A hora foscant, arribe a València, al Teatre Principal. És 27 de març de 2021, Dia Mundial del Teatre. El ritu funerari suscita un sentiment estrany. No és agredolç. No és malenconia ni saudade. Tampoc sabria dir ben bé si és una cerimònia de fi de dol o una lloança per prolongar l’existència del difunt. L’homenatge Pep Cortés. Teatre i vida és una iniciativa de La Dependent Cia. de Teatre recolzada per l’Ajuntament d’Alcoi, l’Institut Valencià de Cultura i la Universitat Jaume I de Castelló amb la col·laboració de l’AVL.
Ha faltat un artista de l’escena valenciana: Pep Cortés (Alcoi, 1945 – Barcelona, 2019) amb carnetum identitatis 21605369P. L’homenatge Pep Cortés, teatre i vida és un passeig per la seua trajectòria artística. La representació en viu barreja àudio-visual, anècdotes, parlaments, fragments d’obres, música i molt d’humor. Pep presidix l’esdeveniment a través de la gran pantalla; pronuncia unes paraules. Fa la impressió d’estar assegut discretament en alguna de les butaques del teatre.
Pep Cortés ve d’Alcoi, d’una ciutat amb una forta tradició sainetera i d’espectacle. Pep deixa la seua faena d’inspector de treball per dedicar-se a la seua vocació, el teatre. Preocupat per la paraula viva valenciana, busca un espai professional als escenaris i comença l’aventura a Alcoi amb la companyia de teatre La Cassola. Vol un teatre professional en valencià, d’entreteniment i conscienciació destinat al poble. Ell deia: «de fora no vindran a resoldre les nostres coses».
De l’homenatge,ha eixit gairebé un musical; som al País de la Música. Hi som. I està cantat que al darrere de l’acte hi ha gent del País Valencià: la degolla és un passatge molt propi de la cultura valenciana. La primera representació de l’homenatge ve així: «Herodes ordinem: Totus infantibus receptis nascitus degollatus debere sunt» (fragment de Qui vol un miraclet interpretat per Raúl Llorens).
Pep Cortés no es quedaria a Alcoi. Va a València, a Castelló i, finalment, a Catalunya, on forma una família amb Sílvia Bonfill. Sílvia ens conta una anècdota: «Pep, abans de partir, hauries d’acomiadar-te». «Sílvia, no digues res als de València o la liarán!». La mort li era esperada. Pep s’havia sentit integrat en un grup humà que compartix el seu treball i els seus projectes. Hi troba recolzament afectiu que l’impedixen sentir-se sol. La mort esperada li és suportable. «Si és l’últim acte, caldrà fer-ho bé».
Les individualitats i els egos dels artistespassen desapercebuts. Pep Cortés, teatre i vida havia estat un acte ritual d’abast catàrtic. Desprenia un sentiment comunitari, identitari. Malauradament, a penes hi ha jóvens entre els assistents, però sí que hi són les filles de l’artista, Aitana i Pirena; la família, que fa poble, i la memòria. «La paraula és meitat del qui la diu i meitat del qui l’escolta».
Comença el ritual. Esdevé frenètic entre risses i música mentre la nit s’estén invicta. En acabar l’acte, me’n torne a l’hotel com una estrangera indecisa. A l’endemà hi pense a la plaça de la Mare de Déu. Em rumiava que havia arribat tard. No sabia ben bé si havia confiat en una identitat amb els dies contats. Malauradament, sentia que la memòria d’eixa comunitat la duia endins, però quasi com qui duu la lliçó dels reis gots apresa. Aleshores mire el rellotge. Tocava agafar el tren amb destinació Alacant.
Direcció: Juanjo Prats amb la col·laboració de Toni Valesa, Cesca Salazar, Raúl Torrent i Joanfra Rozalén.
Presentadors: Pepa Miralles i Juanjo Prats.
Música: Panchi Vivó i el grup Sugar.
Actors i participants: Rosanna Espinós, Xavi Mira, Joanmi Reig, Neus Agulló, Tomàs Mestre, Pep Sellés, Joan Gadea, Marcos Cantó, Jordi Carbonell, Maribel Casany, Giovanna Ribes, Conxi Domenech, Gemma Miralles i Toni Pastor.