Parlar de Llíria és parlar de música. Estranys és, en aquest municipi de 24.000 habitants, la llar on no hi ha un o dos músics. En nàixer, la solfa i els pentagrames són les farinetes de molts llirians i llirianes. La Banda Primitiva i la Unió Musical, dues institucions emblemàtiques que han tocat el cel en els certàmens internacionals, que han actuat amb el bo i millor i que han generat i generen una pedrera de músics espectacular. Llíria és “la Ciutat de la música”, el municipi de l’Estat espanyol amb el percentatge més gran de veïns i veïnes amb estudis musicals. Un fet sociocultural i diferenciador que ha sigut clau perquè, fa exactament un any, la UNESCO designara Llíria com a Ciutat Creativa de la Música.
Però Llíria és, a més d’un edèn de la música, un poble on la història emergeix a cada cantonada. Perquè, des de fa dues dècades, la capital del Camp de Túria s’ha esforçat per redescobrir el seu passat més antic. De material en tenen. I molt. Valuosíssim. Perquè Llíria fou una de les ciutats ibèriques més importants. Amb prop de deu hectàrees d’extensió, l’anomenada Edeta fou seu administrativa i centre de poder d’Edetània, un extens territori que comprenia des del riu Xúquer fins al riu Palància. Posteriorment, en l’època romana, Edeta fou un dels municipis de dret llatí més importants d’Hispània. Tan important fou que rivalitza amb el que avui són València i Sagunt. Resseguir les passes d’aquells avantpassats és avui senzill gràcies a les moltes descobertes arqueològiques que s’han anat succeint ací i allà, tot convertint Llíria en una mena de museu deambulant.
Per als qui tinguen interès i curiositat per saber tots els detalls de l’esdevenir llirià, la millor manera d’endinsar-s’hi és a través de la ruta de la Llíria històrica que el servei de turisme ha dissenyat acuradament. Es tracta d’un recorregut cronològic que permet transitar des de l’època romana fins al segle XIX, una ocasió per descobrir la història de Llíria, però també per resseguir el passat de tot el País Valencià.
1. La ruta s’inicia al mausoleu romà, unes valuoses restes que van aparèixer a principis de la dècada dels 80, quan un promotor es disposava a posar els fonaments per a una edificació al carrer Sant Vicent Ferrer. Són, per començar, una bona mostra de la importància que va tenir Edeta a la Hispània Citerior. I també un indicador de la importància que aquella civilització donava al trànsit cap a la mort, perquè morir-se tenia aleshores un significat ben diferent al que té avui dia. Ací, on actualment s’ubica l’oficina de turisme, hi ha les restes del que va ser el monument funerari de Publi Clodi Eutic i de la seua muller Clòdia Natal. Del mausoleu en resten avui les parts més baixes, suficient per imaginar-se la visita anual de la família del difunt. Perquè allí, cada any, en la part del refectori, la família i les amistats es reunien per menjar i recordar la vida del mort, per homenatjar-lo a través del record. D’aquella menjada en guardaven una ració, que dipositaven mitjançant una libació sobre les restes carbonitzades del difunt. Era aquella la forma com els sobrevivents s’asseguraven la protecció de què els proveïa el difunt. Aquest conjunt representa una de les millors mostres de l’arquitectura funerària romana a Hispània i té el reconeixement de Bé d’Interès Cultural.
2. De la mort i el més enllà fem el salt a l’endevinació i la salut. Perquè 400 metres més enllà, on va estar l’antiga Edeta, trobem, a l’aire lliure, unes restes fastuoses datades a finals del segle I dC. A simple vista, a la part baixa sembla haver-hi només moltes parets i paradetes, però, si ens hi fixem, veurem que les runes guarden mil i una històries. Estem al que fa quasi 2.000 anys fou el santuari i les termes d’Edeta, un imponent conjunt que suma 4.000 metres quadrats. Perquè ací hi havia un oracle, un indret al qual venien visitants procedents de tota la Hispània Citerior, per preguntar als Déus pel seu esdevenir, pel futur dels seus negocis, per les cabòries més íntimes... Però la connexió amb els deïtats no era immediata.
Com s’encarrega d’explicar-nos el tècnic de turisme que ens acompanya, al voltant de l’endevinació es va organitzar un negoci de la salut i el lleure que res té a envejar als de l’actualitat. Perquè a tocar de l’oracle hi havia les termes, un espai de sanació de què gaudien nadius —uns 4.000 habitants en aquella època— i visitants. Encara avui ens podem imaginar persones vingudes d’arreu d’Hispània trepitjant amb els peus nus les baldosetes en forma d’espiga per on es transitava des d’un espai a l’altre. El balneari, alimentat per les aigües de la font de Sant Vicent, situat a tres quilòmetres, era un reclam tan atractiu com sanador.
A l’interior d’aquestes termes es podien seguir diversos recorreguts. Les instal·lacions eren diferents per a homes i dones. Hi havia l’opció de fer exercicis gimnàstics a la palestra abans de passar al bany de la piscina per a nadar (natatio). Molts, però, optaven per passar directament a les instal·lacions termals pròpiament dites. El recorregut més habitual consistia en una breu estada al tepidarium, sala tèbia de pas cap al caldarium, on es feia el bany d’aigua calenta, i una última estada al frigidarium, de bany fred. Entre una estança i l’altra hi havia l’opció de rebre un massatge. En tot cas, tota aquella experiència es podia fer gràcies al complex sistema de conductes que van desenvolupar els romans. Tot indica que l’ús de les termes s’estengué fins al segle V dC, tot i que a finals del segle II l’antic poblament d’Edeta va començar a donar mostres de la seua decadència.
El personatge històric més significatiu vinculat a aquest complex arquitectònic va ser Marc Corneli Nigrí Curiat Matern, un edetà que, a la fi del segle I, va ser amb Trajà, candidat a emperador de Roma.
3. La ruta històrica continua avançant cronològicament, per bé que continua amb la temàtica termal. Perquè superada l’etapa edetana, Llíria esdevingué, entre els segles IX i XIII dC una important medina islàmica, amb muralles, alcàsser, mesquita i banys. Aquests últims foren descoberts a principis de 1994 i estaven situats al costat de les muralles de la ciutat, vora la séquia major i pròxims a una de les portes d’entrada al recinte urbà. De planta rectangular, l’edifici consta de tres sales disposades de forma successiva. Es tracta, de fet, d’una distribució semblant a la d’altres banys d’al-Àndalus. La primera de les sales a què s’accedeix és la freda (bayt al-barid). La sala central corresponia a la sala tèbia o d’aclimatació, anomenada bayt al-wastani; mentre que la darrera, bayt al-sajum, era la sala calenta, que estava directament connectada amb la sala de les calderes. Les aigües, com a les termes romanes, procedien de la font de Sant Vicent. Hi podien prendre els banys tant homes com dones, però en diferents horaris, independentment de la seua filiació religiosa —dues característiques diferents a les de les termes romanes. Segons la documentació trobada al municipi, aquests banys van estar en funcionament fins a finals del segle XV, moment en el qual estarien a tocar del barri jueu.
4. Els banys són l’avantsala perquè el visitant s’endinse en la Vila Vella, un laberint de carrers i carrerons, atzucacs i costeres, situat al cor de l’actual Llíria. Els carrers són tranquils, desproveïts de tràfic. Un gat ens mira, tranquil, mentre el sol del migdia l’enlluerna. L’actual Vila Vella era una medina islàmica anomenada Lyria. D’aquella etapa ens queda, a més dels banys àrabs, els llenços d’una muralla que avui és perfectament visible per sobre dels sostres de les cases de dues plantes, a més de la torre de l’antic portal de València i la del portal de la Traïció. Aquella planta típicament islàmica l’heretaren els nous pobladors després de la conquesta per part de Jaume I, que va tenir lloc el 1239. És l’any 1253 quan el Conqueridor li atorga la Carta de Poblament que confirma el municipi com a vila reial. De la presència cristiana ens dona senyals, en primer lloc, l’església del Bon Pastor, una edificació senzilla, en estat precari, però on els visitants poden admirar unes pintures murals italogòtiques que representen l’Anunciació i la Crucifixió de Jesucrist.
5. Si continuem avançant pel turó de la Vila Vella, farem cim i arribarem al Museu Arqueològic de Llíria, on es guarden les peces que les diverses campanyes d’excavació han anat traient a la llum. La visita és obligada si volem fer encara més exhaustiva l’experiència: monedes de la Hispània romana, recreacions d’edificis, conjunts ceràmics... són alguns dels tresors que es guarden entre les seues parets.
Un cop reprenem la ruta, i ja de baixada, topem amb l’església de la Sang, declarada Monument Nacional el 1919 i Bé d’Interès Cultural el 1999. Es tracta, en tot cas, d’un dels més significatius exemples d’arquitectura de conquesta que es pot trobar al País Valencià. Aquesta edificació va ser construïda a finals del segle XIII sobre l’espai ocupat per l’antiga mesquita islàmica de la qual encara es conserven l’aljub, dues columnes i un arc.
De l’església de la Sang impressiona la seua robustesa: es tracta d’una construcció d’una sola nau rectangular amb cinc arcs ogivals sobre els quals descansa un teginat de tradició mudèjar policromat amb escenes cavalleresques, d’animals mitològics, alafaies i motius heràldics i vegetals. Datada al segle XIII, presenta elements constructius de transició del romànic cap al gòtic i fou en el segle XIV que es construïren les cinc capelles laterals. El temple no té en l’actualitat funcions religioses, però s’hi organitzen activitats vinculades a l’univers musical.
Si baixem més, podem fruir observant algunes de les cases populars del segle XV, amb els portals dels característics arcs de mig punt i amples estances interiors amb arc de diafragma. Un bon exemple d’aquesta arquitectura és el forn dmedieval de la Vila, per coure pa, o l’edifici que actualment alberga el museu dedicat a l’escultor Silvestre d’Edeta, natural de Llíria. Per als qui no estan molt familiaritzats amb el món de l’art, Silvestre d’Edeta és l’autor de l’escultura que corona la font de la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats de València i que simbolitza el riu Túria.
6. La ruta continua avançant en el temps. La segona meitat del segle XVI va suposar per a Llíria una nova etapa de creixement demogràfic i urbà. Fou una etapa d’expansió en què la ciutat va traslladar el centre a la plaça Major. Ací trobem, en primer terme, Ca la Vila, l’edifici que va ser seu de les dependències municipals d’època foral. D’estil renaixentista, construït al final del segle XVI i començament del XVII, va acollir les institucions municipals vigents en aquella època: la sala del Consell, la cambra dels Jurats, l’Almodí, la Cort de Justícia i la presó. En l’actualitat declarat Bé d’Interès Cultural, va esdevenir l’element d’articulació durant el procés d’expansió urbana. A la sala del Consell, part noble del palau on es reunien els consellers, criden l’atenció les pintures del sostre, on hi ha la cara i el nom d’un bon grapat de llirians. Els retrats recorden els caps de famílies benestant i lliberals a qui el general carlí Cabrera va donar mort durant la Primera Guerra Carlina després d’assabentar-se que la seua mare havia estat morta per la facció rival.
7. En la mateixa plaça es troba l’església de l’Assumpció, un imponent temple que fou erigit entre els anys 1627 i 1700. Alçada sobre una escalinata, la seua façana és una de les joies del barroc tardà valencià i és un símbol de la Contrareforma catòlica. Dissenyada per l’escultor Tomás Lleonart, presenta tres nivells en cadascun dels quals figuren escultures que representen una part del santoral vinculat al catolicisme. La façana, amb tot d’estils escultòrics en els seus tres nivells, condensa tot allò que un professor d’història de l’art desitjaria per fer una classe magistral als seus alumnes.