“Ets qui ets perquè vens d’un indret, el passat és importantíssim”

La tendresa de l'amor, l'alegria de la vida i el dolor d'uns records que habiten al passat, però viatgen fins al present. El que em queda de tu, la primera novel·la de Pepa Aguar, és un recorregut autobiogràfic per tres generacions, un viatge a la memòria familiar que narra tot just la pèrdua de la memòria personal per part de Fina, la mare de Pepa. La malaltia que li roba els records té nom i cognom, demència front-temporal, una cosina germana de l'Alzheimer que s'alimenta dels fils cerebrals fins aprimar-los. 
El llibre conta primer la història de Teresa, àvia de l'autora, per a passar després a la de Fina i acabar a la joventut i maduresa de Pepa, tot i intercalat amb moments del present. Un present que ja havia perdut l'aroma a tarongina i els balls d'una mare. Les anècdotes que es presenten, la manera d'actuar dels personatges i el seu estil de vida permeten el lector apropar-se i connectar amb ells.

—El llibre està basat en la seua història, barrejant elements ficticis amb altres reals. Ho són, de reals, les històries internes de la família que conten la seua trajectòria vital i retraten el seu caràcter?

—Les històries són verídiques, però a partir d'ací s’erigeix un edifici de ficció per donar sentit, fons i emmarcar la història. Parteix de situacions reals a partir de les quals l'ofici et porta a dir: "Açò com es pot fer entenidor a una persona que m'està llegint?". És açò, aplicar-s'hi.

—Les recordava aquelles històries o va ser necessari un treball d’investigació previ?

—Algunes les recordava perquè la meva mare me les havia anat explicant al llarg del temps. Unes altres, perquè tinc una tieta que és la memòria viva de la família. La vaig entrevistar a ella, a la meva cosina, al meu germà... anava recollint d'ací i d'allà. També ho feia per allò que diuen que la memòria és traïdora, parlar amb tots ells em donà un plec de retalls, de detalls i de visions diferents que m'ajudaren a contextualitzar la història. Moltes anècdotes del llibre vénen del que s'explica a la família, de sempre m'ha agradat que em contessin coses de la infantesa i de la meva mare. Tot això m'ha ajudat a vestir i abastir el llibre.

[L'àvia, la mare, ties, cosines, amigues, la mateixa Pepa; les protagonistes del relat són dones fortes, guerrilleres en una societat franquista que les tenia en segon pla. L'escriptora confessa que aquest pes de la dona al llibre no va ser premeditat, sinó reflex de la seua estructura familiar on les dones sempre han lluitat per tirar endavant la família.
 El desenvolupament de les diverses històries internes no és l'únic que ens permet mirar els personatges als ulls i veure el seu fons. L'ús de la llengua és un element molt important present al llarg de la trama, té entitat pròpia, evoluciona i retrata la societat valenciana d'altra època].

—La manera en què els personatges parlen, la forma de vida que es reflecteix... El seu llibre transmet l’essència de la vella València.

—He intentat reflectir això amb la utilització de la llengua, he volgut nodrir-la de la genuïnitat del valencià, que és la parla de la meva família, per donar la perspectiva del passat. A mesura que ens anem apropant al present, hi ha un català més normatiu. Jo ja fa molts anys que sóc aquí i ja n’estic bastant impregnada. M'encanta, quan torno a València, escoltar la meva tia i la meva cunyada, que tenen aquesta genuïnitat del valencià i torno a retrobar paraules que jo aquí, pel fet que es parla un altre català, he perdut. Era una cosa volguda, aquest ambient i aquest paisatge de la València de fa molts anys també es construeix a partir de les característiques de la llengua.

[La major part del relat transcorre a Benetússer, un poble menut proper a València al qual es respirava —com a tants altres fa unes dècades— una atmosfera totalment diferent. La vida es movia més lenta, potser massa lentament per a una dona jove amb tota l'energia i les ganes de veure món, descobrir coses noves i bategar les ales lluny de l’escalfor que proporciona el niu. Pepa va anar-se'n a estudiar la carrera de Ciències de la Informació a Barcelona. Allí va fer, a més, el grau de Ciències Polítiques. Es va doctorar també a Ciència Política i va viure a Sabadell, Sant Cugat, Barcelona i Londres.
 Si li preguntes si continua sent la dona inquieta que reflecteix el relat et dedicarà un riure sincer. Creu que aquella dona encara viu al seu interior, que manté la flama de conèixer noves cultures, persones i indrets, però que la imparable força del pas del temps minva les capacitats de fer-ho. Veu en la inquietud i la curiositat humana una forma de mantenir-se viva i continuar aprenent.
 Però si es parla d'engabiar la curiositat de volta a la lentitud, la resposta arribarà fluixa, a través d'uns llavis mig tancats que pareixen contar un secret, una confessió].

—També apareix al llibre molta nostàlgia per les arrels, pel poble, alguna volta es va plantejar la possibilitat de tornar a viure a Benetússer?

—No, de fet això queda reflectit en el llibre, com la meva mare anava tibant perquè tornés i jo anava fent l'anguila, ara cap aquí, ara cap allà. La veritat és que a mi Catalunya em va acollir, aquí he creat unes amistats i unes arrels... fins i tot fa uns anys em vaig casar. Òbviament m'agrada molt tornar-hi, Benetússer és el meu poble, València és on vaig nàixer i la porto al meu cor, però aquí estic molt bé. Això el meu pare i la meva mare ho veien, encara que ella era reticent a dir-se a si mateixa que no tornaria. En el fons del cor ella ho sabia, igual que el meu pare. Eren altres temps i jo estic molt agraïda a la meva família per donar-me l'oportunitat d'anar-me'n.

—Quina importància atorga al passat en la seua construcció personal?

—Com diu la cançó de Raimon: "Qui perd els orígens perd la identitat". Crec que tu ets qui ets perquè vens d'un indret; el passat és, per a mi, importantíssim. El que queda de tu és un petit homenatge a tot el que m'ha deixat la meva mare, el meu pare, la meva iaia, la meva família i el meu passat. Sempre havia volgut escriure sobre la meva iaia, malgrat que ella va morir quan jo tenia nou anys, em va deixar tot un deixant de records i de vivències. No ens podem entendre sense saber d'on venim, i jo vinc de tot allò, el que soc ara és fruit d'aquell passat, de la gent, del paisatge i de l'indret que va formar part de la meva vida.

[L’escriptora no volia seguir el clixé de la malaltia mental i mostrar la seua mare com una màrtir, com un objecte del qual la gent haguera de compadir-se. Volia il·luminar-la, fer-la eixir de les pàgines perquè nodrira d'energia al lector i el contagiara la seua alegria arrabassadora. Volia transmetre el seu esperit, que la gent riguera i ballara amb ella, que coneguera la Fina quan encara era la Fina i no havia començat a desaparèixer. Volia i ha aconseguit fer una oda a la vida, a l'alegria i a l'esperança.
 Tot i això el llibre avança, i com més coneixes la seua mare més anunciat es va tornant el seu esvaniment. L'obra alberga una tristor que fa encollir el cor a mesura que s'avança en la història del passat i es consumeixen les píndoles del present. Per a ser capaç d'escriure El que em queda de tu, l’autora va haver de prendre distància per guarir-se i processar el que estava passant. La història és tan propera que pot arribar a ferir]. 

—Ha estat quatre anys escrivint la novel·la, com ha sigut aquest procés des del punt de vista emocional?

—Van ser quatre anys perquè jo no em puc dedicar a escriure com m'agradaria i dedicar-li tot el temps del món. Va haver-hi moments que reia i moments que plorava. També vaig tenir alts i baixos a l'hora d'escriure, hi havia moments en els quals em sentia molt solta i uns altres en què em trobava encotillada. En la mesura que s'anava apropant el tema del present hi va haver moments durs, vaig necessitar armar-me confiança per poder abordar-los. Has de transmetre el sentiment de dolor i tristesa, però trobant el punt just entre la sensibilitat i sensibleria. De vegades havia d'aturar, pair el que estava passant i continuar més endavant.

«El paisatge de la València de fa molts anys també es construeix a partir de les característiques de la llengua»

—És la seua primera novel·la i ha sigut guardonada amb el premi Joanot Martorell. Com li va fer sentir-se el guardó?

—Vaig sentir una emoció i un sentiment de gratitud immensos. Em sento molt honorada d'haver rebut el premi a la meva terra, a València. Tinc molt present que és una qüestió que he de tenir en compte, intentar continuant escrivint i ser molt conscient d'aquesta distinció que porto al cor.

[De la seua mare li ha quedat a Pepa Aguar l’alegria, la necessitat de gaudir, de sentir-se a gust i d’assaborir les sobretaules amb la seua família. Vol pensar que també li ha deixat la seua energia, malgrat que la Fina li deia que era de “mata morta”. Encara pot veure la seua mare cantant i ballant a la cuina quan escolta alguna cançó de Pavarotti. Ella li ha deixat un fum de records que ja no dissiparà cap malaltia ladrona, han sigut immortalitzats a la novel·la]. 

—Què va aprendre de la malaltia de la seua mare?

—Semblaran llocs comuns, però he après a gaudir molt de les petites coses, una necessitat que aquesta pandèmia ha posat en evidencia. Quan veia que la meva mare anava desapareixent, i tan de pressa, pensava que s'havia d'aprofitar cada instant i cada espurna del que quedava d'ella i, com això, tot el que hi ha a la meva vida. Una altra cosa que tinc molt present des de la malaltia és la importància d'explicar les coses. No deixes de dir un "t'estimo" o un "això no m'ha agradat" o "m'ha ferit". Moltes vegades pensem que tindrem una altra oportunitat, però no sempre es té. Mentre estem vivint alguns moments creiem que seran eterns, però no hi ha cap moment etern, d'un dia cap a altre acaba la vida que pensaves que sempre seria així. Com no hi ha res per sempre, aprofitem els petits moments, els moments de joia, aprenem a dir les coses des del cor, fer que les persones que estiguin al nostre costat estiguin a gust. 

—Al llibre hi ha una frase amb la qual crec que tots ens podem sentir identificats. És quan fa referència a una amiga de la infància i diu “érem feliços i no ho sabíem”. L’ha ensenyat també a veure quan és feliç i a aprendre a valorar-ho?

—Moltes vegades vivim moments que ens venen donats i quan et passa la piconadora per sobre, com en el meu cas, dius: "Ostres mira com de feliç era jo, i no ho sentia ni valorava". Doncs sí, érem feliços i no ho sabíem. Vivim moments bons, de joia, magnífics i estem sempre esperant que hi arribi jo què sé què. Deixem d'esperar, gaudim del moment, perquè quan marxa i hi ha una desgràcia t'adones de l'estona que estaves rient amb la teva amiga. A què estem esperant? Valorem molt la gent que tenim al nostre costat, la gent que et fa estar a gust, que et fa riure, que et fa pixar de riure. Això és magnífic i hem de cuidar-lo.