“L’Atlètic de Madrid i el Villarreal disputen demà dissabte el partit corresponent a la cinquena jornada de Lliga”, informa À Punt infringint el seu propi llibre d’estil. I és que, a la televisió pública valenciana, l’Atlètic de Madrid, el València, la Reial Societat, l’Elx o el Reial Saragossa es diuen com toca, però el Vila-real, no. El Vila-real es diu Villarreal.
Novembre de 2018. Fa cinc mesos que han començat les emissions regulars de la televisió d’À Punt. El president del club, Fernando Roig, envia una carta a la directora general, Empar Marco, en què molt educadament li demana que l’ens públic no torne a dir Vila-real Club de Futbol, sinó Villarreal CF.
A la missiva, escrita en una llengua correctíssima, mereixedora del nivell C2 que expedeix la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, el president del club es felicitava per la recuperació del servei públic de comunicació. Tot seguit recordava que el Vila-real és una societat anònima esportiva i que els noms de les empreses no s’han de traduir. Hi al·legava que estan tractant de potenciar-ne la marca.
Marco va remetre-la a la comissió de seguiment del llibre d’estil, que no hi va posar objeccions. Va haver-hi poc debat. S’entenia que una negativa per part d’À Punt podia enterbolir les relacions amb el club groguet. El ben cert, però, és que aquesta excepció a la norma grinyola de valent cada vegada que un periodista de l’ens parla del Villarreal CF.
El llibre d’estil aprovat poc abans de l’inici de les emissions, el novembre de 2017, és meridianament clar. El seu apartat 8.1.4 diu literalment això: “En el cas dels esports més populars, fonamentalment el futbol, si són equips estrangers, el criteri general és traduir el topònim o gentilici que forma part del nom de l’equip, seguint la forma tradicional generalitzada o els criteris generals de la traducció de topònims: Steaua de Bucarest, Dynamo de Moscou, Bayern de Munic, Olympique de Lió, París Saint-Germain. En cas d’equips de l’Estat espanyol, els direm en la forma generalitzada i tradicional que s’ha adoptat entre els usuaris: Alabés, Saragossa, Llevant, Reial Madrid, Atlètic de Madrid; però: Rayo Vallecano, Deportivo de la Corunya”.
L’únic topònim oficial de la ciutat és Vila-real i aquesta era la manera com Canal 9 va referir-se sempre al seu equip de futbol. Des del seu naixement, el 9 d’octubre de 1989, fins el seu tancament abrupte, el 9 de novembre de 2013, mai no se li va dir d’una altra forma. En aquella època, l’Alcoià va adreçar-se a RTVV sol·licitant que se li diguera Alcoyano, com és popularment conegut, però la proposta va ser desestimada. Com s’ha pogut acceptar ara una regressió en el cas de Vila-real?
La por a les represàlies que hi poguera emprendre el club de la Plana n’és la causa principal. Es pretenia que el retorn de les emissions de la radiotelevisió pública no anara acompanyat de conflictes. Per això, després de cinc mesos pronunciant Vila-real CF, de sobte els professionals de la casa van començar a dir-ne Villarreal CF, generant un precedent perillós. Oberta la veda, unes altres entitats esportives o associacions de qualsevol mena amb el nom en castellà podien aprofitar l’avinentesa per reclamar la conservació de la seua denominació oficial. Al marge d’algun ajuntament de les comarques castellanoparlants, de moment ningú més no ha elevat una petició d’aquestes característiques.
És Vila-real
Efectivament, la forma castellana de Vila-real ja no és legal. L’any 2007, l’alcalde Manuel Vilanova, del PP, va tenir en consideració la recomanació efectuada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) a fi de retirar la doble denominació Vila-real/Villarreal i instaurar-ne només l’original.
L’informe en qüestió, elaborat el desembre de 2006 a petició de la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques, era ben explícit: “El nom del municipi està format per dos paraules valencianes. La primera és el substantiu vila, denominació que en l’edat mitjana s’aplicava a les poblacions que tenien una sèrie de prerrogatives atorgades pel monarca. La segona és l’adjectiu real, que indica precisament la seua relació directa amb la monarquia sense intermediaris de la noblesa. Encara que actualment este adjectiu ha esdevingut reial com a paraula comuna, la forma real és un arcaisme que es conserva en molts topònims i que, com a nom de lloc, és perfectament correcte”, assenyalava.
“D’altra banda, hem de dir que es tracta d’una paraula composta, el segon element de la qual comença per -r. En estos casos, la normativa valenciana indica que cal posar un guionet per evitar que quede una -r- entre vocals, desvirtuant el so múltiple amb què s’ha de pronunciar, o que es duplique la (-rr-), ja que la primera solució seria una falta ortogràfica i la segona, desfiguraria la paraula real. El segon element de la paraula ha de començar en minúscula: Vila-real”, ampliava l’informe. A mode de conclusió, l’AVL afirmava que “la forma correcta i adequada” és Vila-real.
El PP, que hi governava amb majoria absoluta, va atendre la demanda del regidor nacionalista Pasqual Batalla, que ansiava eliminar la doble denominació. L’alcalde Vilanova va accedir a validar la forma exclusiva Vila-real amb el vot favorable dels 21 regidors del consistori. Aquell dia se li va calar foc a la fórmula castellana Villarreal, una ciutat que, com Xàtiva, va ser cremada per les tropes de Felip V amb motiu de la Guerra de Successió.
L’AVL no sols ha fomentat la versió única Vila-real, sinó que una comitiva de l’entitat va reunir-se amb Fernando Roig perquè l’equip que ha projectat la ciutat internacionalment normalitzara el seu nom i passara a dir-se Vila-real Club de Futbol. Va resultar inútil. La resposta va anar en la mateixa línia que la de la carta a À Punt: des de 1923, l’any de la seua fundació, se’n diu Villarreal CF. I no té cap intenció d’alterar-lo.
El Vila-real no sols s’ha negat a actualitzar el seu nom oficial —tampoc no ho han fet ni és previst que ho facen el València CF o l’Elx CF— sinó que ha anat un pas més enllà, instant la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) a incomplir el seu llibre d’estil.
L’himne i el fill
La temporada 1997-1998, quan Roig va fer-se amb la gran majoria del paquet accionarial del club, el professor d’història i amant de la cultura local Toni Pitarch va rebre l’encàrrec d’escriure la lletra del nou himne. Va fer-ho desinteressadament, mogut per la passió grogueta que batega al seu cor des que l’equip es movia per les categories inferiors. Pitarch va parir un himne monolingüe excepte una sola paraula: “La il·lusió de tot un poble industrial i llaurador, és un club que a tots pregona la força de l’afició. La gent de la nostra Vila, de la Plana, del Millars, porta al cor la seua estima per l’equip més exemplar. Els nostres colors són el blau i el groc i els nostres amors pel Villarreal; en El Madrigal sempre lluitarem, tots agermanats sempre animarem. Canteu penyes! Canta, afició! Endavant, a triomfar, a guanyar Villarreal! Endavant, a triomfar, a guanyar Villarreal!”.
Com a amo del club, Fernando Roig fa i desfà a plaer. En aquestes qüestions sempre s’ha mostrat taxatiu. “Li ho hem dit repetidament, seria meravellós que el club adoptara el nom oficial de la ciutat, però no ha volgut doblar mai”, lamenta Pitarch. “La gent gran, quan acudeix al futbol, diu que va a veure el Vila-real”, afegeix. L’any 1995, l’Espanyol sí que va normativitzar el seu nom i va passar a dir-se, de manera oficial, Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona. L’octubre de 2019, ara fa tot just un any, el Vila-real almenys va tenir la deferència d’obrir el compte @Val_VillarrealCF a Twitter. El València també en té un, però Llevant i Elx, ni tan sols això. En aquest temps, no obstant, ha emès poc més de 250 tuits, a una mitjana d’un cada dia i mig. Una activitat que contrasta amb el ritme frenètic dels perfils del club groguet en castellà i anglès.
A la temporada 2017-2018, en el partit de Lliga contra el València, els aficionats groguets van quedar molt i molt sorpresos en escoltarelcastellàperlamegafonia del Madrigal. Se sentien estranys. La seua reacció després de l’encontre va ser enèrgica i al següent partit a casa la directiva va recuperar la llengua majoritàriament parlada pels socis i veïns de la ciutat.
L’enyorat per molts Pasqual Batalla, un gran aficionat al futbol, va morir l’any 2017 sense veure complert un dels seus grans desitjos: que el seu equip de l’ànima no duguera el nom d’una ciutat que, en realitat, no existeix. El regidor del Bloc Nacionalista Valencià —després, Compromís— tenia una relació molt cordial amb Roig, però mai no va aconseguir persuadir-lo.
Si Roig pare ja exhibia fermesa en aquest tema, el seu fill encara l’ha reforçada. Fernando Roig Negueroles, conseller delegat del club, tenia 23 anys quan el seu progenitor va comprar el club. No amaga les seues preferències ideològiques al seu perfil de Twitter, una xarxa social en què acostuma a repiular comentaris d’Albert Rivera o Rosa Díez, així com tuits ofensius contra el vicepresident del Govern espanyol, Pablo Iglesias. Sa mare, la pintora alzirenya Elena Negueroles, va formar part del Consell Valencià de Cultura de 2002 a 2012 a proposta del PP.
A diferència del nom de l’equip, que es manté incòlume, pare i fill sí que han decidit modificar la denominació de l’estadi El Madrigal. Un recinte de propietat municipal que ara ha passat a dir-se, també en castellà, Estadio de la Cerámica, amb els logotips de diverses empreses del sector a la façana exterior. El Vila-real en fa ús exclusiu. Per bé que la directiva es mostrava oberta a incorporar alguna referència al Madrigal, una partida molt popular de la ciutat, finalment no se n’ha afegit cap. L’únic grup municipal que va atrevir-se a reclamar el manteniment de la forma antiga va ser el de Compromís.
Totpoderós Roig
A la segona planta de l’Ajuntament, la planta noble, Fernando Roig és tractat amb reverència. Com si fora l’amo de la ciutat. Sempre ha cultivat una relació afectuosa amb tots els grups. Controla amb mà de ferro la premsa, és al·lèrgic a la crítica. Ràdios i diaris el veneren cada dia. Ha fet del Vila-real un equip que disputa competicions europees amb assiduïtat. La temporada 2005-2006, només vuit anys després d’estrenar-se a la Primera Divisió, el Vila-real va arribar a jugar unes semifinals de la UEFA Champions League. En temps pretèrits, Roig sènior no dubtava a entrar en directe en alguna tertúlia radiofònica si un convidat havia gosat qüestionar les seues decisions o el rendiment d’algun dels seus futbolistes predilectes. Amb el pas dels anys ha matisat el seu caràcter, sap contenir-se més.
Amb l’alcalde actual, el socialista José Benlloch, el tracte és extremadament amistós. Qualsevol diria que és el seu submarí. Benlloch no s’ha inquietat per la desaparició del nom originari El Madrigal i ha sigut benèvol a l’hora d’acceptar les peticions del president del club per tal de renovar l’estadi i l’entorn urbà adjacent, unes operacions urbanístiques que li han proporcionat maldecaps amb Hisenda. Alguns comenten que el veritable alcalde de Vila-real és el president de l’equip de futbol.
Roig va comprometre’s a demolir el poliesportiu municipal que hi havia junt el camp de futbol i a erigir-ne un de nou, sufragat pel club, en un altre indret. El consistori, amb la majoria absoluta del PSPV, va accedir a construir-lo el més a prop possible. I el més a prop possible era dins de les instal·lacions del col·legi concertat Virgen del Carmen, situat a tocar mateix de l’estadi. Així, fruit del conveni subscrit amb el consistori local, el poliesportiu que abans estava sempre a disposició de tots els veïns de la ciutat, ara és d’ús privatiu d’aquest centre escolar els matins de dilluns a divendres. Compromís va plantejar executar-lo en diversos terrenys però l’alcalde va consensuar amb Roig que eixia més rendible, i més barat, dins del col·legi que gestionen els carmelites.
Ni l’alcalde ni el sacerdot ni la guàrdia civil. Fernando Roig, propietari de Pamesa, i Manuel Colonques, propietari de Porcelanosa, són les autèntiques forces vives de la ciutat. En el cas de Roig, gaudeix d’una reputació enorme. No importa que en el passat caiguera repetidament en fora de joc en diverses maniobres auspiciades per la Generalitat Valenciana. El més clamorós de tots, el de l’organització del gran premi de Fórmula 1 als carrers de València a través de Valmor Sport, un conglomerat de què també formava part Bancaixa i que va acabar traspassant el seu deute multimilionari a la Generalitat sota el mandat d’Alberto Fabra. Una prova automobilística que, segons va afirmar Paco Roigen una entrevista a EL TEMPS, en principi Camps li havia dit que organitzaria ell però que, més tard,va recaure en el seu germà.
Francisco Camps. El president de la Generalitat que va ordenar Canal 9 i Ràdio Nou a dir-li Francisco en lloc de Francesc, com havien fet fins 2008, quan el seu nom va aparèixer com a possible successor de Mariano Rajoy. Les vides paral·leles de Francisco Camps i Fernando Roig. L’un, exigint el seu nom de pila, i l’altre, imposant a À Punt el nom en castellà de la societat anònima esportiva que posseeix. Autoodi valencià al quadrat.