Ja se sap que a món hi ha molt dolor i una de les coses interessants que ens han ofert les xarxes socials als darrers anys és la possibilitat de divulgar-lo i si es vol de “centrifugar-lo”. Una baralla de pati de col·legi retransmesa a Instagram es converteix en un debat interminable a tots els mitjans de comunicació sobre l’escola. Una banda de borratxos de cap de setmana que la policia fa anar a dormir calents esdevé “violència policial”, com si no deixar despertar a crits tres-cents veïns a les dues de la matinada no ho fos. És rara la setmana que no es fa viral algun fet que, en condicions normals, no passaria de ser una anècdota de proporcions, com a molt, municipals. Les xarxes socials tenen una tendència a dramatitzar anècdotes que realment fa por. Observar baralles matrimonials i històries de xiquets que s’estan convertint en pastura d’indignació moral dona moltes pistes sobre els canvis socials que s’han produït els darrers anys.
Què es pot dir sobre una baralla de borratxos que no sigui profundament banal? Però tothom que té Twitter es veu obligat a parlar-ne escandalitzat. I per què tanta gent ha de fotre el nas allí on li demanen? La compassió obligatòria no té res d’original. Ens ha passat a tots haver d’escriure unes ratlles de condolença a gent que gairebé no coneixem, de vegades sense trobar el to just per expressar els nostres sentiments. Importa poc, al cap i a la fi l’únic que en general preteníem és que la persona en qüestió sabés que érem allí i el teníem present.
Però d’on ha sortit aquesta necessitat que alguna gent é d’expressar públicament a les xarxes socials el seu recolzament a gent qui ni coneix (ni l’hi importen) i a causes, justes o injustes, que han succeït a les Quimbambes o de les quals no se sap ni la meitat de la missa? Futbolistes i presidents del govern poden enviar missatges de suport a un accidentat, a un nen o a un gatet d’angora. No passa res, no té ni la més mínima importància. Però queden la mar de bé. I sobretot es crea un dubte al voltant dels qui no fingeixen indignació moral. Què s’han cregut, aquests? Com és que no diuen res quan, obligatòriament, “tothom” ha de “sentir-se interpel·lat”... per dir-ho amb una expressió molt capellanesca. Qui no fa com tots i no s’emociona com tothom crea tensió i esdevé sospitós. Qui no és víctima o s’hi identifica immediatament sembla que hagi de ser botxí.
D’ençà del moment que caient en la temptació d’expressar la vostra solidaritat amb alguna víctima, sembla que s’imposa l’obligació moral de ser solidari amb totes les desgràcies del món. Cosa que, tot cal dir-ho, lleva qualsevol valor a tota forma de recolzament o de compassió. Sembla que “qui calla beneeix”, quan potser seria més lògic suposar que qui no diu res és perquè no té res a dir, perquè simplement no en sap prou o perquè no li ve de gust. Qui calla potser compadeix també, però es vol estalviar la cursileria dels opinadors de tot, bons per a res. Compadir-se d’un malalt que pateix és una acció humana que segurament neix d’un cor sensible. Però fer-ho sistemàticament, i procurant que tothom se n’adoni, és un narcisisme perfectament estúpid. No té res a veure amb la bondat sinó amb ploramiques i ploramorts.
Què està passant per tal que la gent se senti obligada solidàriament a opinar sobre el que ignora? Amb la tirania de les xarxes socials i de la bona consciència progre està apareixent nova forma de coacció moral. Com que no goseu expressar en públic la vostra compassió (o senzillament, com que no teniu ni idea del que va passar), immediatament les xarxes interpreten que no lamenteu el fet, que no sentiu res i, al límit, que ja us està bé i que us poseu de la banda de l’agressor, o que en sou còmplices. No ”posicionar-se” (verb molt d’aquesta època) a a favor de la víctima s’identifica immediatament amb ser un malànima, digne dels pitjors retrets.
Curiosament, l’atenció de les xarxes és selectiva i “les bones causes” passen de moda a velocitat de vertigen. Causes obsoletes per saturació n’hi ha moltes (recordeu Bòsnia?, recordeu els tuits d’en Rufián? Qui els ha vist i qui els veu, oi?). Però qui gosés passar en silenci al seu moment hauria estat bescantat unànimement. Tothom vol estar al costat correcte de la història. És comprensible.
Aquesta mena de situacions són afavorides per les xarxes socials que no toleren els matisos. Però no es pot dir que en tinguin l’exclusiva. Sobrevalorar els registres emocionals és una característica dels nostres temps i un derivat d’allò que ja fa molts anys s’anomena “el valor de la cursileria”. Tocar la fibra sensible funciona sempre. Ho hem vist durant la pandèmia amb els metges. Tocava aplaudir-los, oblidant que la seva feina és salvar vides i que per això cobren. Són els riscos del seu ofici. Però posar remei a les mancances òbvies del sistema sanitari són figues d’un altre paner. Els negociets farmacèutics o les retallades en educació que porten a tenir exèrcits de rebotats escolars són tema tabú. Els aplaudiments, en canvi. I els missatges d’ànim a les xarxes socials surten baratets. Sobretot, no comprometen a res.
Els ancians que vàrem conèixer la dictadura franquista, i el seu seguici nacional-catòlic, sabem prou bé que era el salpàs. El benemèrit Diec2 ho defineix com “cerimònia catòlica d’anar per les cases un sacerdot aspergint-hi aigua beneita i tirant sal als portals”. La casa de poble que no posava la creu corresponent a la porta, o que el mossèn no beneïa, s’ho podia passar molt malament. Les xarxes socials senzillament n’han banalitzat el mecanisme.