L’any passat, una mare sud-coreana i la seva filla seien en una taula de pícnic a un prat verd. Entre elles dues hi havia un pastís d’aniversari amb espelmes. Les dues xerraven. La nena petita, que es diu Na-yeon, feia fotos amb un smartphone de color rosa i li regalava una flor a la seva mare.
Canvi d’escena: Clay Crowder, de 66 anys, està estirat al llit de casa seva. La seva família s’aplega al seu voltant. Crowder respira amb dificultat. Un familiar llegeix un llibre, plorant. Aleshores, l’habitació s’omple de llum i un ocell surt volant per la porta, que està oberta.
La nena, Na-yeon, de set anys, va morir de leucèmia l’any 2016. Clay Crowder, mai no ha existit.
Avui, els dos son personatges del món digital. Mitjançant unes ulleres de realitat virtual (VR), la petita Na-yeon es presenta a la seva mare en un món que, inquietantment, sembla real. D’altra banda, els usuaris s’endinsen al rol de Clay, un pacient diagnosticat amb càncer, i finalment, experimenten la seva mort.
La resurrecció virtual de la Na-yeon es va posar en escena l’any passat a un documental de televisió sud-coreà. Els espectadors, plorosos, van veure com la Na-yeon es trobava amb la seva mare Jang Ji-Sung, que també plorava. Desprès de l’emissió a la cadena MBC a principis de febrer de 2020, més de 26 milions de persones han visualitzat el vídeo a YouTube.
Amb el rol de Clay Crowder, d’altra banda, els professionals de la salut o de cures pal·liatives poden experimentar com és escoltar un mal diagnòstic d’un doctor, com se sent quan un càncer de pulmó avançat afecta l’habilitat de la parla o com canvia el camp visual al final de la vida. El “Laboratori de Clay” (The Clay Lab) és un programa educatiu dut a terme pel desenvolupador californià de realitat virtual Embodied Labs.
La Na-yeon i en Clay són els pioners digitals d’una creació que dilueix els límits entre la vida i la mort. Amb capacitats tecnològiques cada vegada més avançades, els sociòlegs i futuròlegs creuen que aviat es difuminarà la concepció que té la societat sobre la mort i la memòria. Això també vol dir que cadascú hauria de decidir al llarg de la seva vida si vol existir a l’altra vida digital de manera pòstuma.
Estar mort no és el mateix que estar offline. Hi ha milers de perfils a les xarxes socials que s’han transformat en perfils en memòria dels antics usuaris que han mort. A Facebook, el nombre d’usuaris morts excedirà possiblement el nombre d’usuaris vius en unes dècades. Fa temps que els morts viuen als smartphones dels seus éssers estimats, en forma de gravacions de veu, fotos i vídeos.
Això també es pot veure com una versió moderna dels magnífics àlbums de fotos antics. La intel·ligència artística i el món virtual podria ressuscitar els difunts en éssers aparentment autònoms. Tal i com la Jang Ji-sung amb la seva filla, la gent podria trobar-se amb els seus estimats que han mort mitjançant la simulació per ordinador i comunicar-se amb ells. Els difunts serien milers d’avatars semblants als originals, n’imitarien el caràcter i podrien enviar puntualment felicitacions d’aniversari.
“Actualment és una tecnologia poc habitual”, diu Jan-Phillipp Sein, psicòleg expert en comunicació per la Universitat de Würzburg. Molt aviat però, aquestes noves possibilitats poden passar a ser un fet comú. Algunes persones, han observat els experts en VR, “no veuen l’hora i el punt per tenir retrobaments d’aquest tipus”. D’altres, simplement, ho veuen com una cosa poc ètica.
Stein ha classificat el documental del retrobament segons criteris psicològics i ètics a la publicació especialitzada Psychology of Popular Media, i ens ofereix una mirada al futur: el processament d’imatge digital és cada vegada més fàcil i assequible. S’hauria de discutir qui té el control sobre la “resurrecció” dels morts: els familiars, amics, Google, Facebook…
Un renaixement virtual de la qualitat del documental és tècnicament molt treballós. Diversos equips de dissenyadors de realitat virtual van treballar amb la imatge realista de la Na-yeon durant vuit mesos. La mare de la Na-yeon els hi va deixar les seves sabates i clips preferits, els quals van aparèixer més tard a la simulació. També van gravar a nens de l’edat de la Na-yeon, per imitar les expressions facials fidelment. No obstant, avui en dia es poden crear simulacions més simples amb menys esforç.
I probablement, tothom qui en sent a parlar, es pregunta com se sentiria, com a parent del difunt, en un retrobament. L’investigador Stein ho ha notat una vegada i una altra en els seus coneguts. Una amiga seva, que és mestra, va dedicar una classe sencera a aquest tema, explica. “Simplement commou a tothom”, diu Stein.
L’accés als comptes de xarxes socials de persones difuntes passa automàticament als hereus en cas que no s’especifiqui el contrari, segons la llei alemanya. Els usuaris de proveïdors com Google o Facebook poden especificar qui té dret a accedir-hi després de morir. Però quines són les dades que podrien fer servir els éssers estimats per fer còpies virtuals dels difunts? “Això és un altre assumpte del qual s’haurien d’encarregar els juristes”, diu el doctor Stein.
La seva especialitat és la interacció entre l’home i la màquina. Sap que com més realistes són els robots, més incòmoda es troba la gent amb la seva presència. “És probable que aquests ressuscitats de forma virtual tinguin un cert factor de terror, però també provoquen molta fascinació”, suposa Stein.
Però, que signifiquen pels familiars les trobades al ciberespai amb els éssers estimats que han mort? Anette Kersting és metgessa de medicina psicosomàtica a la Clínica Universitària de Leipzig. Kersting desenvolupa i recerca teràpies de dol basades en Internet. “Un retrobament virtual no canvia la pèrdua” diu.
Malgrat tot, les noves possibilitats poden ajudar a les persones en fase de dol si s’usen amb precaució. Kersting mateixa desenvolupa teràpies contra l’anomenat dol patològic, en el quals els parents es queden estancats en el procés de superació. L’objectiu de cada teràpia, diu, es acceptar la definibilitat del comiat.
“La memòria hi juga un paper important”, diu Kersting. Mirem fotografies dels difunts amb els pacients, per exemple. Al principi, El dolor hi torna, però també aprenen a fer-li front: “Si tot això es pot fer encara més vívid amb la VR, pot ser positiu, ateses les circumstàncies”.
En molts casos, els éssers estimats dels morts a causa de la Covid-19, no han pogut acomiadar-los en persona. La pandèmia empeny la mort i el dol a la virtualitat, ja que els familiars, per exemple, només es poden comunicar amb els seus estimats al hospital via vídeo. Funerals més grans tenen lloc a Zoom o Skype, i no pas a la capella del cementiri.
Altrament, quin efecte provoca el fet de patir de forma virtual el final d’un mateix? Justament això ho ha testat Carrie Elzie, amb els seus estudiants a la Universitat Mèdica de l’est de Virgínia, amb l’ajuda del personatge de ficció Clay Crowder.
Els estudis mostren que els aspirants a metge cada vegada els hi costa més desenvolupar empatia pels seus pacients al llarg de la seva formació. “L’empatia no s’ensenya fàcilment” diu Elzie. Ella volia el següent: l’actitud dels estudiants de medicina canvia quan veuen el món amb ulls d’un pacient terminal?
La científica va fer passar a uns 150 estudiants de medicina pel “Laboratori d’en Clay” durant mitja hora. Equipats amb ulleres de realitat virtual i guants amb sensors, es posen a la pell d’en Clay, a qui li queden només uns quants mesos de vida. Experimenten la desesperació dels seus parents i la pèrdua progressiva de control sobre la seva vida.
És una muntanya russa d’emocions”; diu Elzie. “De debò que ets ell”. Ella mateixa va haver d’interrompre la simulació, perquè li recordava massa a la mort del seu avi.
Després que els estudiants es posessin a la pell d’en Clay, l’estudi d’Elzie va revelar que la majoria d’ells se sentien més preparats per donar males noticies als pacients. De fet, van sentir allò que sentia el malalt: van informar de dificultat per respirar, ritme cardíac elevat, esgotament i nàusees.
Joshua Hurtado és futuròleg, i d’entre totes les facetes d’aquesta disciplina, ha triat la mort. Va tenir aquesta idea quan tenia quatre anys. Un familiar va morir i es preguntava com seria si encara pogués parlar amb ell.
A Mortality, una revista científica d’investigació de la mort en diverses disciplines, el doctorand per la Universitat de Hèlsinki recentment va proposar el concepte sociològic de “difunt virtual”. Tots aquests ressuscitats virtuals podrien crear una societat post mortem, una mena de “Jurassic Park” al Ciberespai, habitat per imatges immortals d’aquells que així ho van triar mentre eren vius.
“Ara hauríem de discutir si aquest tipus de reanimació dels morts es una bona idea i, si ho és, quines reglen s’hi aplicarien”, explica ell. “El desenvolupament tecnològic ja fa possible un món de morts vivents”, diu.
Fa unes quantes setmanes, Microsoft va presentar la seva plataforma de realitat mixta Mesh. Ara per ara, versions en 3-D molt realistes dels treballadors poden aparèixer a les reunions d’empresa i els seus companys les poden veure via ulleres VR, com si estiguessin just al costat.
El grup també planeja la utilització de la realitat virtual a les celebracions familiars, via holoportació. Donaria gairebé igual si els convidats fossin vius o no.
Al igual que el psicòleg expert en comunicació Stein, el futuròleg Hurtado també creu que per assumir la nostra pròpia fugacitat al segle XXI, s’ha de pensar en el propi llegat digital.
Ell mateix es pot imaginar vivint com un difunt virtual, tant per ell mateix com pels seus estimats. Això sí, els familiars supervivents han de tenir el control de les dades associades. L’investigador Stein encara es mostra reticent sobre la seva seu herència digital. “L’instint de conservació humà em diu que seria bo seguir vivint almenys de forma virtual, però en el fons... no vull”.
Traducció de Joan Marc Muelas