Josep Pla parla, a El que hem menjat, del 'cafè, copa i puro'. Però no del carajillo, per cert. Encara avui, en certs establiments que es consideren “elegants” (?) es neguen a servir un cigaló, però sí el cafè i el licor a part. De fet, l’origen del carajillo i cigaló és tavernari, i sempre ha estat propi de les classes populars. Entre aquestes, tant a pagès com a la classe obrera, l’esmorzar o desdejuni típic “trencar el cuc” era, en general una mescla d’anís (aiguardent) i moscatell.
Aquesta popularíssima beguda –sobretot als bars– coneguda més comunament sota el nom de carajillo (nom d' origen espanyol amb una al·lusió a l'òrgan sexual masculí, segons uns, o originat de l’expressió corajillo, segon altres) sembla que té un origen català, potser barceloní i relacionat amb els treballadors del moll, alguns d’ells d’origen espanyol. No tots ho eren, però, tal com ens ho mostra la poesia de Salvat Papasseit. Altres noms relacionats són cremat, cremadeta, rebentat, cassoleta, calmant, cigaló, tocat, tocaet, batejat, ponxet, cafè amb gotes...
Una altra teoria sosté que es relacionaria amb el cremat –tenim, de nou, la connexió catalana–, que quan es beu dóna corajillo (coratge), que hauria passat a carajillo, diminutiu de l’òrgan sexual masculí. Una falsa etimologia, crec que deguda a Josep M. Espinàs, és que vindria de l’expressió “una copa i un cafè, que ara guillo” –no sabem si improbable, o probable, és clar.Una expressió que utilitzarien els obrers de les obres de l’exposició internacional del 1929, segons m’han dit alguns testimonis, tal com explico al meu llibre La cuina modernista (Viena Edicions).
La relació amb el cremat dels pescadors catalans de la Costa Brava em sembla força plausible. El meu avi, pagès, es preparava –sempre després de menjar, els dies de festa– una típica copa de vidre gruixut amb rom calent, al qual hi afegia el cafè. El rom, per cert, era de la marca “Negrita”, que encara existeix i és fabricat per Bardinet, una casa de Bordeus.
Tot i que el més normal és prendre-la després d'un àpat, hi ha gent que la beu a mig matí, sobretot a l' hivern. O com a primera col·lació, i sigui, desdejuni o “matar el cuc”. També s’ en diu cigaló, paraula viva però que, originàriament, es referia a “una copeta o gotet de licor” (Diccionari Català-Valencià-Balear), i està documentada almenys des del 1906, ja que en parla Emili Vilanova. Cal dir que la combinació de cafè amb algun licor no és pas exclusiva dels Països Catalans: ho trobem a Itàlia (corretto, amb grapa, amb sambuca...), a França (amb algun tipus de brandi o conyac) i a Irlanda (amb whisky). És interessant saber que, com a Catalunya, a Itàlia també es relaciona aquesta beguda amb els mariners. Originàriament el cafè corretto el bevien els mariners i pescadors. Es feia, com a Catalunya, amb el brandi, anís o ponx de rom en una tassa amb sucre, es posa al vapor per escalfar-ho i fer dissoldre el sucre i es calenta amb el vapor fins que el sucre es dissolgui completament i s’hi afegeix el cafè. Se sol decorar amb una pela de llimona.
A Catalunya, els licors o aiguardents més habituals segueixen la moda: primer el cigaló es feia amb rom, o bé amb anís, més tard amb whisky. N’he vist amb cream de whisky (Bayleys i similars), amb licor de crema catalana, amb menta i fins i tot amb ratafia.
Al País Valencià es fabrica, des dels anys 20, un “Licor Carajillo” embotellat a les destil·leries Juan Segarra, de Xert, al Baix Maestrat. Té cafè, rom i sucre, amb 30º. S’explica que els avis del fabricant, la Vicenta Ortí Ferreres i Julián Segarra Ferreres, eren aficionats al cafè i al licor, respectivament, i d’aquí va néixer la unió. Es beu fred, amb glaçons, o calent. A la zona se’n diu també calentet, calmant, llevapenes i cafè espanyol. El propietari ens suggereix fer un flam d’aquest licor, substituint un got de llet per un got d’aquesta beguda.
És, de fet, com un cremat embotellat, que es coneix també en aquesta zona, així com a la de la Costa Brava. Si bé ,originàriament, el cremat català els mariners el feien amb aiguardent de canya. A les Balears, un licor similar s’ anomena, justament, calent. De fet, el cremat dels pescadors balears, catalans i valencians, és paral·lel al carajillo, ja que sempre inclou cafè, així com rom o aiguardent, i a vegades brandi. Hi ha elaboracions valencianes (i alguna de balear) tradicionals de tipus industrial, a part de l’esmentat Licor Carajillo, com són el Calmant, Crema de cafè o el Licor de café o Café licor, tan típic de els festes de Moros i Cristians.
Alhora, els "elegants" (més aviat puritans) britànics sembla que no poden acceptar el significat del terme carajillo (petita cigala, piu, vit, membre viril...), ja en un llibre de cuina redactat per mi i publicat en anglès originàriament (Traditional Catalan Cooking) el traductor va deixar així la definició de la recepta (que ja explicava tal com he dit més amunt): "The traditional Catalan name cigaló is rapidly being displaced by the Spanish term carajillo (fins aquí la correcta traducció del meu text): “the attentive reader will, by now,not be all surprised to learn, that both terms refer to what little boys have and little girls haven’t".... Això darrer, és clar, és la collita del traductor, altrament excel·lent.
Amb el carajillo (pronunciat originàriament, en correcte català, caraquillo) s’elaboren altres preparacions, com un excel·lent gelat, i com hem di –si més no amb el licor–, un flam.
El cafè, antigament, es feia amb un ansat o tupí i utilitzant una barretina, és a dir, que era un cafè suau, d'infusió. Val a dir que la primera matèria no era d'una excessiva qualitat: no eren bons els cafès (solien ser torrefactes) i, a més, s'hi barrejava xicòria. Ara, és clar, el carajillo o cigaló es fa amb un cafè expresso. Seria impensable d’una altra forma.