Pere Aragonès no acostuma a sorprendre amb els seus discursos. El seu tarannà és conciliador i el seu missatge, previsible. Entre altres coses perquè la seua moderació és poc amiga dels girs sobtats de guió. I també perquè, després d’una legislatura intensa i d’una campanya electoral frenètica, el públic s’ha acostumat tant a escoltar-lo que les seues propostes ja no són cap novetat.
El fins ara vicepresident, que acabarà sent investit en algun moment –la pregunta és quan–, atesa la predisposició anunciada per Junts per Catalunya a través de Jordi Sànchez, tornava a clamar per la necessitat de fer «un govern fort» i acabar amb «massa mesos d’interinitat forçada». Els objectius del seu govern, tal com anunciava, seran un pla de xoc contra les desigualtats agreujades per la pandèmia, una reconstrucció econòmica que permeta estrenar un nou model productiu i la resolució del conflicte polític amb l’Estat, amb les fórmules de l’amnistia i l’autodeterminació. Objectius ben difícils però que Aragonès considerava imprescindibles, atès que generen un «consens» ampli que també aproven els comuns, convidats pel candidat novament a entrar al Govern. Una petició que continuen rebutjant.
Esquerra Republicana, que acaba de complir noranta anys de vida, recuperarà prompte la presidència de la Generalitat, cosa que no ocorria des de l’etapa republicana, als anys trenta del segle XX. És en aquest sentit que no era estrany sentir constants referències històriques del candidat. Referències al «fil roig republicà» que hauria arrencat, segons Aragonès, amb Francesc Pi i Margall, president del Govern de la Primera República espanyola durant poc més d’un mes; i d’altres personatges també anteriors a la constitució del partit, com ara l’històric federalista Valentí Almirall o Josep Narcís Roca i Farreras, també referent d’aquest corrent polític. També eren mencionats antics polítics que, tot i ser coetanis a la formació, no en van formar part, com ara el mallorquí Gabriel Alomar o el barceloní Rafael Campalans, tots dos de la Unió Socialista de Catalunya, un dels partits que acabaria dissolent-se al si del PSUC recent iniciada la guerra de 1936.
El candidat a la presidència, com també el seu partit, mira de convertir Esquerra Republicana en la força hereva de tot el catalanisme d’esquerres, tant l’actual com l’antic, i mira així d’interpel·lar forces que es resisteixen a formar part de la fórmula de Govern que ell proposa. Persones que mai no van estar vinculades a la política de partits, com ara l’assagista Joan Fuster o la periodista i escriptora Montserrat Roig, així com també el novel·lista Paco Candel, formarien segons el candidat part d’aquest «fil roig» de què Aragonès se sent hereu. Fins i tot també citava l’historiador Josep Fontana, històricament vinculat al PSUC.
Hi havia més polítics del passat presents en el discurs d’Aragonès. No podia faltar el periodista Antoni Rovira i Virgili, que sí que va militar a ERC i que va presidir des de l’exili el Parlament de Catalunya. El lleidatà Salvador Seguí, conegut com El Noi del Sucre, vinculat a l’anarcosindicalisme, també formava part del discurs, tot i que va morir assassinat vuit anys abans del naixement de la formació. Un dels seus coetanis de l’obrerisme, també assassinat anys abans del 1931, Francesc Layret, també era citat per Aragonès. L’anarquista Joan Peiró, afusellat pel franquisme, també entrava en la llista, així com Manuel Serra i Moret, fundador de l’esmentada Unió Socialsita de Catalunya i substitut de Rovira i Virgili com a president del Parlament a l’exili. Hi era també el pedagog Josep Pallach, membre del Partit Obrer d’Unificació Marxista.
L’historiador Josep Benet, exdirigent del PSUC als anys vuitanta i dècades abans de la Unió Democràtica de Catalunya, també entrava dins d’aquest grup històric reivindicat per Aragonès. Per descomptat, també hi eren els presidents històrics Francesc Macià, Lluís Companys, Josep Irla i Josep Tarradellas, tots d’Esquerra Republicana. També era del partit la primera alcaldessa de Catalunya, la castellana Natividad Yarza, que va estar al capdavant de l’Ajuntament de Bellprat (Anoia) el 1934. Una altra nouvinguda, Justa Goicoechea, va ser la primera regidora de l’Hospitalet de Llobregat també en era republicana, i també amb el partit d’Aragonès. Fidela Renom, Consol Nogueras –regidora a Sabadell– o Esperança Martí, també citades, encaixen igualment en aquest perfil. Més recents, però també ben determinants, són els exdiputats del partit el 1989 al Parlament, també mencionats per Aragonès. Es tracta de Josep-Lluís Carod-Rovira, que més tard seria vicepresident de la Generalitat; d’Àngel Colom, líder del partit a inicis dels noranta; i de Miquel Pueyo, actual paer en cap de Lleida. Els dos primers ja no integren les files del partit.
Per resumir la seua proposta i la forma en la qual vol governar, Aragonès citava el pintor Joan Miró. «Nosaltres, els catalans, creiem que sempre hem de tocar de peus a terra si volem fer salts per l’aire sense caure. El fet que jo torni a la terra de tant en tant em permet de saltar el més amunt possible». El candidat especificava que «aquesta idea de país avui és possible i és imprescindible».
Les referències a l’economista italiana Mariana Mazzucato per defensar la idea de «l’estat-emprenedor», a la poeta Maria Mercè Marçal per reivindicar el feminisme, i a tants altres eren bastant més previsibles que la feta a la jove poeta –i polèmica– Juana Dolores Romero, de qui ha destacat la seua sentència més popular: «escriure bé és més revolucionari que escriure en català». El candidat volia explicitar amb aquesta frase la seua voluntat d’aprofitar el talent nacional.
Tampoc s’escapava de les referències l’expresident Pasqual Maragall a final del discurs per «construir un país que estimi la seva gent i es fixi com a prioritat la felicitat de la seva ciutadania», segons deia Aragonès amb paraules seues. Per arrodonir aquesta frase, Aragonès citava una altra de Maragall en què clamava per «una nova Catalunya, més desinhibida, menys sagrada i menys sacralitzadora, més arran de terra».
Fins i tot Joseph Stiglitz, economista nord-americà, tenia espai en el discurs per reforçar «la idea de progrés» que el candidat vol destacar. També Karl Marx, que «ens advertia que preu i valor no eren el mateix» i que «cal, doncs, revaloritzar les cures».
Enmig de tanta referència històrica i actual a distintes persones, Junts per Catalunya considera que el discurs del candidat es limita exclusivament al pacte entre ERC i la CUP per tirar endavant amb la investidura. Un pacte que, segons la formació puigdemontista, no ha comptat amb el seu vistiplau, quan només compten amb un escó menys que ERC al Parlament. La desavinença, però, no se situava només –evidentment– en el discurs històric. Per exemple, el president a l’exili, Carles Puigdemont, només era citat una vegada com a figura represaliada –com també han estat citats en aquest sentit el president Torra, la presidenta Forcadell i el líder del seu partit, Oriol Junqueras–, però sense dotar-lo de més simbolisme. No hi ha hagut tampoc cap menció al Consell per la República, una entitat a què Junts vol dotar de més protagonisme al si del nou executiu. La proposta no és ben vista per part d’ERC, atès el protagonisme indiscutible del president a l’exili al capdavant de l’ens.