El 23-F no va ser un fet aïllat en l’anomenada transició democràtica de l’Estat espanyol. Ben al contrari, va arribar precedit per tres o quatre plans previs, que van acabar perfilant el pla previst per al cop d’estat de Tejero. Roberto Muñoz Bolaños els descriu i analitza en detall en el seu llibre El 23-F y los otros golpes de Estado de la Transición (Espasa, 2021).
El Pla A i el Pla López-Bravo (1978)
Són els únics dos plans civils i no van passar de meres especulacions, però van dibuixar elements que posteriorment repetiria l’anomenada Solució Armada, que donà lloc al 23-F.
El Pla A va ser obra del periodista que dirigia, en aquell 1978, l’estatal Agència EFE, Luis María Anson. Estava preocupat per la victòria d’un “PSOE marxista”, tal com ho deia ell, i que “comencés previsiblement a empènyer a la comunitat nacional cap a un model de societat oriental” —dels països de l’Est, vaja.
Per això, explica Muñoz Bolaños, Anson va preveure el Pla A “mitjançant una intervenció de les forces armades amb un militar salvador de la pàtria o mitjançant pressió per al nomenament d’un equip civil que governi Espanya en condicions d’excepció durant un parell d’anys”. Anson va exposar el pla als caps del CESID, la intel·ligència espanyola, perquè volia que tingués el vistiplau del rei. Però ni el rei ni Suárez hi entrarien.
Per tant, Anson va idear el Pla López-Bravo que consistia a fer-ho més “factible”, segons Muñoz Bolaños. “El seu objectiu era la substitució del vicepresident del Govern i ministre de Defensa per un civil d’ideologia conservadora, que ‘seria una alternativa al president del Govern en cas que el deteriorament de la situació nacional fos molt greu’”. El projecte d’Anson “coincidia amb els desitjos del cap de l’Estat”, el rei.
L’elegit, en aquest cas, va ser Gregorio López-Bravo, que va arribar a ser presentat a l’ambaixador dels EUA a Madrid, Terence Todman, perquè el valoressin. Aquest va ser l’informe que en va fer el diplomàtic: “López-Bravo diu que creu que els terroristes bascos tenen vincles amb cubans, libis i algerians, que, sense dubte, està actuant en nom de la Unió Soviètica”.
El Pla López-Bravo va quedar en no-res, però molts dels seus principis van ser recuperats després per la Solució Armada, que preveia la substitució del Govern Suárez per un de concentració nacional per reconduir la situació. El petit “cop de timó” que es va acabar desbocant pel poc cervell del Guàrdia Civil elegit, l’impulsor de l’Operació Galàxia, Antonio Tejero.
i els cops d'estat durant la Transició en aquest llibre d'Espasa
L’intent fallit de Torres Rojas (finals del 1979)
La “Intentona Torres Rojas” és com s’anomena una de les conspiracions colpistes del 1979 i rep el nom del general Torres Rojas, cap de la DAC (División Acorazada) Brunete. El seu currículum ja tenia taques greus en forma d’amenaces a polítics.
En un context d’amenaces d’ETA a militars, “Torres Rojas —explica Muñoz Bolaños— va advertir Quintana Lacaci, superior seu com a capità general de la I Regió Militar, Rodríguez Sahagún i el lehendakari Carlos Garaicoetxea, que si era assassinat un altre oficial, ‘yo me voy al País Vasco y me traigo a diez alcaldes de Herri Batasuna, que sé dónde están. El primero el de Hernani, pues yo he vivido allí, cuando estuve destinado en San Sebastián, porque era más barato. Entonces no existía lo de ETA. Al de Hernani, por lo pronto, y luego, a unos cuantos. Y se los voy entregando, uno a uno, al Consejo Supremo de Justicia Militar para que los juzgue como criminales, por estar en relación con ETA’”. Amb aquestes paraules, va dir Torres Rojas posteriorment que ho havia expressat.
Era previsible, doncs, que acabés ficat de ple en alguna conxorxa. I efectivament, el 1979, va ser “informat” d’unes converses secretes entre oficials de la DAC (División Acorazada Brunete) i de la BRIPAC (Brigada Paracaidista). Segons Roberto Muñoz Bolaños, aquests “acostaments” entre militars, “que estaven fora del reglament, van ser considerats per una altra font directa —un oficial de la BRIPAC (...)— l’origen d’un pla involucionista la finalitat del qual era posar fi al sistema polític vigent”. L’objectiu era instaurar “un govern militar presidit pel tinent general Vega Rodríguez, íntim de Torres Rojas, que dissoldria el Parlament i il·legalitzaria el PCE”. Estaven implicades la DAC, la BRIPAC i la FAMET (Forces Aeromòbils de l’Exèrcit de Terra)”. Segons Muñoz Bolaños, els fets havien d’anar de la manera següent: la BRIPAC, “amb ajuda d’helicòpters, assaltaria per l’aire el Palau de la Moncloa amb l’objectiu d’ocupar-lo, mentre que la segona [la DAC] prendria els punts estratègics de Madrid amb l’ajuda dels seus carros de combat”.
El pla es va descobrir per la delació de l’esmentat membre de la BRIPAC i per la indiscreció d’un capità d’infanteria del Grup de Forces Regulars Indígenes (GFRI) número 2, de Melilla, “que va explicar l’operació a un grup de companys”.
Torras Rojas —que sempre va defensar la seva innocència— va ser immediatament destituït i el ministre de Defensa, Agustín Rodríguez Sahagún, va traslladar-se a la BRIPAC per fer “un discurs que deixava entreveure que tenia coneixement de la conspiració”. Aquí va quedar tot.
L’Operació Galàxia (17-11-1978)
L’Operació Galàxia fa pensar que el 23-F era més que previsible i molts no el van voler aturar. El cap visible del cop d’estat, Antonio Tejero, ja havia protagonitzat diverses accions que li donaven un perfil amenaçador. Al País Basc, on va estar destinat els anys 1975 i 1976 —com cap de la Comandància 512 de Vitòria, primer, i de la 511 de Sant Sebastià (Guipúscoa), després—, ja va tenir problemes amb el mateix ministre Rodolfo Martín Villa sobre els honors que s’havien de retre a la ikurriña. Va ser traslladat a la comandància de Màlaga i també allà va tindre problemes amb els seus superiors per impedir una manifestació aprovada pel governador civil. Però Tejero no va ser castigat sinó nomenat prefecte del Departament de Destinacions de la Guàrdia Civil, amb seu a Madrid.
Des d’aquesta posició privilegiada, Tejero va poder tirar endavant l’anomenada Operació Galàxia amb els seus amics “blaus”, una conxorxa de civils i militars de l’extrema dreta. Un paper destacat el va exercir en Ricardo Sáenz de Ynestrillas Martínez, que seria assassinat per ETA el 1986 (i pare de Ricardo Sáenz de Ynestrillas Pérez, fundador de la ultradretana Alianza por la Unidad Nacional).
L’objectiu era atacar el Palau de la Moncloa el 17 de novembre i retenir tot el Govern en ple, aprofitant que, com cada divendres, s’hi celebraria un Consell de Ministres. “Paral·lelament —explica Muñoz Bolaños—, Ynestrillas, amb efectius de la Policia Armada, prendria els punts més sensibles de la capital per ajudar a l’èxit de l’operació”.
Tejero havia ordenat “exercicis de tir a l’Agrupació de Destinacions de la Guàrdia Civil, la qual cosa li permetria comptar amb tots els efectius necessaris per dur a terme la seva acció”, un centenar aproximadament. “Amb aquests homes, prèviament desviats de la seva destinació —destaca Muñoz Bolaños—, Tejero pensava prendre el Palau de la Moncloa”.
El 17 de novembre presentava un avantatge molt clar per a les intencions de Tejero i Ynestrillas. Faltaven pocs dies per al “20 de novembre, aniversari de la mort de Franco i José Antonio Primo de Rivera, i acudirien a Madrid nombrosos membres i simpatitzants de l’extrema dreta amb els quals esperava comptar per reduir qualsevol resistència”. Recordem que els “seus líders formaven part de la trama conspirativa de Tejero”.
L’altre avantatge d’aquella data era que “el rei estava de viatge oficial a Mèxic, la qual cosa li impediria actuar directament” i “el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado [ministre de Defensa] estava a la III Regió Militar”, a València.
Tejero i Ynestrillas tenien pocs efectius. Aquest era el problema més gran, perquè sabien que el capità general de la I Regió Militar (Madrid), Gómez de Salazar, “era contrari a qualsevol intervenció de l’Exèrcit” i sí que en tenia, d’efectius. Això els va obligar a fer nous contactes, per tal de sumar-hi efectius i això mateix va acabar descobrint la trama colpista.
Va ser cosa del comandant Manuel Vidal Francés, destinat a l’Acadèmia Especial de la Policia Armada, a qui havien proposat “que es fes càrrec de l’esmentat centre, fins i tot per la força, destituint el seu cap, el tinent coronel d’infanteria Manuel García de Polavieja Novo”. Així, “els 1.200 alumnes” del Batalló d’Instrucció reforçarien l’operació.
El 15 de novembre, Vidal Francés va informar de tot el seu superior i García de Polavieja va fer arribar la informació a Suárez i Gutiérrez Mellado.
Tejero i Ynestrillas van ser jutjats en un consell de guerra, però “la passiva actitud del fiscal”, com assenyala Muñoz Bolaños, va fer que la condemna fos molt benèvola: sis mesos i un dia per cadascun. Tot i que el capità general de la I Regió Militar, Guillermo Quintana Laci, va dissentir i la va considerar benigna, la seua decisió de sol·licitar-ne la revisió al Consell Suprem de la Justícia Militar no va aconseguir gaire cosa: les penes es van augmentar en un mes. Total: set mesos i un dia. “La sentència es va fer pública el 2 de juliol del 1980”. Com Tejero i Ynestrillas ja havien passat més de set mesos a la presó, aquell mateix dia van eixir en llibertat. Faltaven set mesos i 21 dies per al 23-F. Com ja és sabut, Tejero seria el protagonista que no el cervell del cop.
El segrest de la Sarsuela i la bomba al Camp Nou (24-6-1981)
Després del 23-F, els amics de Tejero, amb Sàenz de Ynestrillas —una altra vegada— i Antonio Sicre Canut al capdavant, un grup de militars i militants de l’extrema dreta van intentar un cop pel Sant Joan del 1981. Inicialment, el pla incloïa un objectiu doble: el segrest del rei i els representants polítics reunits a la Sarsuela —per l’onomàstica de Joan Carles I—, d’una banda, i, de l’altra, una bomba al Camp Nou coincidint amb la gran concentració que havia convocat la Crida a la Solidaritat com a resposta al Manifest dels 2.300. Aquesta bomba l’havia d’instal·lar, segons Muñoz Bolaños, “un comando d’extrema dreta”.
L’acció paral·lela a Madrid consistia en “una acció ràpida i audaç que desencadenés una intervenció en cadena de les unitats de l’exèrcit”. A la Sarsuela els colpistes podrien “segrestar els representants de totes les institucions”.
El pla es va desballestar per l’explosió accidental d’un artefacte explosiu que manipulava “un jove d’extrema dreta” i per “la informació sobre una sèrie de reunions conspiratives que tenien lloc al bar Dantzari, de Madrid”. Van ser detinguts Ynestrillas, Sicre Canut i el coronel d’infanteria Ricardo Garchitorena Zalba, a més de dos fills d’Ynestrillas. Però “les evidències —recorda Muñoz Bolaños— no van ser prou per condemnar aquests militars, sobretot després que el comissari” que els havia detingut “no corroborés les afirmacions que havia formulat davant dels seus superiors civils”.
El 27-O (1982)
El Govern espanyol començava a reaccionar contra les conspiracions militars amb més agilitat i l’executiu de Calvo Sotelo va poder desmuntar un atemptat contra el diari El País. El PSOE, que guanyaria les eleccions del 28 d’octubre de 1982, faria servir el 23-F per ser encara més combatiu: d’una banda, per desprestigiar els colpistes, tant els empresonats com els lliures, i infiltrar “agents en les trames colpistes existents per desmuntar qualsevol operació”, diu Muñoz Bolaños.
Però, just abans, la vespra del dia de la victòria socialista, el 27 d’octubre, s’havia de dur a terme un darrer intent desesperat de cop d’estat. El van impulsar els coronels Muñoz Gutiérrez i Jesús Enrique Crespo Cruspinera i els tinents coronels José Enrique Crespo Cuspinera i Carlos de Meer, i s’havia de produir just el dia abans de les eleccions. Muñoz Bolaños inclou en el seu llibre un fragment del pla polític dels colpistes: “Un govern militar on la Prefectura de l’Estat i del Govern seria unipersonal i assumida per una personalitat militar (...). Un règim presidencialista en què partits polítics amb les limitacions precises, limitant-se igualment les llibertats sindicals i dissolvent les actuals centrals sindicals existents. Serien igualment derogades les autonomies, controlats els mitjans de comunicació, i s’impediria tota crítica o ofensa a persones o sistemes participants en el passat polític espanyol”.
Els impulsors es van posar en contacte amb Milans del Bosch i San Martín una altra vegada i “segons diferents fonts, també” amb personatges “de l’extrema dreta civil, com Blas Piñar”.
La idea era combinar dues accions militars: l’anomenada “Halcón”, a Madrid, i la “Marte”, a la resta de l’Estat. La primera preveia “la detenció o neutralització de les autoritats civils i militars que presumiblement podien oposar-se a l’intent”. Se’ls agafaria en els seus domicilis i de matinada. El capità general de Madrid, Quintana Lacaci, seria destituït i substituït, i “es declararia l’estat de guerra”.
El CESID va desarticular l’operació un mes abans, el 2 d’octubre.
El 28 d’octubre el PSOE va obtenir la seua primera majoria absoluta.
L’intent fallit de la Corunya (1985)
Havia de ser un atemptat contra la família reial, a la Corunya el dia de la desfilada de les forces armades a la ciutat gallega. Un altre cop, Ynestrillas n’era el cervell i l’impulsor, amb ajuda de l’extrema dreta civil. L’objectiu era clarament antimonàrquic, perquè el buit de poder en l’estament militar havia de ser total. Una explosió havia de fer saltar pels aires “el cap de l’Estat, la reina Sofia, les infantes Elena i Cristina, Felipe González, Serra i els membres de la Junta de Caps d’Estat Major (1984-1986) —els almiralls Liberal Luccini (cap d’Estat Major de la Defensa) i Guillermo Salas Cardenal (almirall cap d’Estat Major de l’Armada)”, etc.
El pla era semblant a l’Operación Ogro que havia matat l’almirall Carrero Blanco: “Ynestrillas i Lerena van mesurar la distància de la façana del local [que havien llogat] fins al lloc on se situaria la tribuna” i s’hi excavaria un túnel que permetria una explosió efectiva.
Per sort Ynestrillas “va informar dels seus plans a dos homes de confiança: Gasca i Francisco Lerena, sense saber que tots dos eren agents infiltrats dels serveis d’intel·ligència”. Aquests serveis d’espionatge van deixar que el pla tirés endavant uns mesos per tal de pescar més conspiradors i no cremar els seus infiltrats, i es va acabar desmuntant el març de 1985. Segons l’autor d’El 23-F y los otros golpes de Estado de la Transición, Roberto Muñoz Bolaños, el cop va acabar “‘sense detencions ni escàndols. Sense màrtirs’, com Serra volia”. •