L’arribada de Ronaldinho va obrir un món de possibilitats al barcelonisme, que es va llançar als seus peus. Diuen que qui no coneix déu a qualsevol sant resa. Per sort de la culerada, l’astre brasiler va saber entendre que el seu paper era el de profeta i no el de deïtat. Així, la tarda del primer de maig de 2005 —dia gran— entronitzava a Leo Messi com a figura major del Barça i se l’enfilava a les espatlles, triomfant. L’estrella mundial retia honors a un marrec de disset anys a qui Frank Rijkaard acabava de fer debutar poques jornades abans.
Comença la llegenda
Havia saltat al camp al minut 86, en substitució de Samuel Eto’o i, abans del 91, ja havia tingut l’ocasió de perforar la porteria de l’Albacete amb una delicada vaselina. Ho va haver de fer dues vegades, en dues jugades calcades, perquè l’àrbitre va anul·lar la primera. L’assistència li va fer el mateix Ronnie. Ell, com la bona part dels aficionats, en va tenir prou amb cinc minuts per veure que aquell jove portaria moltes nits de glòria al Camp Nou.
Menteix, però, qui digui que aquell mateix dia va ser capaç de copsar la dimensió colossal de la puça argentina. Ni tan sols l’exdirectiu Josep Maria Minguella, que li va fer firmar aquell tovalló de paper on constava el seu primer contracte i que ja és història blaugrana, podia somniar aquell eslàlom colossal contra el Getafe. Eren les semifinals de la Copa del Rei del 2007 i un Messi de 19 anys feia semblar terrenal l’històric gol amb què Maradona eliminava Anglaterra del Mundial de Mèxic 86. Les comparacions amb el mite argentí es disparaven, i el jove Leo tot just començava a escalfar motors.
Tanmateix, la seva gran virtut ha estat superar les expectatives de tothom cada vegada que trepitjava la gespa. No una vegada, ni dues, sinó durant els quinze anys que ha vestit de blaugrana. Tres lustres de màxim rendiment que fan que, per constància, dels grans entre els grans, només O Rei Pelé el pugui mirar de fit a fit. I això que, encara que segurament marxi lluny de casa, Messi té marge per engrandir la llegenda.
Una trajectòria que es pot explicar en números, trofeus, pilotes i botes d’or o records que el lector farà bé de cercar al bast món d’Internet. Però el jugador argentí està molt per sobre de tot això. A ulls dels culers, el jugador argentí és bellesa i emoció. És eufòria i, perquè no dir-ho, la satisfacció d’haver pogut mirar per sobre l’espatlla l’etern rival, el sempre poderós Reial Madrid, durant una bona colla d’anys. Tant és així que els culers han tingut el goig d’escoltar tota una corrua de merengues il·lustres llepar-se les ferides i lloar el 10 del Barça. “Messi és el jugador que més m’ha fet patir” i “m’ha dat pel sac les vegades que ha volgut”, deia tot un tòtem blanc com Iker Casillas en una entrevista a TVE el 2016. No en va, fins a 17 vegades va recollir la pilota del fons de la seva porteria per culpa de la perla de la Masia. Música celestial.
És també la causa d’un dels cants que més fortuna va fer durant uns anys al Camp Nou: “Mourinho vete al teatro”. L’entrenador portuguès ha estat també una de les víctimes del 10 del Barça, especialment en la seva etapa al Madrid. Ja li tenia jurada d’abans: el 2006, quan era entrenador del Chelsea i després d’una jugada polèmica, va dir que Messi havia fet “teatre del bo”. Encara no sabia els espectacles que li quedaven per veure.
Sentir els colors
Messi ha ensenyat als culers que les grans ocasions se celebren besant l’escut. L’ensenya que representa l’afició barcelonista i que han tacat els que l’han empès cap a la porta de sortida. Diuen que abans de la mort, els moments de tota una vida et passen per davant dels ulls. Una experiència similar ha viscut l’aficionat del Barça després del burofax més trist de la història del Club. I sí, els petons a l’escut són entre els records més nítids.
El primer, potser, es remunta al 2007. El Madrid visitava el Camp Nou capitanejat per un gran Van Nistelrooy que, en tretze minuts, ja havia perforat dues vegades la porteria de Valdés. Messi va empatar dues vegades, al 10 i 28. Un gol de Ramos entrada la segona part, semblava segellar el matx. Una aparició providencial de l’argentí al minut 90, firmava l’empat i desfermava l’eufòria de salvar un partit perdut. Era l’inici d’un tortuós camí per als blancs, que bé va patir el defensa Fabio Cannavaro a qui Messi va deixar encastat contra el pal de la porteria en l’intent fallit d’evitar un gol en el 0 a 2 de la temporada 2008-2009.
El 2010, després d’obrir la llauna d’un 0 a 2 al Bernabeu amb un precís control de pit al cor de l’àrea, tornava a repetir el ritual de dur-se l’escut als llavis. Aquest cop amb el premi de la victòria.
Després d’una espectacular canonada des de la frontal de l’àrea que desfeia l’empat contra el Manchester United a la final de la Champions de 2011, el golejador blaugrana no va arribar a fer-li el petó, malgrat agafar l’escut i sacsejar-lo amb força. Dos anys abans, també en una final de la màxima competició europea, i contra el mateix rival, el petó se’l va endur la seva bota, que li havia saltat del peu després que Messi s’elevés per sobre de tothom per posar el 2 a 0 final després d’un cop de cap magistral. Era la temporada del sextet, la primera amb Messi com a líder indiscutible de l’equip, a les ordres de Guardiola. De fet, l’escut de Messi no se’n va endur un petó en aquella final, però seria el responsable d’enviar la pilota al fons de la xarxa en la victòria que donava al Barça el seu únic Mundial de Clubs.
De tornada al 2011, el petit diable —com el va anomenar Fabio Capello— va tornar a petonejar l’emblema del club després de marcar dos dels tres gols que van permetre al Barça derrotar el Madrid en la final de la Supercopa d’Espanya.
I encara una altra, el 2014, de nou amb el Madrid davant, després d’enviar la pilota a l’escaire amb un penal que feia pujar el 3 a 4 final al marcador.
Amb tot, més que no pas les victòries contra el Madrid o les copes alçades, hi ha una prova de cotó que permet identificar l’autèntic culer, el veritable jugador de la casa. Es tracta de les victòries als derbis contra l’Espanyol, ara equip de Segona Divisió. Una rivalitat que es conrea a les categories inferiors i als patis de les escoles, i que també viu en Messi. Va quedar clar la temporada 2018-2019 quan després de marcar el segon gol —aquest de falta— contra l’equip blanc-i-blau, tornava a besar l’escut.
Els grisos
Com a bon culer, però, Messi també ha dubtat de la seva fe en algunes ocasions. Com aquell estiu de 2012, quan va meditar marxar després de perdre la Lliga davant el Madrid, que tancava el cicle virtuós de l’etapa Guardiola. També el 2014, incòmode per les investigacions judicials que l’acusaven per frau fiscal. La taca negra del seu expedient.
Va decidir quedar-se i, de la mà dels seus amics Suárez i Neymar —amb Luís Enrique a la banqueta— va alçar el seu segon triplet la temporada 2014-2015. Els seus gols van ser decisius per tombar el Bayern a semifinals de la Lliga de Campions. La nineta dels ulls de Messi i que, des de llavors, li ha estat privada.
La seva gran penitència, cinc anys de decepcions europees —acompanyades d’una nefasta gestió de Bartomeu i els seus als despatxos—, que segur que han contribuït a fer-li prendre la decisió final -malgrat que, a misses dites, el club busqui revertir-la. I això que ganes no li han faltat.
El cor el va dur a celebrar amb l’afició la remuntada contra el PSG als vuitens de final de la Lliga de Campions de 2017. La imatge la va immortalitzar el fotògraf mexicà Santiago Garcés i la va dilapidar tot l’equip, ell inclòs, a quarts de final contra la Juventus. Després vindrien Roma, i el Gamper de 2018, quan en l’estrena de la seva condició de capità, va prometre intentar portar l’orelluda l’any següent. I es va estavellar de nou a Liverpool. Gerres d’aigua freda, una rere l’altra, fins a la tragèdia de Lisboa contra el Bayern.
Malgrat tot, l’argentí no ha deixat d’encadenar nits memorables. Perquè, encara que el mestre Joaquim Maria Puyal ja no és al capdavant de les transmissions de Catalunya Ràdio, els culers han sentit ressonar dins els seus caps l’icònic “Messi, i més, i més, i més, i Messi....” centenars de vegades abans no s’apaguessin els llums.
Els darrers anys, el crac ha aconseguit que els porters rivals visquin les faltes que llança com si es tractés d’un penal, o convertir-se en un passador extraordinari, líder de l’equip en assistències. Habilitats que se sumen a les seves captivadores curses des del lateral cap al centre de l’àrea, tant previsibles com tràgiques per a les cintures dels defenses rivals.
O encara una darrera imatge icònica, la del 10 culer ensenyant la samarreta estesa al públic després de sentenciar un 2 a 3 al Bernabeu amb el seu gol 500 com a blaugrana. En total n’ha fet 634; ha deixat molt enrere, amb 232, l’històric César Rodríguez.
“Recorda el meu nom”. Aquesta era la petició que feia Leo Messi en un espot promocional el 2004. Setze anys després pot estar segur que l’honor i la glòria són per a ell. De manera inesperada, després d'haver intentat abandonar el club, Messi té com a mínim una temporada més per fer més gran encara la seva llegenda.