La política catalana és sinònim d’entesa obligada. Ho és des d’abans que el bipartidisme saltara pels aires a l’Estat espanyol. Ja al 2003, la fórmula per desallotjar Convergència i Unió del Palau de la Generalitat va obligar a una entesa entre socialistes, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya. L’acord es va repetir al 2006. Van haver de passar deu anys fins que la coalició es tornara a imposar com a solució per resoldre l’equació per formar Govern. Un desenllaç que va haver de comptar, a més, amb el suport extern d’un tercer actor, la CUP. Com tothom recorda, no va ser una operació senzilla. Tampoc al 2018, quan els anticapitalistes van acabar contribuint a la investidura del president Quim Torra.
L’escenari actual no es contempla menys complicat que els dels últims anys. Complicat, però, no és necessàriament un sinònim de fallit. Segons el catedràtic de Ciència Política Jordi Matas Dalmases, «tot i que governar en coalició exigeix un gran esforç als agents implicats, sens dubte enforteix els valors democràtics del diàleg, la confiança, l’acord, la tolerància, la solidaritat i el civisme». Així ho explica a la Guia per formar un govern de coalició, recentment publicada.
Però aquest desenllaç, tot i ser saludable en termes democràtics, sempre va acompanyat de la tensió interna. A l’hora de repartir càrrecs, per exemple, Matas Dalmases parla dels «criteris de valoració subjectiva dels departaments», entre els quals hi ha qüestions a tindre en compte com ara la idoneïtat dels candidats o candidates, l’arrelament territorial dels partits o l’estratègia política de l’oposició. Així, un partit determinat pot estar interessat a assumir el Departament d’Agricultura per mirar de penetrar en l’interior del territori i en la ruralia. Dirigir un Departament, en definitiva, obeeix a una estratègia. També juguen un paper clau en aquest sentit el repartiment de les delegacions del Govern arreu del territori, una forma de fer visible l'acció de Govern en una regió determinada i de treure'n rendibilitat a l'hora de fer créixer un partit des de la condició privilegiada de mitjancer entre territori i Govern, segons matisa una veu amb experiència en aquestes negociacions.
Abans d’arribar a aquest punt, però, hi ha les primeres preses de contacte entre els òrgans més reduïts de la direcció dels partits. En alguns casos, aquest nucli és conegut com l’executiva. En d’altres és la permanent. Etcètera. Són els sectors en què es marquen les línies generals de les estratègies d’un partit per aconseguir els seus objectius de Govern. Segons explica un dels polítics que més va participar en les negociacions d’un dels tripartits catalans, el nombre de conselleries i quines s’han d’assumir no són la prioritat a negociar en aquestes primeres reunions. «Allò prioritari són els objectius de legislatura: aprovar unes lleis i una sèrie de mesures com a eina fonamental». Mesures que, d’alguna manera, un partit determinat no pot deixar de complir per ser coherent amb el seu programa o amb la ideologia dels seus votants. També hi ha una sèrie de línies vermelles, mesures que en cap cas es podran aplicar si el que es vol és arribar a un acord de coalició.
Després d’aquesta primera fase, explica una altra veu, vindria la proposta de formació i/o remodelació del Govern. És ací on entren en lloc els noms dels consellers i la creació, si s’escau, de nous departaments. Un fet que en les negociacions actuals és una prioritat per a Esquerra Republicana, que vol crear un Departament de Feminismes que el podria encapçalar l’escriptora i diputada Jenn Díaz, número 10 de la llista d’ERC –tot i que figura com a independent– en les darreres eleccions.
Aquesta és, segurament, la fase més complicada. El repartiment de càrrecs sempre genera controvèrsies entre les parts, i el ball d’un sol càrrec pot fer trencar tot l’organigrama. Per desencallar el pacte de legislatura que va acabar amb la investidura del president Torra, cada canvi de noms significava tornar a començar pràcticament des de zero a l’hora de fer el repartiment. Sí que hi havia una premissa clara que caldrà veure si es manté: el partit que tinga la Presidència també haurà d’assumir Interior, el Departament que implica més desgast. Durant el segon tripartit hi va haver una excepció, quan Joan Saura va assumir-lo des d’Iniciativa per Catalunya. En els dos últims governs, tot i els oferiments, Esquerra Republicana s’ha negat en rodó a presidir aquest Departament. Ara podria ser distint per qüestió imperativa
Com que el repartiment d’alts càrrecs i de membres del sottogoverno mai no acaba com comença, els partits sempre compten amb un llistat de noms possibles per cobrir qualsevol càrrec que puga caure en les seues mans. «Cal tenir preparada la contraoferta», explica un altre testimoni, que oferia sa casa per culminar les últimes reunions per formar Govern fa uns anys. «Es pot insistir de manera falsa en liderar algun departament per fer veure que una cosa és important quan en realitat no t’interessa gens. Però serveix per contraatacar i fer-te amb l’espai que de veritat vols controlar», diu una altra veu.
El paper dels líders dels partits és testimonial en aquestes reunions. Aquests acostumen a rebre les informacions pertinents dels que sí que en participen des d’algun punt allunyat que contribueix a la concentració. Des d’aquest punt apartat és d’on reben trucades i missatges de manera permanent. Són ells els qui tenen l’última paraula a l’hora de fer una proposta amb voluntat de consens. Els qui ho resolen tot a l’últim moment, quan el pacte sol estar a tocar. Una altra complicació és trobar el consens a dins dels partits, on hi solen haver tendències i sectors que es disputen els càrrecs.
Cal dir, també, que el paper dels líders dels partits no sempre es correspon amb el paper dels presidents investits. De fet, tant Carles Puigdemont com Quim Torra ja es van trobar amb el Govern decidit. Els noms dels consellers dels dos tripartits tampoc no van ser escollits per Pasqual Maragall ni per José Montilla, sinó pels propis partits. Un símbol «d’immaduresa democràtica», diu un polític que va estar ben actiu durant la negociació del primer tripartit –i que assegura que va ser molt més complex de conformar que el segon. «El president hauria de tenir alguns noms a poder triar», sentencia. Això, però, tampoc s’ha donat a l’Estat espanyol, on Unides Podem va triar, de forma unilateral, els seus propis ministres.
En tot cas, les coalicions de Govern poden servir per enfortir la democràcia a través d’executius plurals. El que cal evitar és que l’enfortiment de la democràcia no es corresponga amb una etapa de turbulències constants.
Pactes d’investidura
Els governs de coalició a Catalunya han sigut possibles, en les dues últimes legislatures, gràcies a un acord previ d’investidura. L’actor fonamental ha sigut, i tornarà a ser, la CUP, que enguany s’especula sobre si podria entrar al Govern. Endavant-OSAN, un dels sectors de la formació, ja ha expressat que no n’és partidari. Els anticapitalistes estan sent especialment protagonistes pel fet que Esquerra Republicana s’han adreçat a ells abans que a Junts per Catalunya. Si més no, formalment. Ara caldrà veure si hi torna el pressing CUP del 2015-2016 o si la formació es mostra predisposada a contribuir a la formació de Govern.
Amb nou diputats, la CUP torna a comptar amb una força considerable. El 2015 en tenien 10, i van fer possible el pas al costat del president Artur Mas. Una de les persones que participaven en les converses per desencallar aquella situació recorda com tot es va començar a enrarir a partir de la declaració del 9 de novembre de 2015. Tot just quan es complia el primer aniversari de la consulta, la coalició Junts per Sí i la CUP aprovaven l’anomenada «declaració d’inici del procés d’independència de Catalunya». El sector més convergent de Junts pel Sí va considerar la signatura d’aquella declaració –que posteriorment seria el punt de partida de diverses acusacions judicials– com una concessió als anticapitalistes. Alguns, de fet, ho interpretaven com el preu a pagar per obtenir el sí de la CUP a la investidura d’Artur Mas. Així ho reconeix un antic col·laborador de Junts pel Sí.
Encara, però, quedava per negociar el candidat. I tot i que JxSí sempre va explicitar la voluntat d’investir Artur Mas, el cert és que amb Esquerra Republicana i independents formant part de la coalició sempre hi va haver cert rum-rum sobre la possibilitat d’un canvi. Al cap i a la fi, la suma dels diputats afiliats a ERC que integraven JxSí, conjuntament a la d’alguns independents d’aquesta coalició i als de la CUP, evidenciaven que entre l’independentisme hi havia un predomini de les esquerres. Així ho van argumentar alguns dels qui apostaven per la investidura d’un candidat alternatiu, que podia ser Raül Romeva –cap de llista de la coalició– o algun altre.
Al si de la CUP hi havia una divisió que es va materialitzar el 27 de desembre de 2015 a l’assemblea del partit, amb un empat exacte entre els qui apostaven per cedir a la investidura d’Artur Mas o els qui pretenien impedir-la. Víctima d’aquell context va ser el cap de llista, Antonio Baños, que estava entre els primers i va acabar dimitint davant aquella divisió. La tensió i la pressió mediàtica contra la CUP, que va passar de ser una formació semidesconeguda a obrir telenotícies a nivell estatal, va afectar de manera evident el partit. Finalment, el consell polític va decidir, per poca diferència, que Artur Mas no havia de ser investit. Davant d’una possible nova convocatòria electoral, alguns dels independents de JxSí acabarien per contribuir a una solució alternativa, que acabaria traduint-se en l’elecció de Carles Puigdemont. Aquest nom va ser triat pel president sortint, Artur Mas, que imposava com a condició elegir el seu substitut si havia de fer el pas al costat.
En principi, no es contempla que es tornen a repetir episodis com aquests de cara a la pròxima formació de Govern. Si bé, el cert és que n’hi ha més variables que mai. Entrarà la CUP al Govern? Junts per Catalunya donarà suport a una previsible investidura de Pere Aragonès? Esquerra Republicana s’avindrà a negociar d’igual a igual amb JxCat? En anteriors períodes de negociació, i a diferència d’ara, aquestes incògnites sí que estaven resoltes. I arribar a acords no va ser gens fàcil.