Homo homini lupus est és una frase de l’Asinaria, una comèdia de Plaute (254 aC – 184 aC) i el text exacte diu en llatí: Lupus est homo homini, non homo, quom qualis sit non novit. Que en català es tradueix, si fa no fa, com: “L'home és un llop per a l'home, i no és home, quan desconeix qui és l'altre”. Dit d’una altra manera, teniu tot el dret a creure que l’home és una perfecta mala bèstia; però si us penseu que aquesta era l’opinió de Hobbes o de la filosofia clàssica, o no l’heu llegit (parlar d’oïdes és un mal negoci), o el vostre profe del batxillerat us va explicar molt malament el tema. Potser són totes dues coses alhora, per dissort.
Thomas Hobbes és conegut bàsicament per haver escrit una obra mestra de la filosofia política: Leviatan, publicada l’any 1651, que ha servit de pastura intel·lectual per a tots els conservadors intel·ligents, que són molts més dels que creieu. De fet, entre tanta ruïna moral, i entre tanta necessitat de repensar el món, el conservadorisme és ara mateix el nou progressisme postmodern. Ser una persona progressista avui significa voler conservar un munt de coses, començant per la natura, la terra d’oliveres, el coc amb mel i les magranes amb vi i sucre.
Però no és al Leviatan que trobareu l’afirmació que l’home és un llop, sinó a l’epístola dedicatòria del De Cive, escrita deu anys abans. L’any 1641, Hobbes vivia a París, exiliat voluntàriament. Fou un període de la seva vida que durà onze anys. Portava perilla, cosa considerada aleshores com una extravagància i, encara pitjor, gastava un gran bigoti ros que provocava estupefacció. A més, defensava que era l’amor propi i no l’amor de Déu el fonament de les relacions socials i el ressort que ens fa apreciar la companyia dels altres. Hobbes era ateu i no se n’amagava gaire; i posats a rematar-ho tot, era partidari d’un rei de masculinitat dubtosa.
Quan avui en dia pensem en l’estat de natura allò que ens ve al cap és el darwinisme social. Imaginem la natura regida per una mena de llei còsmica que ens redueix inevitablement a la bestialitat i a la lluita pels recursos escassos. Però –i aquesta és la gràcia–, Hobbes tenia bones notícies i no era gens darwinista (cosa que per cert l’emparentava amb Darwin quan deia penjaments de Huxley –un victorià eminent molt mecanicista– i amb Marx quan s’exclamava que no era marxista).
Hobbes, en dir que l’home era un llop per a l’home, no feia una descripció de les relacions entre els individus, sinó que volia reflexionar sobre la diferència entre l’estat de naturalesa i l’estat civil. Però el pensador anglès sabia una cosa que els seus lectors superficials i apressats han tendit a oblidar: que els humans mai hem viscut de debò en l’estat de natura perquè sempre hem estat animals socials i dotats de paraula.
Si l’home fos un llop, i si aquesta frase fos una descripció adient de les relacions entre els individus, o d’una llei inscrita al moll de l’os de la vida, llavors l’única opció possible seria el suïcidi. Però Hobbes no era amic dels llops i fins i tot pensava que la por (un sentiment que ell havia experimentat barrejat com estava en la convulsa història del seu temps) era un sentiment absolutament repugnant.
Pensar l’home com a llop és un experiment mental que ens permet copsar la diferència que hi ha entre viure en una societat, protegits per les lleis, i viure a la intempèrie en la brutalitat. Hobbes va afegir encara una altra cosa. L’estat de natura és també un estat de guerra i de manca de llei. Al contrari del que li fan dir els manuals de filosofia escrits amb poca cura, Hobbes defensà que no és la natura el que dicta la conducta humana sinó que són els humans els qui es creen (o es maquinen) la seva societat i la seva política. Déu i la natura no tenen res a veure en tot plegat... cosa que òbviament no va agradar gaire a l’Església i el va portar de pet a Índex de llibres prohibits... i a convertir-se en pastura de simplificacions abusives.
Quan Hobbes empra el text de Plaute ho fa com un avís, perquè el seu país està immers en una guerra civil i perquè s’adona que la llopada bèl·lica està destruint la vida civil. Al cap i a la fi, si triomfen els llops la vida serà "solitària, pobra, tronada, brutal i curta”, com va escriure al Leviatan. Viure matant i morint no és el destí dels humans, ni el fat irreversible de la natura.
Per a dissort de la vida civilitzada, Hobbes ha tingut molts mals lectors a l’Estat espanyol, i gairebé només l’esmenten els reaccionaris de manual, que són legió des de l’època de don Marcelino Menéndez y Pelayo. Ara dels mals lectors de Hobbes se’n diuen “straussians”, en referència al senyor Leo Strauss (1899-1973), ídol ara mateix de la caverna nostrada. Primer Ciudadanos i després Vox han organitzat tota la seva teoria política des del guerracivilisme en la primitiva i caricaturesca versió straussiana de Hobbes. Per a la filosofia reaccionaria espanyolista (la que representen els curiosos hereus d’un filòsof d’Oviedo mentalment dens que es deia Gustavo Bueno, per exemple), com que tots els humans desitgen les mateixes coses (el poder, els diners, el reconeixement), inevitablement estan condemnats a la guerra eterna. Per tant, l’única manera d’anar per la vida és repartir calbots a tort i a dret i tractar la gent com a merda humana, perquè al món si no devores et devoren.
La diferència entre Hobbes i els hobbesians hispànics actuals és que el filòsof anglès mai va dubtar que les conseqüències de l’estat de natura eren desastroses, perquè si tot s’havia de resoldre a garrotades no hi havia criteri, ni bé, ni mal, ni just, ni injust. Veure la vida des del punt de vista d’un llop que mata per no morir converteix la gent en subhumans i condueix a un nivell de raonament molt primitiu. És allò que feia riure tant a Unamuno: “el pensamiento navarro”. O si ho voleu és la política espanyola de sempre. Però no és Hobbes, sinó el falangisme.