Un colós domina des de fa poc l’entrada del port de Rotterdam. L’obra s’alça 260 metres cap al cel. És, doncs, més alta que l’Estàtua de la Llibertat i la catedral de Colònia juntes: un monstre d’acer, fibra de carboni i l’enginyeria més moderna.
“Haliade-X 12 MW”, així es diu la que és a hores d’ara la instal·lació d’energia eòlica més gran del món, construïda per l’empresa nord-americana GE, que l’opera com a prototip. Aquest any podria començar-se a produir en sèrie per ser instal·lada en parcs eòlics marítims.
Amb una longitud de 107 metres, les pales del rotor són més llargues que un camp de futbol; la sala de màquines pesa 675 tones i es va haver de portar fins al capdamunt amb dues grues especials. Es preveu que aquest molí de vent produeixi més de dotze megawatts, prou per donar servei a unes 16.000 llars europees. Té, doncs, la potència d’un Boeing, com va presumir l’empresa en la inauguració.
En comparació, el boom de l’energia eòlica va començar el 1983 amb la “Großen Winkraftanlage” (Growian), aleshores la instal·lació més alta, de fabricació alemanya. El molí feia uns 150 metres d’altura fins a la punta del rotor i, amb només tres megawatts de rendiment, va causar sensació.
El sector de l’energia eòlica viu una cursa febril: es preveu que parcs eòlics enormes situats al mar, cada més grossos, més alts i més llunyans, garanteixin el subministrament d’energia en el futur. Siemens Gamesa ha anunciat per al 2024 una roda d’àleps més potent, amb un rendiment de catorze megawatts.
Fins fa poc la transició energètica avançava sovint a batzegades: en els últims anys, a Alemanya el creixement de l’energia eòlica s’havia aturat. Però ara avança sense pausa. Fins i tot grans companyies petrolieres aposten per la descarbonització.
Dilluns d’aquesta setmana es van començar a utilitzar dues superfícies marítimes extremadament ventoses davant les costes britàniques per a un projecte de les empreses Energie Baden-Württemberg (EnBW) i BP. Les companyies volen instal·lar-hi parcs eòlics amb una producció de tres gigawatts. Podrien proveir d’electricitat més de tres milions de llars.
També dilluns la petroliera Shell va donar a conèixer que des d’un parc eòlic situat davant la costa dels Països Baixos subministrarà prop de 250 megawatts per a Amazon a partir del 2024.
Però el projecte més ambiciós l’ha anunciat Dinamarca: una mena d’illa energètica flotant al mar del Nord, a uns vuitanta quilòmetres de la costa, amb centenars de turbines i uns costos de 28.000 milions d’euros. Un gir sorprenent: fins ara Dinamarca es beneficiava de l’extracció de petroli i gas al mar del Nord, però al desembre el país va aturar les exploracions i va reorientar-se cap a l’energia verda.
Aquesta illa per fer energia, única al món, ha d’estar enllestida d’aquí a dotze anys i produirà prou electricitat per a deu milions de llars, molta més de la que necessiten els escassos sis milions de danesos. Es preveu que una part de l’electricitat s’exporti. Perquè l’energia eòlica s’ha tornat competitivament barata, però a diferència del petroli i el gas és inesgotable.
I les noves centrals eòliques es construeixen cada cop més allà on el vent bufa amb fiabilitat, al mar. Fa tot just deu anys es va inaugurar l’Alpha Ventus, el primer parc eòlic marítim d’Alemanya, un projecte pioner: turbines petites i molta necessitat de reparacions. Els enginyers van aprendre dels errors. Actualment, s’han eliminat la majoria d’entrebancs inicials, augmenta la fiabilitat i el preu de l’electricitat baixa.
¿La transició energètica es pot dur a terme realment amb illes energètiques flotants com les de davant les costes daneses i amb rotors gegantins com a Rotterdam? Estaria bé, però les coses no són tan senzilles.
“El projecte danès sembla una cosa enorme, però malauradament només cobriria un petit percentatge del consum final d’energia d’Alemanya, de 2.300 terawatts hora”, diu Volker Quaschning, professor de Sistemes Energètics Renovables a l’Escola Superior de Tècnica i Economia de Berlín. “Si realment volem ser neutres climàticament, un parc eòlic com aquest només és un primer pas modest. En necessitaríem cinquanta o més d’iguals. Però això és impossible, el mar del Nord és massa petit”.
El problema és que les zones més atractives, prop de la costa, aviat estaran ocupades; els nous projectes van força més endins del mar. Aqua Ventus, per exemple, és el nom d’un parc eòlic que es preveu instal·lar a l’oest de l’illa turística de Helgoland, amb una producció comparable a la del projecte danès. De moment no està previst que hi hagi connexió elèctrica, l’Aqua Ventus podria funcionar de manera autosuficient. Perquè a alta mar, abans del 2035, es construirà una fàbrica que aprofitarà l’electricitat per produir hidrogen a partir de l’aigua de mar. Alguns dels socis són, a banda del petit municipi de Helgoland, Deutsche Shell Holding, RWE Renewables, Siemens Gamesa i Vattenfall Innovation.
A mode de prova, ja funciona un primer prototip d’una fàbrica d’hidrogen a alta mar prop de la localitat danesa de Brande. “Estem provant la fabricació d’hidrogen en mode illa”, diu Poul Skjærbæk. De fet, aquest home de 50 anys va iniciar la seva carrera en el sector petrolier i gasístic, però fa vint anys va fitxar per la secció d’energia eòlica de Siemens.
La fabricació directa d’hidrogen in situ té un avantatge: normalment, la turbina transformaria el corrent continu en corrent altern per introduir-lo a la xarxa. Les instal·lacions d’electròlisi, en canvi, també funcionen amb corrent continu, cosa que estalvia energia.
“Ja hem fabricat uns quants quilos d’hidrogen”, diu Skjærbæk. Aviat vindrà un camió cisterna a recollir el combustible ecològic, que es podria fer servir, entre altres coses, per fer funcionar taxis que van amb piles de combustible a Copenhaguen.
“La fabricació d’hidrogen ecològic a alta mar no és una alta tecnologia pensada per al futur, sinó una solució d’emergència”, critica, però, l’expert en energia Volker Quaschning. Perquè en la fabricació d’hidrogen es perd prop d’una quarta part de l’energia; i en la transformació posterior en electricitat se’n torna a perdre.
“Per tant, tindria més sentit instal·lar llargues conduccions de corrent per portar l’energia a la terra ferma; i, si pogués ser, fins al territori del Ruhr, on es consumeix molta energia”, diu Quaschning: “Però per a això és probable que ara mateix no hi hagi voluntat política”.
Tanmateix, ni tan sols amb una bona connexió amb la terra ferma, uns immensos parcs eòlics no podrien satisfer la fam energètica alemanya, segons Quaschning: “Amb instal·lacions marítimes podem cobrir, a tot estirar, una cinquena part de la futura demanda d’electricitat a Alemanya, i així la part alemanya del mar del Nord ja quedaria plena”.
A la terra ferma, per contra, la construcció de parcs eòlics sovint topa amb normatives i iniciatives ciutadanes. Naturalistes i defensors del paisatge no volen suportar el soroll, l’ombra i els reflexos de llum dels rotors (“efecte disco”), els preocupa que això afecti ocells i rat-penats.
Però què passaria si aquestes torres tan pesades se substituïssin per uns estels enormes que volessin ben amunt pel cel i que amb cordes propulsessin unes turbines situades a baix a terra? Aquesta és la promesa de les centrals eòliques voladores.
L’avantatge que tenen és que també podrien aprofitar a l’interior del país els potents vents de gran altura que, a més de 300 metres, en part bufen amb tanta fiabilitat com al mar, amb velocitats de més de trenta quilòmetres per hora. Els futuristes estels per fer electricitat utilitzen una llei física, la regla de la tercera potència: si el vent bufa el doble de ràpid, la producció d’energia es multiplica per vuit.
Aquests estels funcionen sense torres que pesen tones i redueixen l’ús de material un 90%. Consten només de la part més productiva d’una turbina eòlica: la velocíssima punta de l’ala. A més, poden modificar la seva altura de vol; si el vent d’altura bufa massa fort, no cal desconnectar-les, sinó tan sols fer que volin més baix.
Un variat reguitzell de start-ups ja treballa en desenes de variants de disseny. Algunes aposten per globus, d’altres per turbines voladores. Algunes fins i tot somien aprofitar els poderosos vents dels corrents en jet, a uns dotze quilòmetres d’altura.
Durant anys l’aprofitament de la força dels vents de gran altura va fracassar per la tecnologia de control, però a dia d’avui està totalment informatitzada. “Els vents de gran altura són la primera font d’energia totalment digital, que només és possible amb ajuda informàtica”, diu entusiasmat Philip Bechtle, físic de la Universitat de Bonn. Professionalment, Bechtle segueix la pista del misteriós bosó de Higgs al centre de recerca de partícules CERN, a Ginebra, però a part estudia la força dels vents de gran altura.
Google, per la seva banda, també havia desenvolupat una mena de turbina voladora anomenada Makani, però va abandonar l’intent fa un any. La força dels vents de gran altura està a punt de viure un gran avenç; però ja fa anys que està a punt de fer-ho, diuen els crítics en to de burla. Ja el 1938 l’enginyer Aloys van Gries va protegir a l’oficina de patents la seva “màquina d’energia eòlica que funciona amb estels”. Mai no va enlairar-se.
Actualment, els dubtes sobre la seguretat que tenen les autoritats de supervisió, entre altres coses, és el que espanta els inversors, lamenta Bechtle: “És un avió? És un dron amb corda? Cada turbina ha de tenir un pilot per a emergències?”.
Tanmateix, últimament el sector està en auge, si més no una mica. A una altura de fins a 400 metres, vola un estel vermell i blanc prop del poblet de Klixbüll, a l’oest de Flensburg. L’empresa d’Hamburg Skysails hi prova regularment el seu estel per fer energia, que aterra i es posa en marxa automàticament i que alimenta un generador guardat en un contenidor de transport d’ús comercial. En comparació amb la torre colossal de Rotterdam és minúscul; amb tan sols 200 kilowatts té una producció de menys d’una cinquantena part. Però, en canvi, és extremadament flexible i fàcil de transportar.
A final de gener l’empresa va signar un contracte sobre el primer servei permanent a Alemanya, juntament amb el gegant energètic RWE. Ara se li busca una ubicació adequada.
L’oposició de residents i ecologistes, però, també en el cas de l’estel energètic, podria no fer-se esperar gaire, preveu Quaschning, l’expert en energia. “Tècnicament, podríem ser climàticament neutres d’aquí a quinze anys. Només hem de voler-ho. I una cosa és evident: aquesta tecnologia no serà invisible enlloc”.
Traducció d'Arnau Figueras