Josep Lluís Moll va néixer a Palma el 13 de gener de 1895 i va morir a Los Ángeles (Califòrnia) el 2 d’abril de 1969 amb el nom de Fortunio Bonanova. Fou actor de teatre, cantant de sarsueles, òperes, tangos i, sobretot, actor de repartiment a més de vuitanta pel·lícules de Hollywood. Però poca gent coneix res de la seva biografia.
Sempre somià amb l’èxit a Hollywood. Hi va aconseguir actuar sovint però mai assolí els papers protagonistes que hauria volgut, ni tan sols de secundari destacat. Fou un actor de petits papers, de repartiment. Això sí, va saber crear i interpretar un gran paper: ell mateix. Segons explica el seu biògraf, el periodista Josep Antoni Mendiola —autor, juntament amb Catalina Aguiló, de Fortunio Bonanova. Un home de llegenda (1977) a Di7 Grup d’Edició—, Bonanova forjà la seva pròpia llegenda i algunes de les coses que contava de si mateix eren fantasia.
Les escasses referències biogràfiques del personatge asseguren que de jovenet va estudiar música i cant a Barcelona, Madrid, París i Itàlia i que després tornà a Palma. És possible, però Mendiola adverteix que “teixia i desteixia la seva pròpia llegenda”. En qualsevol cas, està documentat que el 1917 participà en una sarsuela en el Teatre Líric de la capital mallorquina, titulada Frivolidad. I que el 1921 actuà com a baríton a l’òpera de WagnerTannhaüser, representada en el Teatre Principal de Palma. Al mateix temps, la seva signatura apareix en el Manifest Ultraista, publicat el 15 de febrer de 1921 a la revista Baleares, juntament, entre d’altres, amb Jorge Luis Borges. Tot això demostra que feia part del món cultural i escenogràfic de la Palma d’aleshores. Tanmateix “el que ell volia era anar-se’n de l’illa i triomfar com a cantant o actor de cine, o les dues coses a la vegada, Mallorca li quedava petita”, explica el seu biògraf.
En algun moment de 1921, assumí el pseudònim de Fortunio Bonanova. Fortunio com a invocació a la deessa Fortuna perquè el guiàs en el seu camí cap a l’èxit. I Bonanova en record de la Verge del santuari de la Bonanova, a la qual resaven els mariners de Palma quan tornaven de la mar. Mai tornà a usar el nom amb què fou batejat: “Fixa’t com era que, quan es casà, la seva dona quedà estupefacta durant la cerimònia, en descobrir que no nomia Fortunio Bonanova de bon de veres”, diu Mendiola. Més tard, als Estats Units, convertí el pseudònim en el seu nom oficial.
Fortunio Bonanova
A finals de 1921, Fortunio Bonanova partí de Mallorca per no tornar-hi mai més. S’instal·là a Barcelona, on conegué els germans Ramon i Ricard Baños, fundadors de la molt famosa productora cinematogràfica Royal Films, que el contractaren per fer de protagonista a la pel·lícula Don Juan Tenorio, rodada el 1922. El 1924, partí cap a Amèrica del Sud amb la companyia de sarsuela d’Amadeu Vives. El 1926, muntà amb Pilar Arcos la seva pròpia companyia de sarsuela amb la qual actuà en diversos països llatinoamericans i als Estats Units.
En una entrevista a la revista Cinegramas, publicada el 1935, citada per Lorenzo Miró a “Fotos antiguas de Mallorca”, Bonanova explicava el bot cap a Amèrica: “Vaig partir cap a Mèxic. Allà vaig fer una pel·lícula, muda, és clar, perquè aleshores encara no havia arribat el sonor, i aprofitant la proximitat vaig viatjar als Estats Units, satisfent així el meu desig de visitar i fer feina a Nord-amèrica (...) Vaig crear una companyia de sarsuela espanyola, amb la qual vàrem recórrer, durant tres anys, tots els estats, representant el repertori dels nostres músics més populars. Tan bé anà la cosa que en arribar a Nova York em va contractar la Columbia Company per enregistrar uns discos (...) Després vaig cantar a la National Broadcating Corporation, una de les estacions de ràdio més importants del món. Tot això em va valer un contracte de Gilbert Miller que preparava una obra en el teatre Empire de Broadway, un drama modern, Sex appeal, amb l’eminent actriu Katherine Cornell. M’oferí un paper d’estranger i el vaig acceptar. L’obra fou un gran èxit, es representà durant cinquanta setmanes. Això em va obrir les portes de Hollywood”.
El 1927, quan tenia 32 anys, aconseguí el primer petit paper a una producció de Hollywood, Love of Sonya, d’Albert Parker, amb Gloria Swanson de protagonista. Immediatament després li arribaren altres contractes. La seva presència en aquests primers films no passà desapercebuda, no debades fou nomenat Spanish sensation of Hollywood el 1928. Un reconeixement que l’ajudà a tenir més feina. Això sí, sempre d’actor de repartiment. Però el cert és que durant els següents cinc anys no parà. Viatjava contínuament entre Los Ángeles i Nova York, en funció de si li sortien oportunitats d’actuar en el cine a Hollywood o en el teatre a Broadway en sarsueles adreçades al públic hispà com La canción del olvido, Los gavilanes, La montería... També anava a vegades a d’altres països americans com Veneçuela, Cuba i Puerto Rico, on actuava interpretant sarsuela.
Just iniciada la dècada dels trenta, ja atresorava a Hollywood certa fama de bon actor i cantant, cosa que li va valer participar en films com els de 1932 Carelees lady, dirigida per Kenneth Mackenna, i A Successful calamity, de John G. Adolfi, entre molts d’altres. El 1934, el cridaren d’Espanya per actuar en el repertori de El desaparecido d’Antonio Graciani. Acceptà i hi encadenà diverses feines. En aquell moment, durant la Segona República, l’activitat industrial cinematogràfica estava prenent volada a l’Estat espanyol, sobretot a Barcelona, i el mallorquí participà en diferents projectes. Per exemple, el 1935 va ser actor destacat de la pel·lícula Poderoso caballero, una comèdia musical dirigida per Máximo Nossik, produïda per Ibérica Films, una productora creada a Barcelona per jueus alemanys que havien fugit del nazisme.
Quan el 1936 esclatà la Guerra Civil, Fortunio no tingué dubtes sobre el que calia fer: fugir. Instal·lat de bell nou a Hollywood, participà en un grapat de pel·lícules en castellà —que s’havien rodat abans en anglès, amb d’altres actors— adreçades al públic hispà, com El capitán tormenta (1936), de John Reinhardt, en la qual tingué el paper protagonista; El carnaval del diablo (1936), de Crane Wilbur, o La inmaculada (1939) de Luis Gasnier. Al mateix temps, aconseguí papers modestos però de forma continuada a produccions en anglès com Tropic holiday, de Theodor Reed; Bulldog drummond in Africa, de Louis King, entre d’altres. S’iniciava la seva millor època. Li plovien contractes sense aturall. El 1939, es casà amb Margaret Pierce, a qui havia conegut poc abans en una de les moltes festes que freqüentava a Los Ángeles.
A la dècada següent arribà a participar en més de quaranta films, és a dir almenys quatre títols per any, a una mitjana d’un cada tres mesos. És quan participa a Citizen Kane (“Ciutadà Kane”, 1941), d’Orson Welles; a Five Graves to Cairo (“Cinc tombes a El Cairo”, 1943), de Billy Wilder; a For whom the bells tolls (“Per qui toquen les campanes”, 1943), de Sam Wood, a Ali Baba and the forty thieves (“Alí Baba i els quaranta lladres”, 1944), d’Arthur Lubin... Durant els anys cinquanta, mantingué igualment una intensa activitat cinematogràfica.
A pesar que mai assolí la fama dels protagonistes, ni tan sols la dels secundaris destacats, és indubtable que, durant les dècades dels quaranta i cinquanta, l’actor mallorquí es va fer un nom a Hollywood, malgrat que fos per a papers habitualment molt curts. Ho prova que excel·lents directors el volgueren tenir en el repartiment d’algunes de les seves obres. A més dels ja citats, també treballà a les ordres de John Ford, Henry King, Otto Preminger... “Va fer feina amb grans directors, això és indubtable, a pesar que és vera que foren sempre papers menors”, diu Mendiola.
El 1962, encara participà en el rodatge d’un western dirigit per Ford, The man who shot Liberty Valance —”L’home que matà Liberty Valance”—, però amb més de 65 anys cada vegada eren menys els papers que li oferia Hollywood. Aleshores acceptà algunes propostes a Espanya. Entre d’altres projectes, participà el 1964 en La muerte silba un blues, del prolífic director Jesús Franco, rodada en part a Eivissa. Conta Mendiola que a l’illa pitiüsa la seva dona, Margaret Pierce, li demanà per què no aprofitaven per visitar Mallorca, però Fortunio s’hi negà en rodó perquè, li contestà, com que sa mare ja era morta no tenia cap vincle amb l’illa que l’havia vist néixer.
Bonanova intervingué en més de vuitanta pel·lícules, en quatre sèries de televisió —“I love Lucy”, “My little Margie”, “December bride” i “The count of Monte Cristo”— i en diversos altres programes de la petita pantalla. És cert que no fou mai una gran estrella, tanmateix el fet que duràs quaranta anys interpretant a Hollywood indica que dominava l’ofici. “Era un bon actor i cantant, però crec que mai va estar satisfet perquè creia que es mereixia haver estat el protagonista d’una gran pel·lícula” nord-americana, explica el seu biògraf.
De la seva vida privada se sap que es casà amb Margaret Pierce i que tingueren una filla, Risa. Segons el ja citat Miró, el matrimoni fou tempestuós degut a les seves nombroses infidelitats —”inclosa, es deia, la seva cunyada”— i l’addicció al joc. A Mendiola, pel contrari —per a la biografia parlà amb la seva vídua i amb la filla— no li consta l’addicció al joc però sí que era un “home de bona planta” i que “per tot on passava volia ser l’estrella”. El biògraf explica que la dona recordava que, quan muntaren una acadèmia de cant i ball a Los Ángeles —que acabà en la ruïna, igual que altres negocis que muntà—, era ella qui feia tota la feina mentre ell es limitava a entrar-hi amb els braços oberts, somrient a tord i dret i mostrant-se encisador amb tothom. Així era Bonanova.
Fortunio pogué viure de fer el que volia, fins i tot va arribar a viure durant algun temps com se suposava que ho havia de fer un actor —cotxe de luxe, roba cara, festes...— i manejà a vegades prou diners —que malgastava—, però mai arribà a ser ric. Tot el contrari, de fet: sovint el matrimoni anava molt estret. “Quatre o cinc minuts a una pel·lícula no donaven per fer-se ric, per moltes que en fes”, diu Mendiola. Tan escassos arribaren a anar Fortunio i sa dona que, quan a mitjan dels seixanta s’instal·laren a Madrid, “Margaret hagué de fer feina a les oficines a la base nord-americana de Torrejón de Ardoz”, recorda el biògraf.
Quan Bonanova tornà a Los Ángeles, mentre que la dona quedava a Madrid, aconseguí el seu últim paper, el 1967, a The milion dollar collar, de la factoria Disney. Al cap de dos anys, just després de sortir del teatre de veure la representació de l’òpera Madama Butterfly, un vessament cerebral acabà amb la seva vida, als 74 anys.