Entrevista

Joan Laporta: “Avui, el Barça no transmet alegria”

Joan Laporta i Estruch (Barcelona, 1962) ens rep al seu despatx d’advocats, ubicat a l’avinguda Diagonal. Allunyat dels mitjans des que va acabar el seu període polític —iniciat tot just després de deixar la presidència del Futbol Club Barcelona—, Laporta no descarta tornar a la primera plana de l’actualitat. Diu no haver decidit si es presentarà o no a les pròximes eleccions del Barça, previstes per al 2021, però són molts els qui l’ubiquen lluitant per tornar al Camp Nou. Parlem amb ell del seu club, del seu país i de com està vivint el moment polític actual. (Primera part)

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Parlem ara del Barça. El 2021 hi haurà noves eleccions. Diu que no s’hi presentarà, però molts ja l’ubiquen com a futur candidat a president.

—És cert que soc un potencial candidat.

—S’hi presentarà, per tant?

—No ho tinc decidit. Tinc un pla d’acció d’aquí a 2021. Jo ja ho he fet, i l’experiència em diu que començar molt aviat tampoc fa que arribis allà on vols arribar. Jo tinc una notorietat, la gent ja sap quin és el meu model de club, com soc i com he actuat. I en el seu moment valoraré la meva situació personal, familiar, professional... i si ho he de tornar a fer i em fa il·lusió, i he de dir que sí que me’n fa... però encara no ho tinc decidit.

—El seu currículum com a president l’avala pel que fa als èxits esportius, però quin pensa que seria el principal obstacle perquè vostè poguera tornar a la presidència del club?

—No em plantejo els impediments. La gent sap com soc i valorarà si el moment és bo perquè torni a dirigir el club. Saben el tipus de model que he fet al Barça i la meva idea seria tornar-ho a fer i, si pot ser, millorar-ho.

—Víctor Font ja s’ha autoproclamat candidat. Té possibilitats?

—Tothom que s’hi presenti tindrà possibilitats. Si m’hi presento, els candidats que s’hi presentin, benvinguts seran. Debatrem i esperem que el debat sigui prou interessant per als socis, que no estigui distorsionat per segons quins moviments que només pretenen publicitat. Els debats han de contraposar models de club i els socis hauran de tenir elements de judici suficients per votar el candidat. Però encara falta molt. Dues temporades en el futbol són una eternitat.

—Però tampoc no seria estrany un avançament electoral.

—Jo no treballo amb aquesta hipòtesi. Els de la directiva haurien fet avançament si haguessin guanyat el triplet. Però en principi no crec que hi hagi un avançament quan queden dos anys.

—Agustí Benedito també sembla que es presentarà a les eleccions. Hi ha qui especula que vostè podria fer una candidatura conjunta amb ell.

—Tothom qui vulgui adherir-se a la meva candidatura... Però la meva no serà conjunta. Jo seré el candidat i decidiré qui seran els qui m’acompanyin a la junta directiva, qui serà l’entrenador, el director de futbol base, el director general, el secretari tècnic... El futbol i els grans clubs són presidencialistes. Sobretot perquè el soci ha de tenir clar qui són els responsables. Qui vulgui venir a la meva candidatura i a mi m’agradi, aleshores en parlarem.

—Acceptaria Toni Freixa a la seua candidatura?

—No. Ell té un altre model de club.

—Quin balanç fa de la feina feta per la directiva actual?

—Caòtica. A impulsos. Amb un model de club que ha tornat a aquelles èpoques en què anava al mercat a gastar xifres astronòmiques en lloc de treballar el planter. El model ha estat molt poc definit. La prova és que han canviat de director general uns quants cops, també de director de comunicació, han tingut uns quants entrenadors... No crec que hi hagi hagut una coherència, que és el que fa que hi hagi un model. Per exemple, pel que fa a l’Espai Barça, crec que han estat faltant a la veritat en moltes ocasions. Els vam deixar un projecte de l’arquitecte Norman Foster que era per executar. Perquè, a més, teníem un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona que em va costar cinc anys de signar. L’altre dia vaig llegir la notícia que fins a 2024 no l’executaran. I jo recordo que vaig haver de fer política per signar-lo, parlar amb tots els partits de l’Ajuntament... va costar molt. I vam arribar a un conveni favorable als interessos del club que permetia la renovació de l’estadi. La directiva, el 2010, va dir que aquest conveni no els interessava i que en farien un de millor. I encara no l’han fet. Deien que seria fàcil de fer. I després, juguen amb la gent. Preguntar al soci del Barça si vol un estadi nou és una pregunta que es contesta per si mateixa. Evidentment que volen un estadi nou, perquè fa falta. L’estadi és cinc estrelles, però s’està envellint i s’ha de fer una renovació per aplicar les noves tecnologies que hi ha als estadis. Després d’un concurs d’arquitectura amb 85 estudis de tot el món, d’una comissió cívica liderada per l’Ajuntament i una de tècnica que va liderar el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, de deu projectes finalistes, després tres i dels quals es va triar el de Foster, encara que tots eren extraordinaris... es va decidir el que havien recomanat els tècnics per raons de confortabilitat, seguretat, preu... i a més, l’estil de Foster, gaudinià, s’equilibrava molt amb la ciutat. Era nostrat. La gent, sabia què anàvem a fer. I avui no hi ha un projecte. I no només això: el cost s’ha triplicat. Crec que els qui porten això, la directiva, en són responsables i estan fent el ridícul.

—Pensa que el soci coincideix amb vostè? La directiva actual va guanyar les eleccions el 2015, quan vostè era candidat també.

—El triplet els va donar la presidència. La gent estava molt cremada... Però clar, no oblidem que això és futbol. Alguns li donem una transcendència de país. Jo crec que en aquest cas el futbol pesa molt i en aquell moment es va guanyar un triplet i això va decantar molt la balança.

—És defensor d’Ernesto Valverde?

—Bé, soc defensor de l’entrenador del Barça, per norma general. Com a soci, com a aficionat, no tinc una crítica personal contra ell. Penso que és una persona honesta, seriosa, m’agrada la seva forma de ser. El que no m’agrada és que m’esperava d’ell que treballés més l’equip, la incorporació de jugadors, que prengués decisions en favor del planter... Tenir un punt més arriscat. Venint d’on venia, pensava —equivocadament, perquè no s’està produint— que impulsaria la incorporació de jugadors del planter al primer equip. Però de forma decidida i planificada. I el que veig és que s’estan fent uns fitxatges... Una altra crítica a l’entrenador i al cos tècnic és que em sorprèn que hagin begut a galet amb alguns fitxatges que han estat una ruïna econòmica i que esportivament no han complert les expectatives que tenien alguns. Però això un cos tècnic ho ha de veure. I a més, són una barrera professional per a alguns jugadors de la casa, no aporten res nou a l’equip. També he vist molts dubtes en moments importants a l’hora d’aplicar un sistema que ens ha fet genuïns, guanyadors. A veure si aquesta temporada... Però els resultats del Valverde no han estat tan dolents. El que passa és que els culers som molt exigents. Sap què passa? Que vam tenir una època, i jo vaig tenir l’honor de ser-ne president, en què els resultats, la manera de jugar i les sensacions que transmetia el club eren molt bones. I això és important. Avui, el club no transmet alegria.

—Ja va dir que no era partidari de fitxar Antoine Griezmann després de l’episodi de l’estiu passat.

—Griezmann és un bon jugador. A mi, particularment, ja m’agradava quan jugava a la Reial Societat. Diria que m’agradava més a la Reial Societat que a l’Atlètic de Madrid, quan encara no era considerat un jugador de primer nivell, però ja veies que era molt bo. La forma com ha vingut, evidentment, com a culer, no m’entusiasma. Un jugador que et diu que no fa una mica de rebuig. Però és el que he dit sempre: quan es posi la samarreta del Barça i faci uns quants gols, si s’entén amb el Leo Messi i el Luis Suárez, Ousmane Dembélé i companyia... És un jugador que ha costat molts diners i confiem que s’adapti al sistema de joc del Barça.

—Què va pensar quan es va començar a especular que Neymar podia tornar-hi?

—Vaig pensar que la millor manera que Neymar continuï sent jugador de futbol és al costat del Leo Messi.

—Per tant, avalaria la seua tornada?

—Depèn de les condicions. Però futbolísticament, per a mi, la millor solució per a Neymar és assumir el rol que tenia quan era aquí, al costat del Messi.

—I tindria lloc en un equip que ja té a Messi, Suárez, Neymar, Dembélé...?

—No sé com s’ho farà l’entrenador, però tal com deia el Pep [Guardiola], i en això té tota la raó del món, tots els bons jugadors, benvinguts siguin. Ara, aquests jugadors també hauran d’adaptar la seva forma de jugar, hauran de pencar, i espero que això ho aconsegueixi l’entrenador.

—Manté contacte amb Guardiola?

—Sí.

—Com està? Com el troba?

—Extraordinari. Excel·lent, en tots els aspectes.

—L’única manera que Guardiola poguera tornar al Barça seria amb vostè com a president?

—L’única manera que Guardiola tornés al Barça és que ho decidís el Pep Guardiola.

—I vostè podria ser clau en aquest sentit?

—No, no... El Pep té prou personalitat per decidir per ell mateix. Soc clau perquè decideixi si torna? No. Que li agradaria que ho féssim junts? Jo crec que sí. Però actualment, tot i que l’hi hauríem de preguntar a ell, crec que ell no té pensat tornar al Barça. Encara que és d’aquelles persones que a tots els culers ens agradaria que algun dia tornés. Amb el Pep tinc una relació que per a mi és d’amistat. Vull el millor per a ell. Jo vull que torni si ell ha d’estar bé. És una cosa que només pot decidir ell. Tornar al Barça clar que fa il·lusió, clar que ho penses. Però ja hi has estat, saps els sacrificis que comporta, és un honor, una gran responsabilitat. Però quan ja has tingut aquest honor han d’haver motius molt forts perquè ho tornis a fer. I llavors valores les circumstàncies personals, familiars i el que vols fer. Jo el 2003, quan em vaig presentar a president amb 40 anys, vaig ser més agosarat. Tot això que t’estic dient no ho vaig pensar, potser m’estic fent gran. Però estic content perquè encara mantinc la il·lusió, tot i que soc prudent i encara ho he de valorar.

Joan Laporta / Jordi Play

—Es parla molt, també, del paper que en el futur podrien desenvolupar Gerard Piqué o Xavi Hernández al club. Què en pensa?

—M’agradaria molt. El Xavi serà un gran entrenador i espero que sigui un gran entrenador del Barça. I ho desitjo, perquè és una persona amb qui tinc gran relació i me l’aprecio. Si ell ho vol fer és perquè segur que ho pot aconseguir. Té la capacitat de sacrifici, els coneixements futbolístics i l’estima per aquest club  per ser-ne una peça important. I el cas del Piqué, jo el veig president de totes totes. A part de ser jugador del Barça, coneix perfectament el club, els seus èxits... És una persona excel·lent, un home de grans qualitats. Pensa bé, parla bé, diu el que pensa, és desacomplexat, generós, té idiomes, sap de futbol... El Piqué té un do i donaria molt bona imatge a la presidència del Barça. S’ha format, té inquietuds pel món dels negocis. Jo el veig molt preparat i molt idoni per ser president del Barça. No sé en quin moment, però el Piqué, si vol, seria un excel·lent president del Barça.

—Vostè defensava que el seu Barça havia de tenir quatre pilars: Cruyff, UNICEF, la Masia i Catalunya.

—Al Johann el trobo a faltar com a amic. Mantinc relació amb la família i soc membre de la Cruyff Foundation. El recordem amb alegria. Va ser un mestre de molta gent i no només per qüestions futbolístiques, sinó per la seva forma de ser, directa i clara. I era un home que afrontava els problemes tal com venien, no els evitava. A més, tenia una gran humanitat i un gran sentit de la família. Només cal sentir la Danny [Coster] com parla del seu marit. Jo el trobo a faltar com a amic.

—Del planter ja me n’ha parlat. Pel que fa a UNICEF, troba a faltar aquest patrocinador a sota de l’escut del club?

—UNICEF continua al darrere de la samarreta, però m’agrada més al davant. El missatge era més potent. El que sí que trobo més a faltar és que el Barça tingui un posicionament amb aquestes causes i pels més desafavorits. La imatge del club va ser reconeguda al món i aquesta singularitat de ser pioners en la responsabilitat social corporativa en els clubs de futbol, utilitzant un actiu que val milions per llançar un missatge pels més desafavorits i a sobre pagant per promoure programes pels nens i nenes més vulnerables. Això tenia molta força. Era molt potent. No necessàriament ha de ser UNICEF. Es pot posar Open Arms, per exemple. Són aquests posicionaments del Barça els que trobo a faltar, no la promoció d’una organització internacional en concret. Aquest posicionament ens feia únics i ens reconeixia internacionalment. Ara estem dirigits per uns directius que presumeixen del que no saben i no fan.

—I pel que fa a Catalunya, com ha estat, segons Laporta, el posicionament del Barça en aquests anys tan intensos?

—Com el que són ells: molt avorrit, tebi, indefinit, difuminat... El club no es defineix i això va fent que el club perdi força.

—L’1 d’octubre de 2017 el club va tancar les portes del Camp Nou per disputar el partit de lliga contra la Unión Deportiva Las Palmas. Vostè què hauria fet?

—Alguna cosa diferent. No hauria fet un partit a porta tancada.

—Podria concretar?

—Hi havia algunes opcions i per a mi la bona no era la de porta tancada. Perquè mostrava un tancament a tot el que estava produint-se als carrers de Catalunya, en aquest cas de Barcelona. I de no jugar-lo per solidaritat amb els ferits fins a fer portes obertes, en lloc de portes tancades, hi havia moltes opcions.

—Pel que fa a la Lliga espanyola, Javier Tebas, el seu president, és un home que no deixa indiferent ningú.

—Quan jo era president del Barça ell representava com a advocat el G-30 [el grup dels clubs de Primera i Segona divisió que van negociar conjuntament la cessió dels seus drets de televisió] i vam tenir molts enfrontaments. Va intentar que el Messi no pogués jugar al primer equip del Barça, també ho va intentar impedir amb el Javier Saviola... Al final el Messi va jugar com a assimilat, que és el que era.

—Què pensa de l’organització televisiva dels partits que ell mateix ha promogut?

—Penso que encara es paga massa poc als clubs pels drets de televisió. M’agradaria conèixer a fons què és el que ingressa la Lliga per aquest concepte i crec que els clubs haurien de cobrar més. Estic segur que, si fem números, comprovarem que els paguen ben poc.

—A Europa han descartat recentment que es formule una superlliga europea de clubs, tal com han defensat distints mandataris. Vostè era partidari d’aquesta opció?

—No. Més que res perquè no la veig viable. A la meva època ja es va intentar i va haver-hi unes traïdories i uns interessos ocults... Les estructures del món del futbol —FIFA, UEFA...— estan molt consolidades i jo crec que no està mal organitzat, sinó que tot depèn més, generalment, de les persones. El futbol són sentiments, emocions i coses que s’han de tenir en compte. I penso que la lliga europea es carregaria moltes d’aquestes coses.

—Si vostè tornara a presidir el Barça, què seria el primer que intentaria canviar del món del futbol i les estructures que dominen aquest esport?

—Treballaria perquè els clubs ingressessin més diners de les televisions. Aquesta seria una primera lluita. No pot ser que la Lliga espanyola faci que el Barça, el Reial Madrid i altres clubs ingressin molt menys del que ingressen els clubs a la Premier League. Per a mi, això és més important que canviar d’estructures. Hi haurà d’haver una Federació Catalana, una d’Espanyola, una UEFA i una FIFA. El que sí que faré, si m’hi presento i tinc la sort de guanyar la presidència del Barça, és treballar en aquests àmbits. Penso que ara no s’està treballant bé. S’ha de conèixer les persones que prenen les decisions, s’ha de fer passadissos, ajudar que es prenguin les decisions correctes. I una de les coses de què estic orgullós és que nosaltres, des del Barça, vam tenir presència i incidència a dins de la Federació Catalana, de l’Espanyola, de la UEFA i de la FIFA. Jo presidia un Comitè de UEFA, formava part  del Comitè d’Estratègia, presidia l’Institucional... El president d’un club com el Barça s’ha de multiplicar, ha de voler tenir presència per influir. Quan vaig deixar de ser president del Barça vaig renunciar a aquests càrrecs, perquè trobo que estava en condició de president del Barça.

—Per últim, ha parlat amb Sandro Rosell?

—No.

—Ni durant els 21 mesos que ha estat a la presó ni després de ser alliberat, entenc.

—No. L’últim cop que vaig parlar amb ell va ser quan va guanyar les eleccions [per presidir el Barça, el 2010], el vaig felicitar i li vaig dir que, si em necessitava per qualsevol cosa, em tenia a la seva disposició. Tenia una experiència, sé com és de difícil això, i em vaig oferir per ajudar-lo quan ell ho requerís. La resposta que vaig tenir és una demanda per 72 milions d’euros. I això fa mal. Penso que ell, més aviat, va ser un instrument per interposar la demanda. O vull pensar això. No em puc imaginar tanta mala fe. Però, tot i tenir molts defectes, no tinc el de la rancúnia. I sempre m’agrada recordar els bons moments. Prou problemes hi ha ja a la vida. Recordo una campanya que vam fer junts, ens ho vam passar molt bé. Era el 2003. Va durar poc allò, perquè al cap d’un any va marxar cinc minuts abans que el fessin fora [del Barça]. Després vaig intentar anar refent la relació quan jo era president del Barça. Vivíem uns moments de glòria i volia que tothom participés dels millors moments de la història del club. Però la seva actitud era molt esquerpa. Sempre intentava ficar pals a les rodes. Però clar, el seu empresonament el vaig viure amb preocupació, especialment per la seva família. I per ell també, és clar. Era desproporcionat el que li estaven fent.

—Pensa, tal com ell mateix va arribar a dir, que va ser víctima per haver presidit el Barça?

—Jo això no ho crec. Però el que potser sí que hi va influir va ser el context general. Més que per ser president del Barça, és que tota aquesta història seva va coincidir amb un context general en què hi havia posicions molt enfrontades i la voluntat d’escarmentar el país en general. Potser ha estat víctima d’això més que d’haver estat president del Barça. En qualsevol cas, estic content que ja no estigui a la presó, que pugui refer la seva vida i que miri endavant. 

SEGONA PART (En obert a partir de dijous dijous)

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.