El Palau Robert de Barcelona acull, fins al 29 de novembre, l’exposició Feminista havies de ser!, comissariada per la periodista Natza Farré i organitzada per la Direcció General de Difusió del Departament de Vicepresidència i d’Economia i Hisenda del govern català.
L’exhibició s’organitza al voltant de tres parts. La primera exposa alguns dels masclismes quotidians que patim les dones. La segona està construïda com una sala d’espera en què es mostra quant de temps (anys, dècades, segles) triguem o hem trigat en equiparar-nos als homes en diversos àmbits (dret a vot, igualtat salarial), així com el nombre de feminicidis a Catalunya. L’última recull algunes fites del moviment feminista, posant especial èmfasi a les campanyes de visibilització de l’assetjament sexual. La disposició visual de les sales és dallò més atractiva, i la forma de mostrar el contingut de l’exposició és impactant.
El contingut es correspon al nivell més bàsic de divulgació feminista. És un nivell que serveix per acompanyar al públic a fer aquell clic necessari per començar a analitzar la realitat amb perspectiva de gènere, així com per polititzar-ne el malestar resultant: l’última instal·lació és una obra col·lectiva en què nenes, joves, adultes i grans poden penjar-hi les seves experiències d’assetjament sexual, que són classificades en franges d’edat. Una altra de les instal·lacions que més salta a la vista és la que presenta, en una paret, un gegantí FEMINAZI. Les lletres d’aquest mot estan fetes de paperetes que el públic pot arrancar i emportar-se a casa. Quan hi vaig assistir, la instal·lació es trobava en plena reconstrucció. Si no és cert que algú m’esmeni, però em sembla que és al llom dels paperets arrancats on es troben les llistes d’arguments per refutar frases com “ni masclisme ni feminisme”. En qualsevol cas, l’acció de desmuntar tòpics més suats que l'aixella d'un gladiador és el màxim nivell de refinament argumental que hi ha a l’exposició.
La resta és una corrua d’eslògans típics del moviment feminista i de dades disperses que serveixen per indicar que la situació de les dones és molt dolenta. Per molt que es tracti d’una exposició de divulgació feminista per a novells, una faceta del feminisme absolutament necessària, l’exposició és d’una simplicitat preocupant, en centrar-se exclusivament en queixes i aportant molt poca informació sobre les causes de les desigualtats denunciades, fet que en dificulta la comprensió i, sobretot, la reflexió sobre vies per esmenar-les.
El contingut té, a més, llacunes que en plena diversificació dels feminismes al carrer i l’acadèmia resulten incomprensibles. L’exposició de Farré és una mostra de feminisme blanc de classe mitjana-alta. No hi ha lloc ni per les dones lesbianes, ni les trans, ni les racialitzades, ni les migrades, ni les que tenen una discapacitat. Hi ha un reconeixement a les Kellys, l’organització que reclama condicions laborals dignes per al personal de neteja dels hotels, i un parell de cartells que denuncien l’assassinat de Marielle Franco, regidora de Sao Paulo i activista pels drets de les dones, afrobrasilers i persones LGTBI. Algunes mancances s’han intentat compensar a les activitats celebrades al voltant de l’exposició, programades per la professora universitària Núria Vergés i Bosch i la poeta Mireia Calafell Obiol.
Feminista havies de ser! va en la línia del llibre Curs de feminisme per a microones, escrit per la mateixa Farré i publicat per Ara Llibres fa quatre anys. Malgrat el lapse de temps entre llibre i exposició, no es detecta cap evolució en el pensament de Farré, que podria haver aprofitat el privilegi d’estar a primera línia mediàtica durant tot aquest temps per articular un discurs més inclusiu i que deixés de reproduir els tics del feminisme representat per figures com Hillary Clinton.
El feminisme de Natza Farré es basa en explotar l’estereotip de feminista aixafaguitarres, la que rep els insults d’amargada i malfollada per dir les coses tal com són. La figura de l’aixafaguitarres, l’esguerracries, la killjoy en anglès, ha estat reivindicada per autores feministes. Sara Ahmed (La promesa de la felicidad, Caja Negra, 2019) presenta la feminista amargada com una forma de denunciar la utilització de la felicitat com a justificació d’una organització familiar que sotmet la dona, brandant l’excusa que és l’ordre social que més satisfacció aporta als seus membres. El mal rotllo de les feministes, continua Ahmed, és la manera de trencar el vincle entre felicitat i opressió. Per la seva banda, Rebecca Traister, a Buenas y enfadadas (Capitán Swing, 2019), denuncia l’estigmatització de la ira de les dones per part de la societat, a fi de domar-ne el potencial revolucionari.
No obstant això, la utilització irreflexiva de la figura de l’aixafaguitarres, que no deixa d’intentar subvertir un estereotip masclista, pot acabar brindant una oportunitat als mitjans de comunicació i l’administració per tornar-la a encasellar. Natza Farré s’ha convertit en la persona que tanca la música i encén els llums per dir que la festa s’ha acabat. Inspiració per al personatge de Maria Cinta al Cool Hunters de TV3, és la dona de mitjana edat que apareix als espais ocupats per homes a renyar-los amb el dít índex alçat, tot dient-los que molt hi-hi ha-ha però que al món les dones patim moltes injustícies. És la penitència dels directors de mitjans i els alts càrrecs de les administracions (en masculí no genèric): sí, el món de l’humor, el periodisme, l’empresa o la política està ple de senyors, però en lloc de canviar tot això, deixarem que aquesta senyora ens esbronqui durant uns minuts.
És aquesta manca de reflexió sobre les limitacions de la queixa com a arma de transformació social el problema principal d’una exposició que, per la seva qualitat artística, l’espai, el suport institucional, els recursos i les activitats paral·leles, podria haver estat més ambiciosa i, sobretot, més rica i complexa. Més que un recorregut pels masclismes del segle XXI, com resa el subtítol, Feminista havies de ser! encaixa amb la visió de Natza Farré sobre les estratègies que el Feminisme, amb majúscula i singular, ha d’adoptar per lluitar contra el Masclisme, també amb majúscula i singular.