Els plans imperialistes d’Adolf Hitler tenien en el nord una peça clau: Noruega. Resultava ser cabdal tant per assegurar el subministrament de ferro des de la neutral Suècia com per evitar que Gran Bretanya hi consolidés la seva presència i des de la qual forçar el bloqueig dels ports alemanys, però sobretot els nazis la desitjaven perquè consideraven que els noruecs eren el seu origen genètic.
Hitler ordenà la preparació dels plans d’invasió del país nòrdic per a tot d’una que fos necessari. Pocs mesos després de la invasió de Polònia, que començà l’1 de setembre de 1939, el Führer pensà que havia arribat l’hora. L’ordre d’intervenció fou emesa per al 9 d’abril de 1940, amb el nom d’Operació Weserübung. Dinamarca, veïna d’Alemanya, era un simple territori de pas per a les poderoses forces armades germàniques. El govern danès sabia que no tenia res a fer i es rendí tot d’una. A canvi els nazis imposaren una ocupació suau, almenys durant la primera fase. L’objectiu bàsic de l’operació era Noruega. A través de Dinamarca les divisions nazis hi arribaren ràpidament, ocupant els principals llocs estratègics amb relativa facilitat. L’exèrcit noruec, amb ajuda britànica, es replegà a l’interior del país i a les zones muntanyenques, disposat a resistir. Al mateix temps, Londres ordenà consolidar la seva posició militar al port de Narvik, amb l’esperança, si més no, de mantenir obert el front noruec per desgastar la força militar nazi. Fou debades, perquè els esdeveniments obligaren ben aviat els britànics a deixar Noruega. En efecte, el mes de maig Alemanya envaí els Països Baixos i Bèlgica.Londres va entendre aleshores que havia de repatriar el màxim possible de forces per defensar el seu propi país. Ordenà la sortida de Narvik. Així les coses, el govern noruec que intentava resistir va entendre que no tenia altre remei que rendir-se, cosa que va fer el 10 de juny.
Immediatament, els nazis imposaren un govern titella: el del primer ministre Vidkun Quisling, afusellat després de l’alliberament, el 1945, el llinatge del qual esdevingué —i encara ara és— epònim de traïdor. L’ocupació de Noruega fou diferent a la d’altres països. Hitler no hi pretenia només el control militar sinó que hi volia imposar l’estil de vida germànic a tots els nivells. Començant pel disseny de les ciutats, seguint per una xarxa d’autopistes per afavorir la mobilitat entre les ciutats —i el turisme futur dels alemanys— i acabant per la “millora de la raça” a través de l’aportació genètica de les noruegues que havien de ser seleccionades perquè soldats de l’exèrcit ocupant les fecundessin. Així ho posa de manifest el passat estiu el llibre de la historiadora canadenca, professora de la Universitat de Buffalo (estat de Nova York, Estats Units), Despina Stratigakos, Hitler’s northern utopia: Building the new order in occupied Norway (Princeton University Press) (“Utopia del nord de Hitler: construir el nou ordre a la Noruega ocupada”).
Aquesta especialista en història de l’arquitectura esmenta sobretot el disseny urbanístic que tenia reservat Hitler per a les ciutats noruegues, les quals havien de reproduir les característiques essencials de les urbs alemanyes. Cal recordar que per a Hitler tant l’urbanisme com l’arquitectura eren part essencial del seu projecte, per exemple imaginà una reforma integral de Berlín que donaria lloc a la futura Germània com a monumental capital del Tercer Reich per a després de guanyar la guerra. En aquest món futur, el Führer reservava per a Noruega un paper essencial en la “millora de la raça ària”. Per això les noruegues de trets més aris, joves sanes, rosses i d’ulls blaus havien de ser fecundades pels centenars de milers dels virils soldats alemanys d’ocupació. Donarien a llum criatures de raça “perfecte” i genètica “superior”, que serien enviades a Alemanya.
L’ocupació
Segons el que explicava el passat setembre la revista nord-americana Time, fent-se ressò del llibre de Stratigakos, “els nazis creien que els noruecs eren racialment —encara que no culturalment— superiors als alemanys, i Hitler esperava” incorporar-los com a part essencial de la millorada “raça ària” germànica. Així, en lloc de desplegar les polítiques d’extermini massiu i de mà d’obra esclava que ordenava a l’Europa de l’Est, intentà atreure’s els noruecs “amb propaganda, incentius, ambiciosos projectes d’arquitectura i infraestructures”. Ara bé, “malgrat les afirmacions dels ocupants que els noruecs i els alemanys compartien un vincle especial com a germans nòrdics, els esquemes constructius de Hitler mostren una mentalitat profundament colonial”.
Pocs mesos després de la rendició noruega, els nazis ja tenien planejada la transformació de les ciutats del país. L’objectiu més ambiciós de Hitler al respecte era la construcció d’una nova capital que s’havia de dir Nordstern, situada a uns vint quilòmetres al sud-oest de la localitat de Trondheim, al fiord del mateix nom. Estava previst que tingués una població d’uns 300.000 habitants i una important base naval —que fou el primer que es va construir— per controlar l’Atlàntic nord, sobretot gràcies als submarins. Va ser un dels projectes arquitectònics i urbanístics preferits de Hitler. Encarregà al seu amic i arquitecte Albert Speer —futur ministre d’Armament del Reich, entre 1942 i 1945— que dissenyés la nova capital noruega “com el centre cultural alemany del nord i, per tant, ‘fabulosament construït’, segons va dir a Joseph Goebbels, amb un museu d’art i un teatre d’òpera, a més d’altres comoditats de luxe”, explica la historiadora.
La reordenació urbanística no s’havia de limitar a la nova capital. També es dissenyaren autopistes —imitant el model de la xarxa Autobahn alemanya— per unir les principals ciutats, que afavoririen el moviment de les 400.000 tropes estacionades en el país i que, a més, dins la visió hitleriana de la postguerra, permetrien que “els turistes alemanys, que conduïen els seus Volkswagens, es familiaritzarien amb els trams septentrionals del seu imperi. Hitler creia que (....) aquest tipus de viatges per carretera ajudarien els alemanys a identificar-se amb els nous territoris del Gran Reich alemany, preparant-los per lluitar per conservar-los en el futur”, diu Time, seguint el llibre esmentat.
En aquest pla global, Speer donà instruccions precises als arquitectes noruecs que s’havien d’encarregar de la reconstrucció de les 23 ciutats severament danyades durant les setmanes de combats, perquè fossin reformades seguint un estricte model germànic, amb profusió d’elements d’ornamentació neoclàssics, infraestructures per als soldats alemanys de l’exèrcit ocupant, una tipologia determinada per als edificis que albergarien les institucions públiques, un disseny concret per als parcs i avingudes... Segons la historiadora citada, “el desig dels nazis de crear entorns urbans ideals a la Noruega ocupada (...) subratlla la importància del planejament urbà per a Hitler i els seus arquitectes, que tractaven els espais urbans com a escenaris per a la realització de la Volksgemeinschaft o ‘comunitat racial’”.
En aquesta estratègia de crear un sol poble genètic amb els noruecs, tingué una importància cabdal el projecte anomenat Lebensborn o “font de vida”. Fou una creació del líder de les SS Heinrich Himmler el 1935, per fomentar el naixement de nadons aris, que en primera instància tan sols s’havia de produir a Alemanya. En síntesi, es tractava de captar dones de trets aris per ser secretament inseminades per soldats de les SS, considerats purs, i els nens resultants —parits en institucions a posta— es donaven a matrimonis que no podien tenir descendència. Després, en els països ocupats durant la guerra, com ara Noruega —entre d’altres— les joves rosses, sanes i d’ulls blaus eren captades perquè els soldats d’ocupació les embarassesin i els nens s’enviaven a Alemanya o bé es quedaven al país per ser part del futur poble enriquit genèticament.
Time explica, a partir del llibre de Despina Stratigakos, que “amb la intenció de collir els gens suposadament superiors dels noruecs per millorar la salut racial de la població alemanya, els nazis van establir més centres de maternitat a Noruega que en qualsevol altre país, inclosa Alemanya. En tractar aquests nens com altres recursos naturals a Noruega que podrien beneficiar la pàtria, els nazis van idear un trànsit que va enviar (...) nadons de Noruega a Alemanya durant els anys de la guerra”.
Al capdavall, Noruega esdevenia un element essencial de la cosmovisió nazi. Tal com escriu Stratigakos, “els nazis van considerar que la invasió de Noruega era un retorn a casa: van afirmar que els alemanys eren (genèticament) originaris del nord i que finalment hi tornaven, fent que la terra tornés a ser seva. Aquesta construcció (ideològica) era fonamental per a la seva estratègia de domini i reapropiació. Per tots aquests motius, els nazis ocupants van invertir enormes recursos en l’esforç de remodelar Noruega. En última instància, aquesta transformació va estar al servei del seu imaginat imperi ari i del seu paper com a amos. Afortunadament, aquell imperi no va arribar a existir”.
• La Frida d’ABBA, una nena del programa nazi Lebensborn
La cantant Anni-Frid Synni Lyngstad, coneguda com Frida, la “morena d’ABBA”, va ser una de les criatures —unes 20.000— nascudes del programa nazi Lebensborn. Sa mare, Synni, que vivia al poble de Ballangen, al nord de Noruega, fou seleccionada per ser inseminada per un soldat d’ocupació, en el seu cas un sergent, Alfred Haase. La guerra i l’ocupació acabaren abans que Synni tingués la criatura. Anni-Frid arribà al món el 15 de novembre de 1945, mig any després de la derrota nazi. Les noruegues embarassades dels ocupants eren conegudes com les “putes dels alemanys” i els seus fills com a “bastards dels alemanys”. Aquestes mares com a poc eren objecte d’humiliacions, maltractaments de tot tipus, perdien la feina i no en trobaven cap altre; i, en els casos més extrems, acabaren assassinades. Per evitar tan tràgic destí, Sunny fugí a Suècia, juntament amb la seva mare i la seva filla. S’establí a Eskilstuna, on morí dos anys i mig després. A Frida la crià la seva àvia, que no li amagà el seu origen. El segon marit de la cantant, el també membre d’ABBA, Benny Andersson, fou el que l’animà a conèixer son pare, ja que havia sabut qui era i on vivia gràcies a un reportatge periodístic. L’única trobada, a principis dels anys setanta, provocà una profunda depressió a Frida, que sempre havia tingut problemes psicològics, igual que molts altres fills del Lebensborn. El 1999, una part d’ells crearen l’associació Krigsbarnforbundet Lebensborn, a fi d’exigir compensacions a l’Estat noruec per haver estat objecte de discriminació. La justícia no ha avalat mai les seves reivindicacions. Frida no ha volgut vincular-se a l’associació ni donar-hi suport. Viu a Suïssa, retirada, multimilionària i amb el títol de princesa que heretà del seu tercer marit, ja mort, un aristòcrata alemany.
