Estat espanyol no té cap incentiu per oferir un referèndum.
-El Regne Unit tampoc tenia cap incentiu i va permetre un referèndum a Escòcia.
-Però el Regne Unit prioritza la democràcia per sobre de la unitat de l’Estat. I l’Estat espanyol jerarquitza la unitat per sobre de la democràcia. Això ja podem donar-ho per segur. No sé com es pot canviar això.
-Escriu també que «La República catalana passa per l’hegemonia social». Què vol dir exactament?
-L’empoderament... Un exemple: els sindicats. Una cosa que no he inclòs com a victòria és la manifestació del 3 d’octubre. Perquè el 3 d’octubre no vam saber què fer. La gent d’aquella manifestació per Gran Via no sabia on anava ni qui els havia convocat. Allò va ser una reacció que es va diluir tota sola. No se sabia si s’havia d’anar al Parlament o què. Hi va haver un moment de desconcert que no va permetre canalitzar aquella energia.
-I els sindicats?
-Els sindicats, el 3 d’octubre, no van fer res perquè UGT i CCOO no estan en aquesta dinàmica. Hem de construir un sindicat. Hem començat a construir-lo molt tard, però s’està fent. És el mateix cas del Barça. No pot ser que el Barça jugués amb Las Palmas el dia 1 d’octubre a la tarda. En Laporta ha guanyat dient que, amb ell, el Barça no hagués jugat aquella tarda. Si el Barça no hagués jugat aquella tarda, no hauria canviat la història però, home!, el Barça és el Diplocat; el Barça té un impacte internacional bestial. Si no juguen, això té un altre impacte. Però això només es pot fer si manen els teus. Doncs som-hi!