La llista de delictes —i víctimes— falsos d’Enriqueta Martí Ripoll es va anar engrossint, des del primer moment, per les mentides, malentesos i documents falsos que havien generat ella mateixa, el seu exmarit, Juan Pujaló, i les seves cunyades. Però, de seguida, els mitjans de comunicació s’hi van llançar com voltors a explicar tota classe de falsedats sobre presumptes pràctiques nigromàntiques i infanticides.
Enriqueta havia estat, efectivament, culpable del segrest de la petita Teresina Guitart, de vuit anys, el 21 de febrer de 1912. La van enxampar sis dies després i ràpidament fiscals i periodistes van començar a acusar-la de molts altres delictes. Primer, li van atribuir el presumpte segrest de l’altra noia que havia conviscut amb Teresina, Angelita, i un suposat fill mort, Benedicto.
En realitat, tots dos eren fills de la seva cunyada, Maria Pujaló i el nen era ben viu.
Maria era la germana de Juan Pujaló, estava vídua des de feia anys i treballava de minyona per al capellà de Vilassar de Dalt (Maresme). Va quedar embarassada del nen, Benedicto, després de morir el seu marit —totes les mirades es girarien després sobre el mossèn— i més endavant d’Angelita, i va ser Enriqueta qui se’n va cuidar de tots dos. Primer va tenir cura de Benedicto, fins que va fer un any, segons reconeixeria Maria Pujaló. Passat aquest temps, ella se’l va endur, però el 1906 Maria va tenir una altra filla, l’Angelita, que es va quedar per sempre amb Enriqueta per ocultar la maternitat de la vídua —que, difícilment, podria treballar per al capellà amb dues criatures concebudes fora del matrimoni.
De fet, per a evitar l’escàndol i guardar les aparences, Maria havia registrat falsament el primer fill amb el cognom del seu marit mort, Claramunt. Aquest fet era prou greu com per acusar-la de falsedat documental i Maria era reticent a aclarir-ho. Però el cas era encara més complicat, perquè Enriqueta Martí havia presentat un segon document fals sobre Benedicto Claramunt. Quan va morir el seu fill, d’Enriqueta i Juan Pujaló (Alejandro Pujaló Martí), la “Vampira” el va enterrar amb el nom de Benedicto Claramunt. Pensava que d’aquesta manera feia un favor a la seva cunyada i el seu nebot, al qual ningú no podria obligar mai a fer de soldat (si no existeixes, no pots fer el servei militar).
Però quan van anar mal dades i va ser Enriqueta qui va necessitar ajuda, ni l’exmarit ni l’excunyada no van fer prou per aclarir la situació. Maria Pujaló havia presentat el petit Benedicto per demostrar que Enriqueta no l’havia assassinat, però després s’havia d’aclarir el document de defunció. Només calia que Juan Pujaló reconegués que havien tingut un fill que havia mort, però va pensar que això descobriria la falsedat de Maria a l’hora d’inscriure Benedicto amb el cognom Claramunt i s’hi va negar. Com assenyala Elsa Plaza en el llibre Desmontando el caso de La Vampira del Raval (Icaria, 2014), “Juan Pujaló (...) tractant de salvar la seva germana, no dubtava a enfonsar la seva exmuller, negant l’existència d’Alejandro”.
Si Alejandro no existia i Benedicto no era viu, què n’havia fet l’Enriqueta? I per què?
Aquestes dues primeres falses víctimes ho van deixar de ser aviat, perquè Enriqueta Martí va poder demostrar l’existència d’Alejandro gràcies a un veí. Però llavors Maria va assegurar que Enriqueta li havia pres la filla, Angelita. Tot i que una tercera persona —la dida que va donar el pit a Angelita— va parlar en defensa d’Enriqueta i els delictes de falsedat documental van recaure sobre Maria Pujaló, la Vampira ja no es va poder traure mai més la imatge d’assassina i segrestadora múltiple.
La premsa va contribuir ràpidament a la criminalització d’Enriqueta. Sense anar més lluny, el 9 de març de 1912, La Vanguardia publicava dues novetats sobre el cas sota el títol de “La secuestradora de niños”. Al final de la notícia explicava la detenció prevista de Maria Pujaló: “Anoche se dijo que había salido un inspector de policía para Vilasar de Mar, donde reside María Pujaló y Ortiz, hermana del marido de la secuestradora Enriqueta Martí. Créese que este viaje está relacionado con la resolución que se dice ha dictado el juez especial instructor de la causa, señor de Prat, declarando el procesamiento y prisión de la referida mujer”.
Però, abans d’això, informava que s’havia fet un registre en la casa d’Enriqueta Martí i s’havia fet una troballa morbosa: “Durante el tiempo en que estuvo el juzgado especial en el piso de la calle de Poniente, practicó un minucioso registro, acerca de cuyo resultado se guarda gran reserva. Empero, se nos ha asegurado que fue hallada, en sitio muy escondido, una pequeña caja que contenía numerosos huesos humanos, que por su tamaño deben ser de niño. Se nos dijo más: que estos huesos habían de pertenecer a varias criaturas y no a una sola, pues eran bastante numerosos”.
Moltes vegades, s’ha presentat la llegenda de la vampira com una història exagerada però amb un fons de realitat sobre el consum, per part d’individus de l’alta burgesia barcelonina, de pocions i ungüents fets amb ossos i vísceres de nadons i infants, per assegurar-se la immortalitat. Això també és fals. El que sí és cert és que no eren infreqüents els casos de segrests i violacions de menors d’edat, fins al punt que al mateix carrer Ponent (ara Joaquín Costa) s’hi van produir dos en aquella època i també s’hi trobà al mateix Raval un prostíbul infantil. Elsa Plaza recull aquests tres casos entre febrer i juliol de 1912.
El prostíbul era al número 7 del carrer d’en Botella. Allà l’Antònia Leal tenia nenes d’entre sis i catorze anys. La proxeneta venia fins i tot la seva filla de set anys, segons les cròniques del diari El Intransigente. Al mateix barri del Raval —és més, al mateix carrer Ponent on vivia Enriqueta—, en cinc mesos, hi hagué altres dues violacions de menors: la “desaparició i corrupció de la nena de deu anys Teresa Cortada”, el 5 de març de 1912, i la venda (per 20 pessetes) i “violació de la petita Teresa Hipólito”, també de deu anys. Aquesta és només una mostra molt petita. Elsa Plaza va accedir al llibre de diligències dels jutjats de guàrdia de 1912 i fa una relació de les que tenen a veure amb violència exercida sobre menors d’edat i sobre les dones de la classe més oprimida. N’hi ha 236 diligències, entre les quals més de vint avortaments, identificats per la policia com “abandono de feto”, 42 denúncies de violació i 37 segrests, la majoria de noies menors d’edat. La resta són maltractaments, corrupció i morts.
El desaparegut Pepet o Joanet
Una nova víctima atribuïda a la vampira era un altre nen, presumptament desaparegut, anomenat “Pepet o Joanet”, segons els testimonis. Aquest menor va ser vist en companyia d’Enriqueta, d’Angelita i del pare de la sospitosa quan sortien a demanar almoina per la Rambla, cosa que feien amb freqüència.
Una veïna d’Enriqueta Martí va aclarir finalment que el petit era fill d’una tercera dona, Pepita Subirana, que treballava en un prostíbul de Sabadell. Segons Elsa Plaza, “una dona, anomenada Rosa Bové, amiga i veïna d’Enriqueta Martí, alarmada davant dels rumors que el nen, que ella mateixa acostumava a deixar a càrrec d’Enriqueta (favor de veïnes) el creien mort, es va presentar davant del jutge de la causa pel segrest de Teresina Guitart per a declarar que el Pepet o Joanet era fill de Pepita Subirana, que estava al seu càrrec i continuava viu”.
Però l’altra menor que vivia a casa de l’Enriqueta, Angelita, va declarar que aquell no era el nen amb el qual anaven a pidolar. Aquesta possible contradicció —potser Enriqueta havia portat altres menors a captar amb ella o potser Angelita no va voler reconèixer-lo— va despertar novament les sospites de la premsa, la qual va afegir un Pepet, o un Joanet, a la llista de víctimes de la bruixa del Raval.
Plaza recorda que, mentre que la premsa catalana i espanyola estava fent créixer el fals mite de la vampira i la bruixa (l’escriptora afegeix “la bèstia humana, la hiena, la segrestadora de nens del Raval, la mala dona, etc.”), un assassí confés era absolt a Barcelona d’haver matat la seva dona. Efectivament, Rafael López, marit de la cupletista La Cartagenera (Mariana López), va matar-la quan ella li va dir que se n’anava a treballar “a un cafè concert de Manresa”. Aquell individu, que també abusava de la seva filla menor d’edat, va ser absolt per les raons exposades aquí pel jutge —i que Plaza recull al seu llibre: “L’honor d’aquest home, honrat ciutadà d’aquesta terra catalana, va ser embrutat per la que va ser la seva legítima esposa. La qual, no contenta amb la seva acció, en ser requerida pel seu marit, es va mofar d’ell amb grans riallades, davant del públic reunit en aquella taverna, burla de la qual molts són testimonis...”.
La vampira, a escena
Les mentides sobre Enriqueta Martí van anar alimentant el mite fosc de la vampira i, de seguida, el món de l’espectacle s’hi va afegir a la cacera de bruixes —en aquest cas d’una sola dona, empresonada i indefensa—, i va fer créixer un personatge de ficció que res tenia a veure amb la persona que l’havia inspirat. Diu Plaza: “El Gran Teatro Español oferia l’obra escrita per Emilio Soler i “Èxit dels èxits”: Teresina o el secuestro de una niña, a càrrec de la Companyia Parreño (...). A la mateixa pàgina d’El Diluvio una altra obra anunciada insistia en el mateix tema: La huérfana y el sátiro. Però el Teatre Apolo no es quedava enrere i presentava al seu públic La niña secuestrada.
Aquestes obres s’anunciaven el 9 de març de 1912. Enriqueta Martí havia estat detinguda el 27 de febrer, tot just deu dies abans.
L’última versió sobre la vida d’Enriqueta Martí, La vampira de Barcelona, de Lluís Danés, la retrata ja com una víctima. Però no ha estat la tònica dominant tampoc en les ficcions més recents que s’han escrit sobre ella. Plaza opina que “El diario de Enriqueta Martí (Pierrot 2007) i la ja citada novel·la de Marc PastorLa mala dona (2008), igual que l’obra de teatre La Vampira del Raval (2011), de Josep Arias Velasco, fan de la tristament cèlebre segrestadora un personatge lúbric, que exerceix un irresistible i diabòlic poder sobre els homes, basat en la seva perversa sexualitat”. Cal dir que aquest és l’argument que va fer servir, des d’un primer moment, l’amant d’Enriqueta Martí en el segrest de Teresina Guitart. •
•Teresina Guitart explica el seu segrest
Divuit anys després del segrest de Teresina Guitart, el 1930, l’única víctima coneguda de “la Vampira” va oferir una entrevista a la periodista catalana Irene Polo, que publicà en castellà a la revista ‘Gran Proyector’ de Madrid. Després d’una llarga introducció, Teresina Guitart explicava breument com va anar el segrest.
“La mama es va aturar a la porta a parlar amb una noia veïna i jo em vaig apartar. Vaig anar caminant fins al carrer de Ferlandina. I em vaig aturar davant de l’aparador d’un colmado, mirant. Als pocs minuts, se’m va acostar una dona i em va agafar de la mà: «Anem, nena, que’t compraré un confit» [en català en l’original], em va dir. Però jo me’n vaig deslliurar: «No, no, jo vull anar amb la mama». Però de sobte vaig sentir que tenia la cara tapada. Jo portava un abriguet, l’abriguet de quadres, ¿te’n recordes, mama?, que tenia una caputxa. Es veu que la dona me la va aixecar i em va tapar el cap. Quan me la va treure em vaig trobar en un pis lleig i trist, gran i sol. (Un pis que encara avui puc veure amb detall.) I em vaig posar a plorar, cridant la meva mare. «Calla, calla que ja vindrà la mama», em va dir la dona. «Jo soc la teva tia» (sic).
Després va sortir una altra nena com jo, que em va preguntar com em deia. «Teresina», vaig dir jo. Però la dona va començar a cridar: «No és veritat que et diguis Teresina. Tu et dius Felicidad». Aleshores l’altra nena em va dir: «Doncs jo em dic Angelita».
Al cap d’una estona, ens va donar un got de cafè amb llet, que estava ple de marro, i ens va dur al llit. Les dues juntes als peus del llit. Després es va gitar ella, al capçal. Jo plorava, i ella em va donar una puntada de peu a la cara...
A l’endemà, molt tard, ens va donar un plat de cigrons i patates bullides i va marxar.
Va tornar a la tarda. Llavors em va treure la roba que duia i em va posar un vestit brut i estripat, amb una sola màniga. L’endemà em va tallar el cabell al zero. Jo vaig plorar molt i em va pessigar. Em pessigava sempre. Fins i tot per les nits. N’estic segura. Mentre érem al llit dormint, sentia totes les nits que em pessigaven les cames.
(...)
—I l’altra nena, Angelita, no et pegava mai?—preguntem a Teresita.
—No. Quan jo volia anar cap a la porta, el balcó o les finestres, Angelita em tirava del vestit i no em deixava. Tampoc hauria pogut fugir perquè les falleves del balcó estaven lligades amb cordes. Però Angelita i jo érem molt amigues. Encara guardo una medalla que em va fer un dia, amb un cordill i una roda d’un cotxe de joguina que vam trencar.
—Enriqueta sí que us pegava, oi?
—Sí. Però qui més ens pegava era el vell, el seu pare, que vivia amb ella. Caminava amb mangala i sempre ens apallissava amb ell.
(...)
Després van passar els dies. Sempre iguals. Patates, cigrons i pallisses. Res més.
Fins que un matí des de la nostra habitació, vam sentir com la dona parlava pel balcó del pati amb alguna veïna. Angelita i jo vam sortir. I ens vam abocar també al pati. Però la dona, en veure’ns, ens va fer una empenta cap a dins i va tancar el balcó de seguida. Aquell dia em va pegar més que mai. Vaig pensar que em mataria.
Al cap d’una estona, va arribar un municipal i va dir que havia de fer una inspecció...”.