Vint anys després d’haver aterrat a Barcelona, Lionel Messi abandonarà la ciutat que l’ha vist créixer fins a convertir-se en tota una llegenda de l’esport, en un ídol global que deixa un impacte inesborrable en les generacions de barcelonistes que l’han pogut veure jugar. Talment com ho feren Samitier, Kubala, Cruyff o Maradona. Amb tretze anys, Messi va deixar enrere la seva estimada Rosario (Argentina) per complir el somni de la seva vida, que no era cap altre que provar sort en el món del futbol vestint la samarreta d’un dels clubs més importants d’Europa. El Barça hi havia apostat pel talent innat que desprenia jugant en els petits poltrers argentins, però ningú s’imaginava, ni s’hi aproximava, que aquell nen baixet i esquifit acabaria esdevenint el futbolista més admirat i transcendental de la història del Club i, per a molts, el millor jugador de la història del futbol.
Messi no ha conegut més vida que la barcelonina. S’ha muntat el seu propi Rosario en una urbanització de Castelldefels i, fins aquest agost, no tenia cap intenció de marxar del lloc on ha arrelat una família que se sent feliç. “Els meus fills són catalans”. No s’ha cansat de dir-ho. Com tampoc ha deixat de repetir que tant Thiago com Mateo —encara no el petit Ciro— tenen la seva colla d’amics a Catalunya i que no els pensa separar del seu entorn. Messi ho té tot aquí. Però en els darrers mesos ha perdut el somriure. El seu Barça ja no guanya a Europa, ja no és un equip admirat arreu i, allò que és més important per a l’argentí, ja no se sent protegit per la institució. Tot el contrari, té la sensació d’estar permanentment exposat davant els focus, exhibit com el líder i la cara visible d’un equip utilitzat com un escut al darrere del qual s’hi amaga la gestió de Josep Maria Bartomeu i la seva junta directiva.
El 10 ha viscut en primera persona l’enlairament i la caiguda d’un equip triomfant. Va arribar quan tot just començava l’època més sinistre de la història moderna, aquells tres anys de travessa pel desert amb un Joan Gaspart a la presidència que va deixar el Club pràcticament arruïnat, va ser testimoni directe del renaixement d’un Barça feliç contagiat per l’alegria de Ronaldinho i va agafar el relleu del brasiler per, de la mà de Pep Guardiola, alçar l’equip que millor ha jugat a futbol en les darreres dècades. Però en els darrers anys, Messi també ha estat actor principal en l’esfondrada d’un projecte que els dirigents blaugrana han permès que es corqués fins a quedar mort per dins. Un cicle tancat i barrat del qual Messi se’n considera responsable, encara que no l’únic.
Des de la primera lliga del cicle guanyador, el 2005, aquest període esportiu s’ha assentat sobre una base de futbolistes formats a la casa: Valdés, Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta i Messi. Amb aquesta columna vertebral, al Barça només li ha calgut completar el puzle a la gespa per tal de convertir-se en un conjunt triomfador. Però aquestes peces que arrodoneixen la fotografia general les decideix un ens que està per sobre dels jugadors i que, al llarg dels anys, ha anat canviant de tarannà. Durant aquesta etapa, el Club ha estat dirigit per tres presidents, tots ells molt diferents. A Messi el va fitxar Gaspart, amb molt d’encert, però qui l’ha vist créixer futbolísticament han estat Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu. I amb tots ells, Messi hi ha tingut una relació particular que ha anat de més a menys.
Amb Laporta, Leo va passar de novell a estrella. L’advocat el va tractar com un fill, el va protegir i el va cuidar. El fracàs dels dos darrers anys de Rijkaard van quedar sota l’empara del president, que en va assumir tota responsabilitat. Per recomanació de Cruyff i per petició expressa de Pep Guardiola, Laporta va fer de Messi l’alma mater del Barça. Amb la sortida de Ronaldinho, Messi va heretar el 10 i es va convertir en el futbolista més ben pagat de la plantilla i pràcticament del món amb només 21 anys. El creixement havia estat meteòric, però l’argentí, tot i saber-se màxim responsable dels èxits esportius, encara no se sentia l’únic motor de l’entitat pel lideratge que transmetia el seu president.
Però el 2010 tot va canviar. Sandro Rosell va guanyar les eleccions i el Barça va començar a patir una transformació profunda. La nova junta va començar una creuada per enderrocar el castell construït pels seus antics dirigents, convençuda que amb les seves idees el Club també seguiria sent guanyador i admirat, però va oblidar que el futbol és la peça més important perquè tot rutlli. I dins aquest futbol hi ha l’entrenador i els jugadors. Dos anys després d’aquelles eleccions, Pep Guardiola va abandonar el Barça. Messi havia crescut encara més i ja era conscient de la seva llegenda, una situació que, sumada a la poca relació del president amb el vestidor, va permetre que el 10 s’anés fent poderós. Messi guanyava pes a la vegada que l’equip perdia a poc a poc aquell futbol que l’havia fet admirat.
I aleshores van arribar Bartomeu i el triplet del 2015. Una combinació que ha dut el Barça al desastre. De fet, els futbolistes encara ara consideren que els tres títols guanyats amb Luis Enrique a la banqueta van permetre a Bartomeu imposar-se en les eleccions. Però amb l’hereu de Rosell, Messi no hi ha tingut mai bona relació. La distància entre els jugadors i el president s’ha fet encara més gran, pocs creuen en el seu projecte, però sobretot Messi, que no ha entès la deriva del Club en els darrers anys després d’haver aconseguit un equip prometedor amb Neymar al seu costat. El 2017, l’argentí ja va fer un gest per sortir. Va afegir la clàusula alliberadora al seu contracte conscient que en algun moment decidiria marxar si la directiva seguia sense idees.
Des d’aleshores, els enfrontaments han estat constants. El vestidor, i sobretot Messi, consideren que sense el triplet Bartomeu no hauria guanyat aquelles eleccions. Per tant, el president és al càrrec gràcies a ells. Un favor que la plantilla no creu que hagi estat retornat, sinó tot el contrari. Bartomeu ha assumit públicament poques responsabilitats, a diferència de Laporta i, fins i tot, també de Rosell, una actitud que ha deixat els futbolistes exposats i que ha permès al president caminar tranquil parapetat sota el paraigües dels futbolistes, amb una premsa afí que mai l’ha assenyalat. Quan hi ha hagut una crisi, la solució ha estat canviar l’entrenador, desviar l’atenció amb el nou estadi o fitxar un jugador. I les explicacions públiques, per a un altre moment. També amb les grans derrotes europees, les de Roma i Liverpool —abans del 2-8 d’aquest estiu—, en què la culpa s’havia de repartir entre els futbolistes i la directiva per una planificació pèssima de la temporada. Però no va ser així. Altre cop van quedar els futbolistes presentats com els únics responsables.
A Messi se li ha anat omplint el pap fins que aquesta temporada tot ha petat. El canvi d’entrenador a mitja temporada, amb l’equip jugant malament a futbol, però essent líder de la Lliga, va molestar molt el capità. Messi, a qui se li va demanar opinió, apostava per Xavi Hernández si es destituïa Ernesto Valverde, amb qui els jugadors se sentien còmodes i lliures per fer la seva. Però ni una cosa ni l’altra. Bartomeu va fer fora Valverde i va portar Quique Setién, amb qui els futbolistes mai s’han entès. I en plena adaptació al nou entrenador, va esclatar el Barçagate. El Barça tenia contractada una empresa que es dedicava a difamar i posar en dubte l’honor d’exjugadors del Club, exentrenadors, expresidents, membres de l’entorn, polítics i, fins i tot, algun futbolista actual a través de publicacions a les xarxes socials. Piqué i Messi també rebien. Ja n’hi havia prou. Tot i els intents de minimitzar-ho, la plantilla no va creure les explicacions de Bartomeu. Li havien tocat, fins i tot, la dona en aquelles publicacions. I amb el coronavirus i la rebaixa salarial, on els jugadors van tornar a ser titllats d’egoistes mentre negociaven amb el Club, el capità va decidir que fins aquí hem arribat. Els futbolistes saben que la gestió econòmica ha estat deficient els darrers anys i que el president s’ha escudat en la COVID-19 per aplicar retallades en la despesa, una crítica que el mateix Leo Messi va deixar anar en una reunió entre la plantilla i el president en la qual Bartomeu va anunciar una segona rebaixa. “A mi no em tornes a enganyar”, va dir el 10 davant de tots els companys. I no el tornarà a enredar, perquè Messi deixarà de vestir la samarreta blaugrana 20 anys després.